Colze a colze

Va ser l’11 de març de 2020. Presentàvem l’edició anterior d’aquest Anuari a la seu barcelonina del Col·legi de Periodistes de Catalunya, una de les entitats que, amb el seu mecenatge i implicació, fan possible el projecte. Aleshores semblava que tot plegat era una falsa alarma, que els experts en feien un gra massa i que, com en altres amenaces recents de pandèmia, tot quedaria en foc d’encenalls i en un tornem-hi que no ha estat res. Ens vam voler creure que seria “com una grip”. Però no. Només tres dies després d’aquell acte es declarava el primer estat d’alarma i començava el confinament. Anava de veres, i la Covid ha tingut -i ha de tenir encara- un impacte brutal en les nostres famílies, rutines i feines. El periodisme n’ha estat testimoni, però com molts altres sectors, el nostre també n’ha estat víctima. Ho ha hagut d’explicar i ho ha fet amb encerts però també amb errors, amb rigor però també amb notes de groguisme o sensacionalisme. No només acumulem mèrits.

Als periodistes, la pandèmia ens ha complicat encara una mica més la vida. Els que, com al Grup Barnils, creiem en el periodisme com a eina de transformació social i de millora de la qualitat democràtica, hem vist com el maleït virus no només ha segat vides i fet el dia a dia encara més difícil a qui més pateix. També ha estat una excusa per retallar drets i accentuar la precarietat. La mirada del Grup i de l’Anuari no ha estat còmplice i s’ha fet sentir, malgrat el confinament, en diverses instàncies i a través de diversos informes i iniciatives. Sense els mecenes no hauria estat possible.

Ens han intentat atrapar en una lògica perversa, injusta i de solució impossible entre salut i economia i, en el nostre cas, també entre seguretat -entesa com el compliment de determinades normes- i llibertat. Estem segurs que les societats avançades com la que ambicionem són les que, de forma col·lectiva i solidària, troben mecanismes per superar aquestes dicotomies.

A l’Anuari ens en preocupem explicant com el virus ha precaritzat encara més la professió, com hem hagut de combatre l’opacitat d’institucions que pretenien l’apagada informativa per tapar la seva ineficàcia i l’afectació que tot plegat ha tin-gut en l’exercici del dret de protesta. El Govern espanyol va prometre que derogaria de seguida l’autoritària llei mordassa del PP. No només no ho ha fet, sinó que durant la pandèmia ha estat utilitzada per limitar la llibertat d’informació.

El periodisme ha explicat la pandèmia, però també la caiguda de Trump, la repressió que no s’atura, la crisi climàtica o, ja el 2021, les eleccions al Parlament català després d’una legislatura de bloqueig. Percentatges a banda, el 14-F ens ha deixat al Principat el que ja teníem a la resta dels Països Catalans: la irrupció parlamentària de l’extrema dreta amb una expressió política explícita. Hi ha un periodisme que, amplificant-ne el discurs, els lideratges, les estratègies i els arguments per afavorir el relat d’algunes opcions polítiques o per millorar les audiències, hi té més responsabilitat que un altre. Com deia, no tot ho fem bé.

Però serà aquest delmat periodisme el que haurà de recuperar la credibilitat i les complicitats que calen als prescriptors per ser els propers anys el primer dic de contenció. Hi ha massa en joc i ho haurem de fer colze a colze. Gràcies per ser-hi i per fer-nos confiança. Cuidem-nos i ajudem-nos.