La manca de xarxa social i la convivència en nuclis familiars, de vegades hostils, ha suposat una barrera addicional per a les persones LGTBI durant els mesos de reclusió per la pandèmia, especialment per a les persones joves i les d’edat avançada. Així ho indiquen el Centre LGTBI de Barcelona, que apunta un augment del 7,5% d’atencions a joves menors de 18 anys respecte al 2019, i la Fundació Enllaç, que destaca un major aïllament social de les persones grans.

El confinament ha suposat un increment de la vulnerabilitat i de l’exclusió per a les persones LGTBI que ja es trobaven en situacions de discriminació. “S’han triplicat les peticions relacionades amb les necessitats bàsiques com la pèrdua d’habitatge, la falta d’alimentació o la incapacitat per anar a buscar medicació, i notem un repunt del 7,5% en el nombre de joves que sol·liciten algun tipus d’atenció respecte al 2019”. Així ho explica Anna Francesch, treballadora social del Centre LGTBI de Barcelona, que va atendre un total de 353 persones durant el 2020, unes 70 durant el confinament. L’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya ha vist incrementat en un 30% el registre d’agressions i discriminacions per LGTBI-fòbia: 184 durant el 2020. Judith Juanhuix, membre de Generem (entitat de referència per al col·lectiu de persones trans), afirma que les repressions van ser, sobretot, psicològiques, perquè “la persona reprimida no té alternativa, es troba entre quatre parets i és molt més fàcil cedir que plantar cara”.

L’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya ha vist incrementat en un 30% el registre d’agressions i discriminacions per LGTBI-fòbia: 184 durant el 2020

“La joventut és el moment en què explorem la nostra sexualitat i, si la teva família no és LGTBI-friendly, genera una situació d’incomoditat i malestar biopsicosocial”, apunta Jan Gómez, vicepresident del Centre LGTBI i president de l’entitat Ben Amics, de les Illes Balears.

Des de la Direcció General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya es van reconvertir els Serveis d’Atenció Integral (SAI) LGTBI en format virtual, per telèfon o correu electrònic, i es va difondre una campanya, “Xarxa SAI oberta per confinament”. D’altra banda, es va crear un conveni de cooperació amb el Col·legi de Psicologia de Catalunya per poder donar assistència psicològica telemàtica. Mireia Mata i Solsona, directora general d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya, explica que no es van fer gaires assistències psicològiques, “una bona notícia relativa; si no hi ha gaires peticions, no vol dir que no hi hagi demandes”.

És important no oblidar la gent gran LGTBI perquè, com diu Josep Maria Mesquida, membre de la Fundació Enllaç, “si tenim en compte el nombre d’habitatges unipersonals, l’aïllament social és un factor de risc per a les persones grans LGTBI”. “Han estat tota una vida lluitant per ser qui són, i quedar-se tancats dins de casa també pot voler dir quedar-se tancats a l’armari un altre cop”, apunta Mireia Mata i Solsona.

Com en qualsevol desigualtat, és preferible analitzar-la des d’un punt de vista interseccional. En la vulnerabilitat de les persones LGTBI s’han encreuat altres eixos de desigualtat a tenir en compte com la classe social, els treballs precaritzats, la xarxa social, l’ètnia, l’edat o la diversitat sexual i de gènere. En aquest sentit, Toño Abad, director de l’Observatori contra la LGTBI-fòbia del País Valencià, recorda que “una crisi econòmica afecta a tothom, però no a tothom l’afecta de la mateixa manera: les que ja són a la corda fluixa és més fàcil que caiguin”.

“El meu psicòleg era jo mateix”

“A principis d’abril vaig marxar de casa, estava en ple moment de trànsit i vaig haver de decidir entre la meva pau mental o la meva vida; la situació era insostenible”. Són paraules de l’Àneu (nom fictici), un noi trans de 14 anys que va començar el trànsit durant el confinament. Defineix la seva experiència com una muntanya russa. “Tinc els pares separats, vaig marxar de casa amb un aspecte físic i hi vaig tornar amb un altre. Van ser tres mesos sense veure la meva mare, però va ser el millor: la meva mare em feia tenir atacs d’ansietat i em culpava de ser un mal fill. Vist amb perspectiva, no ho feia del tot malament, però no em donava les eines que jo necessitava”. Hi afegeix que l’única sortida que va trobar per expressar que no podia més “va ser intentar tallar-me les venes”. L’Àneu explica el valor que ha de tenir una persona trans: s’ha d’estimar molt abans d’iniciar, si ho vol, un procés d’hormonació i ha de donar-se temps a si mateixa; “no poder relacionar-me amb el meu grup d’iguals va fer que em tanqués en una bombolla personal de la qual no volia sortir”. Parlant de la gestió sanitària, diu que ha trobat a faltar els psicòlegs: “No vaig poder tenir cap contacte amb el psicòleg. Estava molt perdut, sense saber què fer. Si per començar una transició has de saber trobar-te, imagina’t tancat 24 hores a casa. Impossible”. Assegura que l’experiència també l’ha fet madurar i aprendre a estimar-se. “Ara he pogut fer el canvi i, per fi, quan em miro al mirall, em sento jo”.

