L’estat de les negociacions per investir Pere Aragonès i formar govern farceix la política catalana dels darrers dies i setmanes. I nosaltres, com a periodistes que intentem explicar l’estat d’aquest procés complex i amb múltiples actors, hi posem rigor. Preguntem i repreguntem, contrastem, revisem l’hemeroteca. I tot correcte, que ja és com ha de ser.

Ara bé, on queda tot el component emocional d’un procés negociador? I el de la política en general? Em refereixo a la cobertura que en fem des del terreny informatiu, impregnat de la percepció majoritària que el component vivencial no és prou noticiós. I menys, en aquest àmbit de la representació pública que es revesteix de formalitat i ho fa amb patrons molt masculinitzats.

Encara preval la percepció que l’emoció engrogueix i rebaixa la qualitat informativa. I no és d’estranyar en una societat radicalment patriarcal on aquesta part vivencial s’associa a la feblesa, i la política institucional se’n desmarca per se. Amb tot plegat, em ve present un dels grans lemes feministes: allò personal és polític. I les negociacions no en queden al marge.

Aquests dies s’ha fet evident en la comunicació dels partits independentistes. Uns parlen d’“esculls”, els altres es refereixen a un acord que encara “està verd”. Podríem enumerar un bon llistat d’eufemismes que es reiteren des dels faristols per evitar parlar de recels, desconfiances i por –i això, com diu el lema, també és política.

No obstant això, sembla que aquests conceptes, que són la base per fer avançar o encallar les negociacions i la política que se’n derivarà, siguin menys potents informativament parlant que el paper del Consell per la República, que és un ens objectiu. I no poso en dubte que no s’hagi de parlar d’aquest òrgan, però no és el fons de la questió realment. Per què no els ho fem afrontar públicament?

Recorro a unes paraules d’Svetlana Aleksiévitx. Ella defensa que la història real es troba a les cuines, on es cou la vida. I penso que l’essència de la política ho fa en el debat, als passadissos, al bar, a les trobades espontànies. I aquestes sensacions i vivències que nosaltres percebem realment en les converses sense càmeres ni micròfons, en el tu a tu i en el contacte personal, també son clau informativament parlant. Perquè tot allò que no expliquem de les negociacions també parla de com s’entén i es perpetua la política institucional.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.