Quico Ràfols presideix actualment el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i n’és un dels membres fundadors. El sindicat, d’àmbit estrictament professional, té un centenar de delegats a les redaccions catalanes i prop de 30 anys d’història. Ara presenten el llibre Sindicalisme Periodístic. 130 anys d’activisme laboral i professional en el periodisme català (que es pot descarregar en pdf fent clic aquí).

Com va sorgir la idea de fer un llibre d’història de l’activisme sindical als mitjans de comunicació?

La idea va començar quan es van plantejar diferents projectes per celebrar els 25 anys del Sindicat de Periodistes de Catalunya. El plantejament inicial era fer un llibre d’història del sindicat, però vam veure que potser tenia més interès transcendir la nostra història i fer una història de l’activisme sindical que s’ha fet als mitjans de comunicació. Al final hem aconseguit una obra molt coral en què gairebé cada els article està fet per més de vint persones diferents: gent que va viure el període o que està interessada en la temàtica que s’aborda.

A l’inici del llibre ens remuntem al primer sindicalisme que hi havia a finals del segle XIX en què podem veure les primeres preocupacions del que ocorria dins de les empreses. També hem recollit les primeres experiències sindicals del primer terç del segle passat. De l’època del franquisme en parlem poc perquè hi va haver poca tasca sindical. Amb la transició democràtica va sorgir el primer Sindicat de Treballadors de la Premsa de Barcelona, de caire unitari i professional, que va tenir una vida molt vinculada als conflictes laborals del Diari de Barcelona i El Mundo Diario. A partir del 1993 ja s’aborda la història de l’SPC, que en 2018 va complir 25 anys.

Al llibre s’aborda no només la història sinó que també s’aborden els darrers fenòmens vinculats a la professió.

Els primers capítols són de contingut històric de l’activisme sindical als mitjans de comunicació protagonitzat per periodistes. El capítol 7, “Les transformacions del segle XXI” tracta els temes emergents dels darrers anys, així com les perspectives de futur. Són presents temes com ara la perspectiva de gènere, els nous models de mitjans de comunicació –alguns dels quals propiciats des dels moviments socials–, la regulació legal dels mitjans comunitaris, com han de ser els mitjans públics, la defensa del dret a la informació, la regulació dels periodistes a la peça o els conflictes laborals al voltant del fotoperiodisme, que en els darrers mesos s’ha vist que convé abordar i trobar solucions. Alhora, s’hi plantegen els reptes que té el sindicalisme dins del nostre sector i de retruc també els que té el sindicalisme a nivell global.

La situació laboral dels periodistes ha variat al llarg de la història? Ha estat sempre un sector precari com ho és ara?

Al llarg de la història sempre s’ha treballat per millorar les condicions laborals però, per exemple, durant el primer terç del segle passat els sindicats es va treballar molt amb cooperatives d’habitatge.

Sempre hi ha hagut periodistes que s’han guanyat molt bé la vida, però tot això va canviar molt amb la davallada de la premsa, que és on hi havia els sectors més benestants de la professió, i el canvi tecnològic i generacional. Ara mateix el sector públic és el que ofereix les millors condicions laborals i és el motor que empeny cap amunt de la resta. Els nivells de precarietat de la professió a nivell global que hi ha ara, però, no existien abans. No dic que als diaris lliguessin els gossos amb llonganisses però la precarietat no estava tan estesa.

Quan es va incorporar la regulació del dret a la informació com a una preocupació de la professió?

A partir de l’aparició de l’SPC el 1993, pren força la defensa del dret a la informació com a element clau de l’acció sindical. Nosaltres sempre hem treballat amb aquestes dues vessants: la laboral i la professional, que ha lluitat per la independència de les redaccions i dels mitjans. De fet, aquesta és la gran aportació de l’SPC a la història del sindicalisme de periodistes; però, més que des d’una perspectiva professionalista, aquest component s’ha incorporat des d’un vessant molt més social i molt més ciutadà. La nostra professió té una funció social i ens hem de preocupar per garantir aquest dret fonamental de la ciutadania.

