Els efectes de la pandèmia de la Covid-19 han suposat una estocada per al sector de la cultura. Dades oficials apunten que més de 50.000 treballadors s’han acollit als ERTO a Catalunya durant el primer semestre de l’any 2020 i al tancament de 178 empreses d’arts escèniques al País Valencià. L’augment de la digitalització, lligada a la gratuïtat i un pla d’ajudes públiques insuficient, posen de manifest la precarietat i fragilitat endèmica del teixit econòmic cultural.

#laculturaéssegura, un hashtag que ja s’ha fet viral, recorda que anar a concerts, al teatre, a exposicions o al cinema no és un “esport de risc”. Ara bé, tot i la bona voluntat dels espectadors i dels programadors culturals —i els litres de gel hidroalcohòlic que es destinen a fer de llibreries, museus o sales d’exhibició llocs lliures de virus—, la situació de vulnerabilitat del sector s’ha fet més que evident durant els mesos de confinament i de desescalada. Una fragilitat endèmica, hereva de la crisi del 2008, que s’ha anat estenent a força de retallades i que s’ha intentat pal·liar amb mesures de xoc momentànies i del tot insuficients.

Les dades de l’informe del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) mostren any rere any un paisatge desolador. Enguany, una de les conclusions més demolidores és que la pandèmia ha arribat quan el sector tot just s’estava recuperant de la caiguda del 2008. Segons l’informe del 2019, que dona una primera aproximació de les afectacions provocades per la crisi de la Covid-19 durant el primer semestre del 2020, 5.888 empreses i 52.997 treballadors es van acollir als ERTO a Catalunya fins al juliol i les davallades econòmiques són notables: segons l’Acadèmia Catalana de la Música, la cancel·lació de més de 4.000 concerts fins al setembre ha suposat unes pèrdues d’ingressos estimades en més de 40 milions d’euros; el Gremi de Cinemes de Catalunya comptabilitza 450.000 euros que s’han deixat de facturar per cada setmana de tancament de sales, i el sector teatral de Barcelona va avaluar les pèrdues en 30,5 milions d’euros.

5.888 empreses i 52.997 treballadors es van acollir als ERTO a Catalunya fins al juliol de 2020, segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts

Així ho mostren també els resultats d’un estudi sobre l’impacte de la Covid-19 en el sector cultural i creatiu a l’Estat espanyol, elaborat per Econcult, l’Àrea de Recerca en Economia de la Cultura de la Universitat de València, que revela que gairebé la meitat dels enquestats estimava pèrdues superiors al 75% en els seus ingressos durant el segon trimestre de l’any. L’estudi també assenyala que s’ha agreujat notablement la situació de fragilitat estructural de les organitzacions culturals, la qual cosa en dificulta la supervivència i la sostenibilitat. Pràcticament la totalitat dels enquestats (un 92%) afirma que es veuran afectats a llarg termini per la crisi de la Covid-19.

Econcult també dibuixa un panorama d’afectació de la Covid en el sector cultural al País Valencià: 178 empreses d’arts escèniques van desaparèixer en el primer semestre del 2020, mentre que el nombre de treballadors en activitats de creació i d’espectacles va caure en un 17%.

Digitalitzar la cultura, cultura gratis

L’altre punt clau de l’enquesta d’Econcult demostra que més d’un terç dels enquestats (un 35%) va dur a terme en el període de confinament iniciatives culturals de manera gratuïta. “Les primeres setmanes de confinament va haver-hi un boom de penjar coses a les xarxes; tothom volia ser-hi”, opina Nil Albà, portaveu del Sindicat de Músics Activistes (SMAC). “En altres professions seria impensable treballar gratis; en cultura tot s’hi val. Precaritzem la nostra feina per enriquir plataformes com YouTube o Spotify.”

