Ens ho ensumàvem i ha passat. Malgrat les nombroses crides per part d’organismes internacionals, en els darrers mesos s’han confirmat els pitjors pronòstics: tots els esforços per assolir una distribució internacional justa de les vacunes contra la covid-19 han fracassat.

El nacionalisme sanitari que estem observant els darrers mesos no és més que una nova manifestació d’allò que ja hem vist desenes de vegades: la distribució desigual de vacunes està fonamentada en una distribució desigual de la riquesa i la infraestructura a l’escala global. Les desigualtats de sempre, però, s’han vist amplificades aquest cop per una crisi sanitària que ha desarticulat gran part del teixit comunitari i, en definitiva, per l’afirmació de l’àmbit d’allò privat a través de la retòrica de les bombolles: habitatges, famílies, municipis, comarques, estats. La urgència de protegir-nos i de protegir “els nostres” ens fa evitar (encara més de l’habitual) mirar més enllà de les nostres fronteres. Aquest fenomen és encara més evident quan parlem d’allò que ocorre als països del sud global.

En l’actualitat, la Unió Europea ha vacunat més d’un 14% de la seva població mentre que Amèrica Llatina, per exemple, només n’ha pogut vacunar la meitat. Aquesta darrera regió, no obstant, és una de les més afectades per la crisi: segons el Panorama Social de América Latina 2020 de la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), s’hi han registrat el 27,8% de les morts per la covid malgrat només tenir el 8,4% de la població mundial.

Sumat a l’estrepitós “fracàs moral” en el repartiment de les vacunes (en paraules del director de la OMS, Tedros Adhanom), ens trobem davant d’un fracàs periodístic. Davant dels reptes del present, ens trobem paralitzats i engreixant un periodisme de declaracions que, si és que hi arriba a parar atenció, no ataca ni les causes ni les conseqüències de les desigualtats que assenyala. Davant d’una realitat política en la qual els representants dels estats es preocupen més per mantenir la seva reputació que per revertir les enormes desigualtats en el repartiment de recursos, cal construir relats que puguin anomenar-les amb precisió i contundència.

Proposem-nos narrar els reptes del present com a fenòmens sistèmics que escapen les fronteres nacionals i que, malgrat la seva enorme complexitat, poden ser desgranats en un seguit de causes identificables i actors: des de governs corruptes fins a empreses transnacionals amb interessos estratègics al sud global. Necessitem amb urgència un periodisme que prioritzi observar els moviments de capitals, les xarxes clientelars, les desigualtats estructurals en l’accés als recursos i les seves conseqüències sobre milers de milions de persones al món.

Tant com hem invocat, els últims dies, la memòria de l’enyorat Arcadi Oliveres, seguim-ne l’exemple. Fa més de deu anys, en una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona on analitzava les conseqüències de la crisi del 2007 en la distribució mundial de la riquesa, avançava:

El que ells [els països del sud global] ens envien cada any per pagar el deute extern (deute que els seus dirigents tenen amagat a París o Madrid o on sigui) oscil·la entre 5 i 6 vegades més que l’ajuda al desenvolupament que nosaltres els podem enviar. I la gent diu “és que l’ajuda al desenvolupament no funciona, portem 50 anys ajudant i no creixen!” ¿Com han de créixer si els en donem 1 i els en traiem 6? És completament impossible. Cal perdonar el deute, i Espanya pot perdonar el deute. Podria la senyora Salgado perdonar el deute i renunciar cada any a 900 milions d’euros? Naturalment, si fes front a una cosa molt important: el frau fiscal. La Universitat Pompeu Fabra ha elaborat fa poc un estudi sobre el frau fiscal que els rics cometen a Espanya. Quant estafen a hisenda aquesta gent? 80.000 milions d’euros a l’any, i tan sols amb 900 d’aquests 80.000 podríem perdonar el deute. (…) Aquesta és la realitat: la pobresa té noms. I el nom és Nestlé, i Coca-Cola, i Samsung, i Bayer, i Banco de Santander, i companyia. Aquests són els responsables, que en molts casos coincideixen amb els responsables de la crisi econòmica. Com el Banco de Santander, ple d’especuladors i en mans d’un dels majors defraudadors fiscals d’Espanya que es diu Emilio Botín. Així cal dir les coses i crec que val la pena saber-ho.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.