Fa setmanes que la graella televisiva ha quedat eclipsada per la docusèrie de Telecinco Rocío. Contar la verdad para seguir viva, on Rocío Carrasco Moheando narra la violència de la qual ha sigut víctima per part del seu exmarit, Antonio David Flores, de qui es va separar l’any 1999. El commovedor testimoni de Rocío, filla de la cantant Rocío Jurado i del boxejador Pedro Carrasco, es va desplegant en una seqüència de capítols on la col·laboradora de televisió repassa les situacions a través dels quals ell l’ha apartat dels dos fills que tenen en comú.

Gràcies a la popularitat dels protagonistes, i a una posada en escena en què el relat es combina amb les imatges més colpidores d’aquest periple, Rocío. Contar la verdad para seguir viva ha assolit un èxit sense precedents en la cadena privada. Tanta ha sigut la repercussió que Mediaset ha decidit reestructurar aquest producte televisiu i, acompanyat de l’anàlisi i el debat dels col·laboradors al plató, prolongar-lo per mantenir-lo líder d’audiència, molt per davant de Mujer, d’Antena 3, i altres sèries de la graella nocturna.

El testimoni de Rocío Carrasco, que després d’un llarg silenci ha volgut explicar els maltractaments rebuts a mans d’Antonio David, no sols ha sacsejat el panorama televisiu. Tots els mitjans li han dedicat pàgines i això ha ajudat a reviscolar el debat social entorn de la violència masclista –després del primer episodi, les consultes al telèfon 016, d’atenció a les víctimes, van augmentar en un 42% arreu de l’Estat– fins a l’extrem que la ministra espanyola d’Igualtat, Irene Montero, va dedicar-hi un fil de Twitter i, a propòsit del cas, va manifestar que “milers de dones poden sentir-se identificades amb el seu relat”.

Rocío. Contar la verdad para seguir viva ha sobrepassat les pantalles i, d’alguna manera, ha tingut la virtut d’haver reactivat la preocupació per una xacra que, en temps de pandèmia, encara s’ha agreujat més. Però, alhora, ha posat davant del mirall el periodisme que de forma sistemàtica ha alimentat personatges tan sinistres com Antonio David Flores. Molts dels tertulians que avui apareixen en els intervals dels capítols per comentar els abusos que perpetrava aquest individu, antic agent de la Guàrdia Civil, són els mateixos que durant anys l’han presentat com un pare exemplar i han esperonat els seus estirabots contra Rocío i el seu cercle familiar.

És sorprenent que Lídia Lozano, Kiko Hernández, Kiko Matamoro i altres cronistes de la faràndula espanyola ara s’escandalitzin i abominin el comportament dèspota i misogin de l’exmarit de Rocío, quan han aplaudit sense escrúpols que s’acarnissés sobre ella. De la mateixa manera que Xavier Sardà, a Crónicas Marcianas, o José Javier Vázquez, a Sálvame, l’havien convidat als seus programes amb l’ànim d’excitar el morbo fins a convertir-lo en una estrella televisiva que, a costa de degradar i difamar la mare dels seus fills, s’ha enriquit fins a les celles.

Segurament això pot fer que el docusèrie de Rocío Carrasco tingui un efecte desitjat, com és retratar la frivolitat d’aquest pseudoperiodime avesat a remenar la merda dels famosos, però també pot causar un efecte pervers: molta gent no tindrà el mínim interès a conèixer el drama de la filla de Rocío Jurado perquè relaciona aquests programes amb la televisió escombraries, on els muntatges i les estridències formen part del guió habitual en detriment del rigor i el respecte a la veritat.

Més enllà de les derivades que tindrà el docusèrie, davant el qual tothom voldrà sucar-hi pa, Rocío. Contar la verdad para seguir viva hauria de ser una oportunitat per impugnar els espais televisius que només viuen d’exaltar les baixes passions i degradar la condició humana fins a extrems tan terribles. Rocío Carrasco ha estat víctima d’un home malvat, però també d’un model televisiu frívol i sovint execrable.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.