A propòsit de precaritzar la feina cultural, escriu Remedios Zafra, al seu assaig L’entusiasme, que “en algun moment de la nostra història parlar de diners quan una escriu, pinta, compon una cançó o crea es va convertir en una cosa de mal gust”. “De visibilitzacions i viralitat no es viu”, recorda Albà. “I d’entusiasme tampoc”, subratlla Laura Huerga, editora de l’editorial Raig Verd.

Per Enric Puig Punyet, filòsof i autor de l’assaig Los cuerpos rotos: la digitalización de la vida tras la Covid-19, la problemàtica durant el confinament en la cultura ha estat que “ho hem digitalitzat tot de manera acrítica, sense parar-nos a pensar en l’essència dels espais i les manifestacions culturals”. “No s’hi val posar una càmera a un concert, o fer un streaming d’una obra teatral o una visita virtual a un museu; cal repensar què és cada cosa i per què ho fem, què volem aconseguir, qui ens mira i per què. En definitiva, quina cultura volem”, apunta.

I en aquest repensar han sorgit iniciatives que conviden a pagar per consumir cultura en línia. Festivals de cinema com el Tectònic o obres teatrals a Temporada Alta han estat algunes de les iniciatives que han ofert qualitat online a preus assequibles. “El tema no és la gratuïtat de la cultura: és l’accés a la cultura, i aquest té un caràcter econòmic, cultural i social. Si no es treballen aquests tres àmbits a la vegada, de poc servirà oferir espectacles gratis”, argumenta Cristina Tascón, gerent de l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC). Per l’actriu Júlia Barceló, la ciutadania té dret a accedir a la cultura; però, a banda de la gratuïtat, es necessita una bona educació sobre què significa cultura. “Ens cal una cultura més diversa, més inclusiva, que tingui en compte les comunitats. La gratuïtat no pot ser l’única solució per crear públics crítics, que, d’altra banda, és allò a què hauria d’aspirar un país que es considera democràtic.”

Vulnerabilitat, mancances i ajudes

Per parar el cop del ja malmès sector cultural a Catalunya, la Generalitat va presentar, durant les primeres setmanes de confinament, un pla de xoc consistent en 10 milions d’euros en crèdits. Un pla que deixava fora una bona part del sector i que, com apunta el portaveu de l’SMAC, evidenciava la manca d’interès i de coneixença de l’Administració cap al fràgil ecosistema cultural. Per denunciar i revertir la situació, El Col·lectiu (format per 75 companyies teatrals independents catalanes) es va reunir al mes d’abril amb el Departament de Cultura, per fer constar que el Pla de rescat a la cultura del Govern de la Generalitat no tenia en compte la realitat de moltes companyies i treballadores de les arts escèniques.

Així, tal com explica a l’Anuari Mèdia.cat el Departament de Cultura, “des de l’octubre, vam fer un canvi rellevant a la política d’ajudes: de passives a actives. Sabem que el sector el que vol és treballar, sabem que hem de contribuir a garantir els drets culturals de la ciutadania: per això el que volem ajudar és l’activitat”. El Departament va fer durant la segona onada del virus, del setembre al desembre de 2020, una injecció de 51,2 M€ per afrontar la crisi, un augment d’un 18%.

Tot i el canvi de la política d’ajudes, els treballadors de la cultura reiteren que no tothom hi té cabuda. “Vivim en un sector molt inestable i amb molta desprotecció i moltes casuístiques. Gent que es dona d’alta i de baixa per bolo, persones que fan factures o fins i tot que cobren en negre”, explica Albà. Del mateix parer és Barceló, actriu i també formadora teatral, que apunta que “les ajudes han anat cap a les estructures com teatres o festivals”. I hi afegeix: “Els 750 euros en un sol pagament per als artistes no cobreixen ni les despeses del lloguer del pis”.

