He llegit l’article que la doctora en comunicació Susana Pérez Soler va escriure fa pocs dies a Mèdia.cat. Estic majoritàriament d’acord en tot el què diu, com ho exposa, les raons de fons. El cas de Rocío Carrasco al programa Sálvame, de Telecinco, ha convertit la violència masclista en una mena de circ on l’espectacle, com a denominador comú, s’ha explotat amb els ingredients de tele-escombraria clàssics: la lluita per l’audiència, l’exhibició sentimental, el maniqueisme entre bons i dolents, la manca de rigor i ètica professional, la utilització de les persones com a mers personatges, l’establiment d’un judici des de l’opinió pública al marge dels cabals establerts…, etcètera.

Però el cas de la Rocío Carrasco no és només l’enèsim lliurament per fascicles d’una vida –la seva, i la de tota la seva família– que es va bolcar, durant anys, als mitjans de comunicació, especialment, en la premsa rosa i en els programes del cor televisius. Per posar en context als no iniciats en aquesta galeria d’habituals del paper cuixé, Rocío Carrasco és la filla de la cantant de coples Rocío Jurado i del boxejador Pedro Carrasco.

Malgrat l’estilisme, el to de fals documental i els avançaments que va fer el canal durant la seva promoció, el testimoni de Rociíto és un exemple que no es pot deixar de banda ni banalitzar. No se’l pot menystenir-lo només perquè no s’encabeix en el què hauria de ser la denúncia formal contra la violència masclista i més, en aquest cas, quan es refereix a la violència psicològica, al terror infligit amb xantatges, coaccions i rumors generalitzats durant anys, que l’han destrossada.

Només calia escoltar-la cinc minuts per adonar-te de l’abast d’aquesta desolació. És clar que és, si més no, curiós que Rocío Carrasco i els seus assessors escollissin, precisament, el mateix programa, mitjà i format circense que han estat el trampolí per la seva difamació durant dècades. Els mateixos col·laboradors que ara l’entronitzen pel seu coratge i la seva valentia són l’elenc de personatges sense ofici conegut que van castigar-la i van sotmetre-la a un escarni públic constant amb enraonaries i falses acusacions durant el temps que ella va optar pel silenci. Col·laboradors entre els quals hi figurava, fins que va començar aquest serial, el mateix Antonio David Flores, un exagent de la Guardia Civil condemnat per malversació mentre era servidor públic, que va casar-se amb l’afectada i es va convertir en un personatge mediàtic. Un matrimoni que va durar tres anys, i es va produir –per afegir suc a l’escàndol– amb l’oposició de tota la família d’ella.

Però tornem a l’origen de l’article: per què és important el cas de Rocío Carrasco? Al meu entendre, per dos motius que, lògicament, han d’incomodar l’opinió pública i política institucional, perquè qüestionen l’eficàcia dels canals establerts per a les denúncies de les agressions contra les dones.

Quan es retreu a Rocío Carrasco que faci sevir la televisió per fer aquesta denúncia, al·legant que no és la via ordinària, que ha cobrat diners per fer-ho i que l’espectacularització de la violència contra les dones li fa un flac favor, ens oblidem que ella ja va recórrer a la justícia. Consten denúncies contra el seu exmarit per maltractaments físics i psicològics, i d’altres per estafa. També va ser víctima de la violència filio-parental, quan la seva filla encara era menor d’edat. La justícia va declinar les acusacions i va absoldre Flores. Aquesta falta de resposta per part de la justícia, segurament agreujada per l’exhibició als mitjans de comunicació i per tractar-se de personatges tan coneguts, va abocar-la a una condemna en paral·lel: la de mare mala, persona irresponsable, frívola, inestable, impossibilitada. Va perdre la custòdia dels seus fills i va estar anys sense poder-hi tenir cap relació.

El segon motiu és que hi ha una bossa de població avesada a mirar aquest tipus de programes que s’ha sentit interpel·lada, potser, fins i tot, per primera vegada, identificada, amb la descripció del què és una víctima de maltractaments. Ho explica el comunicat emès pel Ministeri d’Igualtat que atribueix a l’emissió de Rocío, contar la verdad para seguir viva el creixement d’un 42% de trucades al 016 entre el dilluns 22 i el diumenge 28 de març; un increment que també s’ha reflectit en els whatsapps al 600 000 016, amb un increment del 1.464%.

És una conseqüència perniciosa de la lluita per l’audiència –el minut d’or del 21 de març va reunir més de sis milions d’espectadors– i, alhora, és un triomf per a la difusió i la conscienciació contra la violència. Torno a l’inici de l’article. Té raó la doctora Pérez Soler quan afirma que “no hi ha codi deontològic que avali cap d’aquestes pràctiques” i “si perd el periodisme, perden també la societat i el feminisme”. I aquí el meu matís: hi ha punts d’inflexió televisius que serveixen per canviar polítiques i sensibilitzar més que cap campanya de conscienciació. Va passar amb el testimoni d’Ana Orantes Ruiz, que l’any 1997 va explicar la violència a la qual havia estat sotmesa pel seu exmarit en una entrevista a De tarde en tarde, a Canal Sur. Una vida de maltractaments i denúncies que no arribaven mai enlloc. Al cap de pocs dies, Ana Orantes va ser assassinada per la seva exparella que, després d’apallissar-la i deixar-la inconscient, la va lligar en una cadira al pati del domicili familiar, la va ruixar amb benzina i la va cremar viva davant d’un dels seus fills menors d’edat.

Aquell assassinat va commocionar la societat i el seu testimoni va servir per fer un auto de consciència i per traspassar a l’esfera política una realitat que es circumscrivia als dits crims passionals de l’àmbit privat.

Així que, probablement, les formes i el format no han estat els més escrupulosos ni els més tècnics, però Rocío Carrasco ha situat el debat de la violència psicològica al frame de la màxima audiència, ha projectat una realitat de forma palpable i ha enviat el missatge –ja sabut, però no sempre repercutit– que la violència contra les dones és estructural, és interclassista i és transversal. Té tantes formes com matisos i identificar-se com a víctima és el primer pas per prendre consciència de la situació a la qual moltes dones estan sotmeses abans de poder actuar. Carnassa al circ televisiu? Sí, o com utilitzar la plataforma que t’ha destruït a favor d’un benefici col·lectiu.

Guanya Telecinco, perd el feminisme

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.