L’altre dia, VilaWeb entrevistava el president Quim Torra amb motiu de la publicació del seu dietari Les hores greus. A la conversa tocaven temes diversos, com és lògic, i cap al final apareixen aquesta pregunta de l’entrevistadora i la conseqüent resposta:

També dieu que el càrrec més valorat de la política catalana és el de director general de mitjans de comunicació.
—És cert, té un punt d’ironia aquest fet. Els partits tenen una certa tendència a estendre els tentacles fins on poden. Una presa molt cobejada són els mitjans de comunicació. Per això, ara que hi ha aquesta polèmica sobre Twitter, per a mi és una escletxa de llibertat.

De fet, aquesta resposta donaria material per a dos articles. Un sobre Twitter, l’alcaldessa que n’ha marxat i la quantitat de gent maleducada que hi aboca odis i frustracions i que el poden arribar a convertir en un espai inhòspit. Però, com molt bé diu Quim Torra, Twitter també és llibertat, aquí i a Istanbul i al Caire. Les mobilitzacions democràtiques i l’activisme, sense Twitter, serien diferents, i no pas millors si t’ho mires des del punt de vista de l’oprimit o mobilitzat.

El segon article, molt breu per evident i reiteratiu, és sobre aquesta necessitat dels partits polítics de controlar les “direccions generals de mitjans de comunicació”, en un sentit ampli. Un sentit ampli que no només inclou les posicions clau dins del Govern, sinó també llocs que n’haurien de restar a l’aixopluc, com les direccions de TV3, Catalunya Ràdio i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però és que aquesta tendència dels partits “a estendre els tentacles” arriba fins al punt d’intentar (i aconseguir) col·locar els seus peons a les principals tertúlies polítiques! Amb l’agreujant que després els mitjans no són prou honestos com per reconèixer que el periodista X no parla en nom seu o del mitjà per al qual treballa, sinó per quota del partit Y i repetint l’argumentari que aquest li ha fet arribar.

Com deia abans, aquesta és una cançó tan vella i cantada que ja avorreix. Cada cop que hi ha eleccions i es forma nou Govern se’n torna a parlar. Com segur que en tornaran a parlar Esquerra i Junts aquests dies, i fins i tot és probable que s’hi encallin. La solució, en teoria, és fàcil: si saps que els partits cerquen aquest control sobre els mitjans públics (sobre els privats l’exerceixen d’altres maneres més discretes) i hi ha certa unanimitat que això no és ni bo ni elegant, treu-los les eines que tenen per exercir aquest control. A les cases, això s’ha fet sempre: si hi a nens petits, les llaminadures i la xocolata als prestatges de dalt de tot, lluny del seu abast. Doncs amb determinats càrrecs cal fer el mateix: fora de l’abast dels partits.

A la pràctica, la solució és gairebé impossible, perquè és com si demanéssim als mateixos nens que col·loquessin la xocolata allà on no la poden agafar. Els grans partits difícilment es posaran mai d’acord per deixar aquests càrrecs en mans independents, ni tan sols quan són a l’oposició, perquè saben que algun dia els recuperaran. És el mateix que passa amb les diputacions: molts afirmen que són una herència franquista, un nivell administratiu prescindible, que cal suprimir-les, però quan les ensumen, se n’obliden de cop. I per què fa anys que hauríem de tenir una llei electoral pròpia i no la tenim? Perquè els interessos de partit, o més exactament les pors de partit, passen al davant dels interessos de país.

I com aquestes, tantes.

PD. Aquest article s’ha d’autodestruir el dia en què un partit em proposi dirigir TV3.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.