Laura Huerga (Raig Verd): “Hi ha tot un gruix de persones col·laboradores que no poden accedir a certes ajudes perquè no formen part de les estructures culturals de manera permanent”

Per Laura Huerga, editora de Raig Verd, el problema és que hi ha tot un gruix de persones col·laboradores, com ara traductors, correctors, dissenyadors i productors, que no poden accedir a certes ajudes perquè no formen part de les estructures culturals de manera permanent. “En el cas del món del llibre, l’agent interlocutor és el Gremi d’Editors, que no considera els processos creatius de l’escriptura ni totes les feines associades a l’edició”, explica l’editora.

A banda de no tenir en compte els col·laboradors (la majoria, persones autònomes), les ajudes tampoc no inclouen la feina creativa d’assajos previs, lectures, etc. Per Albà, aquí rau el conflicte. “Els músics, per exemple, treballem molts dies: composició, assajos, però ens donem d’alta o facturem només pel bolo, i, és clar, això afecta la cotització”. Per Àlex Casanova, president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), “hi ha un 80% o un 90% d’actors que no viu de la seva professió. El conveni de les sales alternatives suposa cobrar entre el salari mínim i 1.200 euros”.

Cultura, bé essencial?

Per combatre aquestes mancances, la plataforma Actua Cultura, un conjunt d’associacions de professionals i d’empreses de tots els àmbits del sector, ja va demanar al principi del 2020 un augment del pressupost públic en cultura fins al 2%, davant de l’aproximadament 1% que s’hi destina actualment. La consellera de Cultura durant el 2020, Àngels Ponsa, va assegurar que la declaració de la cultura com a bé essencial és la primera pedra per a la Llei de la cultura que també preveu arribar al 2% del pressupost del Govern en un termini de 4 anys.

El Departament de Cultura va posar una altra mesura sobre la taula: activar una taula de diàleg interdepartamental. “La taula ha de servir per millorar la coordinació entre el sector i l’Administració: no pot ser que Cultura ens declari bé essencial i Sanitat ens tanqui; no té cap sentit”, etziben des de l’SMAC.

Tanmateix, segons els artistes, una solució a llarg termini per dignificar la feina seria activar l’estatut de l’artista. Des d’El Col·lectiu s’ha proposat un full de ruta emmirallant-se en la realitat d’estats veïns com el francès o l’alemany, molt més acostumats a considerar el teixit cultural una part indissoluble de la política social i econòmica. Unes demandes que tenen per objectiu introduir una nova figura jurídica, el o la “professional de les arts independents” i la intermitència, una espècie d’atur per a artistes que implementen a l’Estat francès o al belga. “Des de l’SMAC tenim una comissió per analitzar els models francesos i belgues de cara al futur estatut; ara bé, si no se’ns contracta, tampoc podem accedir a la intermitència.”

Per part del Departament, expliquen que s’està elaborant el cens de l’artista, “el pas previ a l’estatut de l’artista, la base per a les millores del règim jurídic vigent i, per tant, de les condicions laborals dels i les professionals, fins on la legislació catalana ho permeti”.

Renda bàsica universal per dignificar la vida

“Jo tinc la sensació que no se’ns pren seriosament”, etziba Huerga. “Fa vuit anys que estic a l’editorial i hi he vist passar sis consellers diferents. Això no ajuda a aprovar mesures que ens protegeixin. El que cal és un canvi de model en el teixit cultural que permeti l’accés i la participació.” Un model que, com opina Jordi Oliveras, impulsor i coordinador del projecte de reflexió cultural Indigestió, i ja apuntava Barceló, tingui en compte la comunitat. Per Oliveres, Barceló, Huerga, Albà o Tascón, una de les solucions és activar una renda bàsica universal (RBU) per a tothom, no solament per al sector cultural. “El millor que podem fer és actuar conjuntament pel bé comú. El fet cultural no és patrimoni del sector cultural”, conclou Oliveres.

Jordi Oliveres (projecte Indigestió) defensa la renda bàsica universal. “El millor que podem fer des dels sectors culturals és actuar conjuntament pel bé comú”

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.