Fins fa unes hores, no recordava com es diu la presidenta de l’Aragó.

Cada matí, quan obrim el diari, escoltem la ràdio o entrem als portals de notícies del nostre país, és habitual trobar-s’hi algun titular de política americana. Res fora del que és normal, és clar; cal omplir la secció d’internacional. Ara bé, passa alguna cosa… i no només a casa nostra.

El maig de l’any passat, els carrers de Minneapolis, als Estats Units, esclataven d’ira per la mort de George Floyd a mans d’un policia local. Tota aquesta ira es va anar escampant. Primer per tot el país, després a la resta de països d’influència nord-americana. Hi va haver manifestacions a tot Europa, tant al Regne Unit com a França o aquí mateix. Diverses ciutats clamaven contra aquesta mort i contra el racisme i les seves conseqüències (per resumir-ho).

Amb aquesta força, ja a un nivell intercontinental notable, van poder canviar coses, sí. A Europa, principalment s’han exposat públicament el passat colonial de diversos països i algunes morts a mans policials que podrien ser degudes a biaixos ètnics.

Però qui s’endú el pastís dels canvis provocats és el país d’origen, on moltes ciutats han modificat els cossos de policia local, o fins i tot han tingut la força per canviar el destí d’unes eleccions plenes de controvèrsies, com explicava la revista Time a “La història secreta de la campanya a l’ombra que va salvar les eleccions del 2020” (en anglès).

Així doncs, el moviment Black Lives Matter va ser determinant en canviar el destí no d’un país, sinó m’atreviria a dir que del món sencer.

Ara, anem a dos successos separats en el temps. Novembre de 2016 i de 2020. Continuem als Estats Units d’Amèrica: en un primer novembre, l’empresari Donald J. Trump s’alçava victoriós amb la presidència de la federació; quatre anys més tard, el demòcrata Joe Biden el destronava per convertir-se en president.

En totes dues ocasions, la premsa d’aquí va fer-ne un seguiment molt exhaustiu sense gaire preocupació per les despeses. Qui és tan il·lús de quedar-se sense una part de l’audiència d’unes eleccions tan importants (i que tenen lloc a més de 6.000 quilòmetres de distància)!

Que la política americana és rellevant no és cap novetat, però el que potser no s’acaba de veure és com s’està convertint en un assumpte intern, que afecta directament la nostra actualitat informativa nacional.

Estem convertint una política estrangera concreta en domèstica, cosa que ens hauria de posar en alerta. Cada cop fem més nostres les seves activitats polítiques –inclosos els problemes– i ens desprenem de les dels nostres veïns, o directament les pròpies.

Igualment, als ulls més escèptics, els comparteixo una gràfica proporcionada pel motor de tendències de Google. En els últims 5 anys, el nom de Donald Trump ha sigut més buscat als cercadors de notícies que el de dos presidents catalans o el de l’actual president d’Espanya.

Potser ens hem de replantejar si aquest interès mediàtic per un país tan allunyat és genuí o si estem convertint la política exterior en domèstica, i ens estem deixant influir per interessos de certs països.

A partir d’aquí, s’obre el debat, però jo vull tornar a la primera frase. Espero que hagi estranyat, no pas per gratuïta (que també) sinó per falsa. Si no us n’heu adonat, no us preocupeu. Abans de 2015, la presidenta de l’Aragó sí que era una dona. Però aquí no rau la meva preocupació.

Em desconcerta com de desconnectat estic de l’actualitat de la comunitat autònoma del costat, però, en canvi, sé a qui corresponen les sigles AOC (Alexandria Ocasio-Cortez, diputada estatunidenca). Al final potser sóc jo l’exagerat per no ser capaç de recordar el nom de Javier Lambán.

Fins fa unes hores, jo tampoc recordava com es diu el president de l’Aragó.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.