Se n’ha anat la bonhomia d’Arcadi Oliveres. I amb la seva partida anunciada, ha arribat una onada de reconeixements i lloances des de l’àmbit polític i mediàtic que ha generat una certa estranyesa. Moltes d’aquestes lloances grinyolen perquè les lliçons i aprenentatges que Oliveres es va esforçar a difondre tenen poc a veure amb determinades pràctiques quotidianes –que són públiques i notòries– de qui les expressa.

Una de les més sorprenents ha estat la de qui va ser ministre andorrà de Finances i portaveu del Govern, Jordi Cinca. Aparegué en els anomenats Papers de Panamà com a apoderat d’una societat opaca dedicada a la importació d’or i diamants provinents de Libèria, Costa d’Ivori o Sierra Leone. Va qualificar de “còmic” el rebombori que aquesta informació va generar al país dels Pirineus, assegurant que després de llegir algunes informacions sobre la seva activitat empresarial semblava “que era el responsable de la guerra civil a Costa d’Ivori”. Doncs miri, ves per on, precisament va ser el Tribunal de la Haia qui va sentenciar que l’exportació de diamants i or havia finançat les guerres a l’Àfrica central durant la dècada dels 90.

Si una cosa té el neoliberalisme és l’hegemonia. Mengem neoliberalisme als centres de treball, en les polítiques d’habitatge, en el sistema d’economia financera, en les relacions socials, als mitjans de comunicació públics i privats, a les universitats d’economia on s’entesten a explicar que aquest és la única drecera… Però aprofita per fer-se veure fins i tot en la mort d’un cristià de base i marxista convençut, un anticapitalista de pedra picada i un antimilitarista militant.

“Ha marxat un lluitador en defensa de la pau, els drets humans i la justícia social. Compromís, conviccions, coherència, esperança. Gràcies per tot, Arcadi Oliveres” ha etzibat Elsa Artadi. En la didàctica d’Arcadi Oliveres s’hi contenia un esforç molt precís per detallar les relacions no només de les empreses, universitats i entitats financeres, sinó també de les persones que formen part d’aquest entramat criminal que és el capitalisme.

Artadi ha estat consultora del Banc Mundial a Washington i assessora de l’exconseller català d’Economia Andreu Mas-Colell, així com també professora de la Universitat de Colúmbia amb en Xavier Sala i Martín. Costa poc d’entendre que el compromís i l’esperança d’Elsa Artadi dista un parell de galàxies del compromís i les conviccions d’Arcadi Oliveres. Però tot i així, endavant amb l’escola de Chicago alliçonant sobre el compromís de qui va ser president de Justícia i Pau.

A tot això, algun dia abordarem com TV3 disposa d’en Xavier Sala i Martín com a economista de capçalera per a comentar totes i cadascuna de les qüestions informatives que afecten l’economia, sense dret a rèplica. Una capacitat que no es posa en qüestió, però que per sectària i empobridora frega l’antiperiodisme en el rigor i la precisió.

Arcadi Oliveres era un especialista en l’activisme en les petites coses, en la capacitat de persones per a prendre consciència dels problemes i actuar des de la seva parcel·la individual per a revertir situacions o almenys no contribuir ni fer-se partícip de les dinàmiques econòmiques de destrucció del planeta.

Des de la banca armada fins a les operacions financeres d’ocultació de capitals, són múltiples les iniciatives que ha promogut per a mostrar les repercussions i la participació del capital en el negoci de les guerres i els beneficis que generen la desigualtat i la misèria de la humanitat. Per això, si en les lloances no s’hi acompanya una renúncia a l’individualisme que esborri aquestes situacions, només cal fer el prec que, almenys, deixeu l’Arcadi Oliveres en pau.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Marc

    Ben vist, la hipocresia dels procapitalistes lloant un anticapitalista -ara que ja és mort- no deixa de ser una manera de rentar-se la consciència i blanquejar-se ells/es mateixos/es. I això del Sala Martín jo també fa temps que ho penso: el problema més gran és que hi ha gent que no en té d’idea d’economia i sentint aquest home -que cal dir que parla bé i se sap explicar- arriben a pensar que aquesta és l’única realitat econòmica possible.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.