“No vaig poder tenir cap contacte amb el psicòleg. Estava molt perdut, sense saber què fer. Si per començar una transició has de saber trobar-te, imagina’t tancat 24 hores a casa. Impossible”, explica l’Àneu, un noi trans de 14 anys

“Tinc 86 anys, visc sol i el meu company va morir de Covid el 24 de març”. Aquestes són paraules de Jesús Quer, un home homosexual i usuari de la Fundació Enllaç que va perdre la seva parella les primeres setmanes de confinament. “Feia 47 anys que vivíem junts, ens vam conèixer quan teníem 25 anys i, de cop i volta, en només sis dies, m’he quedat sol”. Jesús explica que no té contacte amb la seva família. “Tinc tres nebots, però sempre els he de trucar jo; ells no em truquen mai”, i afirma que l’única relació social que manté és amb uns amics de la Fundació. “Fèiem un dinar cada mes; ara des del març no ens veiem, però mantenim el contacte per telèfon. Sort en tinc d’Enllaç”, hi afegeix. Jesús Quer va passar el dol en solitari i explica que la sensació de “trobar-me el mort allà va ser terrible, però vaig pensar: et toca viure i has d’intentar sobreviure, com ho hem fet sempre”.

Suport incondicional, també invisible

Les entitats han estat un puntal imprescindible de suport i d’atenció en mesos de confinament. L’aïllament, la falta de xarxa personal, l’estrès i la soledat són algunes de les situacions a les quals es va intentar donar resposta. Abel Huete, educador del projecte Oasis, una iniciativa que ofereix espais de trobada i de socialització per a adolescents LGTBI, explica que les trobades es fan telemàtiques perquè “no podem desatendre’ls; per a molts i moltes, és l’únic espai de contacte amb altres adolescents LGTBI”. En el cas de les persones grans LGTBI, l’acompanyament de les entitats també va ser clau. “Des d’Enllaç, en pocs dies vam aconseguir un equip de persones voluntàries i vam organitzar un servei d’atenció i seguiment telefònic, es va obrir un canal de comunicació permanent i es van repensar les activitats de socialització en format virtual”, explica Josep Maria Mesquida.

Jan Gómez, president de l’entitat Ben Amics a les Illes Balears, afirma que, en resposta a les 120 peticions rebudes durant i després del confinament, l’entitat va obrir una caixa de resistència per poder donar ajudes econòmiques a persones del col·lectiu LGTBI que ho necessitessin. Judith Juanhuix explica que les entitats “no tenim recursos, hem fet trucades i ens han arribat casos, sobretot de persones joves, perquè tenen més assumit el fet de no naturalitzar la violència, però les xarxes de suport institucionals trans no estan sistematitzades i la xarxa pública de Serveis d’Atenció Integral (SAI) LGTBI són inútils. No et poden donar suport a través d’una finestreta; hi ha d’haver una empatia”.

Oblit i victimització mediàtica

Toño Abad posa l’accent en el tractament mediàtic que ha tingut el col·lectiu LGTBI durant el confinament. “El monotema ha sigut la pandèmia; el col·lectiu LGTBI ha deixat d’existir o s’ha tractat, com sempre, molt estereotipadament”, explica.

Mireia Mata i Solsona, seguint amb la mateixa idea, explica que els mitjans de comunicació, empesos per aquesta necessitat d’explicar fets impactants, massa sovint posen el focus en les agressions i en les discriminacions, “i això fa posar el col·lectiu sota amenaça i en una situació d’angoixa”.

Un exemple és la notícia de l’1 de maig a Benidorm sobre l’agressió a una dona trans per part de dos policies, un cas de revictimització i d’estigmatització de la víctima. “Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat social; és important tenir cura a l’hora de tractar la víctima”, hi afegeix Toño Abad.

Josep Maria Mesquida posa l’èmfasi en el tractament mediàtic de les persones LGTBI d’edat avançada i en els missatges que s’haurien d’haver evitat: “A l’inici de la pandèmia, es va imposar que la Covid no era un problema gaire important perquè majoritàriament afectava les persones grans”. Hi afegeix que els mitjans emetien missatges esperançadors amb persones que es retrobaven i, “un altre cop, nosaltres no hi érem. No hi havia grups de lesbianes que s’abraçaven o persones trans aplaudint o matrimonis d’homes trobant-se amb les seves sogres”.