El president de l'SPC, Quico Ràfols (el segon per l'esquerra) en una trobada d'organitzacions de periodistes amb l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en motiu de les agressions a informadors durant les protestes contra la sentència del procés, la tardor de 2019. Foto: Ajuntament de Barcelona.

El president de l’SPC, Quico Ràfols (el segon per l’esquerra) en una trobada d’organitzacions de periodistes amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en motiu de les agressions a informadors durant les protestes contra la sentència del procés, la tardor de 2019. Foto: Ajuntament de Barcelona.

Aquesta opció de treballar les dues vessants des del sindicalisme entronca amb una tradició europea i llatinoamericana…

Quan el 1993 es va fundar l’SPC, teníem clar que ens havíem d’implicar a la lluita per la regulació professional i pel dret a la informació que hi havia arreu del món. El sindicat neix perquè les persones que el posen en marxa havien estat buscant les experiències que hi havia a altres països del seu entorn: França, Itàlia, Portugal, Suècia o Bèlgica, on hi ha regulacions del dret a la informació que considerem referents i que tenen sindicats professionals que ho tenen incorporat al seu discurs. La del dret a la informació també és una lluita en clau sindical però també laboral: un periodista que té unes condicions laborals precàries difícilment pot ser independent.

Ràpidament ens adonem que s’han de crear sindicats a altres territoris de l’Estat espanyol –se’n crearan a Madrid, Andalusia i les Illes Balears– i això ens porta a crear la Federació de Sindicats de Periodistes (FESP) al 2001, per la qual hem pogut incorporar-nos a la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El del dret a la informació és un combat mundial que parteix del seu reconeixement a l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans, promoguda per les Nacions Unides.

Quins referents tant sindicals com de regulacions de la professió teniu?

Quant a l’àmbit laboral tota la regulació que hi ha a França dels periodistes a la peça és exemplar i són negociades pels sindicats. La nòmina d’un periodista a la peça francès és exactament igual que la d’un periodista en plantilla, el que canvia són les seves remuneracions en funció de les col·laboracions que faci. A més, cotitzen a la seguretat social de forma proporcional tal i com fan altres sectors professionals al nostre país com ara els actors o, més recentment, el personal de neteja dels hotels.

Països com França, Portugal o Alemanya han regulat molt bé aquesta matèria o a partir d’estatuts professionals de periodista o amb organismes de control independents amb atribucions suficients com ara el Consell de l’Audiovisual francès. Catalunya i Espanya estan a la cua d’Europa: Catalunya no ha desenvolupat l’article 52 de l’Estatut i l’Estat espanyol no ha desenvolupat l’article 20 de la Constitució. I pel que fa a sindicats de referència, l’italià Federazione Nazionale Stampa Italiana (FNSI) i el britànic National Union of Jornalists són sindicats a tenir en compte, tenen molta història i un gran nivell d’afiliació que els dóna molta força.

Quins són ara mateix els reptes del periodisme?

El principal repte que té el periodisme és recuperar la confiança de la societat. Una enquesta de la Universitat d’Oxford de 2015 ja indicava que el nivell de credibilitat dels mitjans de comunicació espanyols és la més baixa d’Europa. La ciutadania és la que pitjor puntua als seus mitjans, cosa que engloba també als mitjans que es fan a Catalunya.

Hem de poder tenir les eines per recuperar aquesta confiança perquè la desconfiança té molts pares i moltes mares, entre els quals podem trobar interessos polítics però també empresarials per part dels propietaris dels mitjans de comunicació que també en són responsables. L’administració fomenta aquesta percepció quan no regula el dret a la informació de la ciutadania, que és un dret humà fonamental equiparable al de sanitat, habitatge o educació. Segurament els professionals de la informació també en tenim una part de la responsabilitat, més petita, perquè potser hi ha gent que s’ha acomodat.

L’altre gran repte és aconseguir regularitzar el col·lectiu dels periodistes a la peça, que és un dels col·lectius més precaritzats de la professió i molt feminitzat. Considerem que és una indecència que des dels poders públics no s’hagi afrontat això amb una llei a l’alçada de les de França o Itàlia.