“He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint… He escrit amb plaer i també amb dolor”. Isabel-Clara Simó emfasitzava així la seva passió per l’escriptura a Els racons de la memòria (Edicions 62, 2009). I una part important d’aquesta escriptura la va dedicar al periodisme.

Un any després de la seva mort, Ara llibres publica Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa, de Jordi Tormo i Santonja, amb pròleg de Núria Cadenes. Impacta la relació d’obres d’aquesta valenciana, filla d’Alcoi, fidel als seus i nostres Països Catalans i a la llengua comuna, que l’autor llista en l’annex: 56 llibres de narrativa, 10 d’assaig i biografia, 3 de poesia, 7 obres de teatre i 7 guions de televisió.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Alcoiana d’origen, figuerenca i barcelonina de veïnatge des de la joventut, l’herència periodística que ens va deixar es diu sobretot Canigó. La revista, empordanesa primer i d’àmbit de tots els Països Catalans –mai no va posar en dubte el marc en què la publicava juntament amb el seu marit, el també periodista Xavier Delfó– després, és testimoni del que va poder ser el periodisme combatiu sota el franquisme i del que no va poder ser ja en la transició, el nou règim que el va heretar.

L’apartat dedicat a Canigó al llibre és prova de l’esforç que va suposar per a l’escriptora mantenir una revista setmanal en aquelles condicions. Sort en va tenia la literatura catalana de la decisió que van prendre, ella i el seu marit, de posar fi a l’aventura (Canigó va durar del 1954 al 1983). “El periodisme i l’ensenyament –sense comptar que teníem dos fills per pujar– van absorbir totes les meves energies, però també em van proporcionar moltes satisfaccions: era una plataforma nacionalista i antifranquista que avui m’enorgulleix recordar”. deia a la revista L’aiguadolç l’any 1999, en una cita que Jordi Tormo destaca al seu llibre.

Amb el tancament de Canigó, Isabel-Clara Simó es va alliberar de les servituds de publicar cada setmana una revista en uns moments en què els polítics del règim del 78 –Jordi Pujol hi va destacar– la van menysprear, posant-los obstacles que la Isabel-Clara i en Xavier no van suportar. El llibre és també un bon testimoni de les baixeses de la política d’aquells temps que hem arrossegat fins avui.

Però la feina periodística d’Isabel-Clara Simó no es va reduir només a Canigó. Destaquen sobretot els seus articles, fidelment lliurats al diari Avui primer i a El Punt/Avui després fins a la vesprada anterior de la seva mort. I les seves col·laboracions a Ràdio Alcoi o les feines per a televisió. Per cert, que ja triguen massa els editors a encomanar i publicar una bona antologia dels articles d’aquesta dona –i subratllo la paraula dona– que “en tot moment va defensar quatre grans compromisos essencials: amb la llengua, amb les lletres, amb la política i amb les dones”, com diu d’ella Jordi Tormo.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.