La normalització de l’extrema dreta com un actor polític més a l’Estat espanyol, que té lloc ja des d’abans que Vox obtingués representació als parlaments autonòmics i estatal, no és un fenomen nou ni únic d’aquestes latituds. Amb tot, situacions com la de divendres passat al debat entre els candidats a la presidència de la Comunitat de Madrid a la Cadena Ser mostren com des de la política i des del periodisme sovint no se sap com –o no es vol– actuar amb fermesa per evitar alimentar l’extrema dreta.

Mirar què ha passat en altres països i què s’ha fet malament allà pot ajudar a veure quins efectes té la normalització del discurs ‘ultra’ als mitjans de comunicació i a la política. Per això recollim algunes de les claus sobre l’auge de l’extrema dreta a Itàlia, un país que en aquest sentit va “unes tres dècades per davant d’Espanya”, segons la periodista i corresponsal a Roma Alba Sidera. Sòcia del Grup Barnils i col·laboradora de Mèdia.cat, Sidera, que s’ha especialitzat en moviments d’extrema dreta i en l’anàlisi política i el 2020 va publicar el llibre Feixisme persistent, va protagonitzar la primera xerrada del cicle #ConversesMèdiacat el passat 15 d’abril.

El feixisme no es venç a les urnes: a les urnes, el feixisme no hi ha d’arribar

La normalització de l’extrema dreta passa també per les posicions que creuen que ser “demòcrata” vol dir defensar que puguin expressar les seves idees amb normalitat com qualsevol altre partit. N’és una mostra l’editoral d’El País després dels incidents en un acte de campanya de Vox al barri obrer de Vallecas a principis d’abril. El text, titulat “Vox en Vallecas: violencia inaceptable”, culpabilitza els manifestants antifeixistes dels incidents i afirma que l’extrema dreta “s’ha de combatre amb les idees”.

“No és veritat que el feixisme es venç a les urnes. El feixisme guanya a les urnes. En aquesta opinió força estesa hi té molt a veure el fet que a l’Estat espanyol s’ha banalitzat molt la paraula ‘feixisme’. També diríem que ‘el nazisme es venç a les urnes’? Precisament aquesta és una ideologia que pretén destruir la possibilitat que hi hagi diàleg i sembla mentida que després de tants anys i tantes voltes que fa la història encara estiguem així”, afirma Sidera.

“M’agrada molt recordar Giacomo Matteotti, polític socialista italià i molt bon periodista, a qui li va tocar viure els moments que començava el feixisme. Ara tots sabem què van fer Hitler i Mussolini, però quan estaven naixent no estava tan clar. Quan el feixisme italià ja era al Parlament, ell va alertar que era una ideologia destructiva. La famosa frase ‘El feixisme no és una opinió, és un crim’ és seva. Els esquadrons feixistes el van acabar assassinant. Matteotti va documentar molt bé les atrocitats que feia el feixisme i va deixar per les generacions a venir: ‘Si els obrim les portes del Parlament i els tractem com un partit més, acabaran fent això’. Sembla que no n’hem après massa.”

Ciutadans va obrir camí i Vox n’ha recollit els fruits –o com la gent prefereix l’original que la còpia

“Vox va aparèixer i es va fer famós anant contra l’independentisme, però sense tots els anys en què Ciutadans va fer-li la feina bruta, ho hagués tingut molt més difícil”, afirma Sidera. “Molts mitjans no van qüestionar que fos l’acusació particular al judici contra els líders independentistes i li van donar espai quan no tenia representació parlamentària”.

Sidera ja pronosticava que Ciutadans anava camí de desaparèixer just abans de les eleccions generals espanyoles de novembre de 2019, a l’article ‘Vox ja ha guanyat i Berlusconi t’explica per què’ publicat a Mèdia.cat. Era el mateix que havia passat a Itàlia: el 1994 Berlusconi va formar govern amb l’extrema dreta, però amb els anys l’ordre s’ha invertit. Ara la Lliga de Salvini és el primer partit, el segon és el partit és el postfeixista Germans d’Itàlia i en tercer lloc hi ha el partit de Berlusconi.

“Si permets que hi hagi l’extrema dreta a les institucions, tota la dreta es va dretanitzant cada vegada més i al final, com es diu sovint, la gent s’estima més l’original que la còpia. La lliçó és que Berlusconi estava molt tranquil però al final Salvini, el seu apadrinat, se l’ha acabat menjant. Ara és Salvini el peix gros”.

Vox ja ha guanyat i Berlusconi t’explica perquè

Marxar del Parlament quan parla Vox és contraproduent

Preguntada sobre la tàctica d’alguns diputats catalans durant els discursos de l’extrema dreta, Sidera ho té clar: “si tots els diputats marxessin del Parlament i no hi hagués cap càmera enfocant el portaveu de Vox, si ho fessin tots i no hi hagués ningú, podria ser útil. Però si només uns quants marxen i de totes maneres el seu discurs surt als mitjans, és contraproduent: reforça el missatge de victimització que tant els agrada i d’antisistema i contracultura, com si fos una ideologia perseguida, políticament incorrecta i que no està ben vista”.

En canvi, apunta: “Com a idea està bé ignorar-los i fer-los el buit, però des d’un altre punt de vista. El pacte de no donar-los comissions i responsabilitats està bé, però seria molt més interessant que aquestes gestualitats es fessin entre tots i hi hagués un acord realment potent.”

L’extrema dreta es normalitza als mitjans: de parlar de ‘feixisme’ a dir ‘coalició de centredreta’

“Cap el 1994, quan Berlusconi guanya les eleccions, pacta el govern amb l’extrema dreta de la Lliga, que llavors era un partit només del nord d’Itàlia, i el partit feixista italià. Per primer cop a un país europeu, descendents del feixisme arriben al govern. I justament a Itàlia, el país que havia vençut el feixisme, que té una constitució pensada des de l’antifeixisme, per blindar el Parlament i que no hi pugui arribar un dictador”, explica Sidera.

En aquell moment, allò va ser un escàndol, però la coalició ha perdurat i això s’ha anat normalitzant. “Quan hi va haver aquesta coalició per primer cop els mitjans parlaven de feixisme, d’extrema dreta, de perill. Però ara –i cal tenir en compte que Berlusconi té un gran poder mediàtic– la gran majoria de capçaleres parlen de ‘la coalició de centredreta’”, detalla.

“Quan hi ha notícies que un diputat o un regidor ha fet per exemple una salutació feixista, diuen que ha estat ‘un membre del centredreta’. Tu com a periodista has d’anar indagant i sovint és complicat saber de quin partit és. Això ho fan tots els mitjans: els progressistes, els de centre esquerra… s’ha anat normalitzant. Ens pot semblar molt llunyà, però quan tens l’extrema dreta al govern durant molt de temps s’acaba diluint en la coalició. És molt important com es diuen les coses.”

Cal desmuntar el discurs de l’extrema dreta “a favor de les classes treballadores”

“Evidentment quan ja són al Parlament, ignorar-los no és una opció. A més hi ha les xarxes i ells també tenen els seus mitjans: la informació sempre acaba arribant. És important, però, que hi hagi informació ben feta. Com fer-ho és complicat: si veiem com s’ha fet arreu del món, ningú ho ha sabut fer bé. El que està clar és el que no s’ha de fer”, explica la periodista.

Apunta alguns consells: “Cal dir les coses pel seu nom. Prendre seriosament coses que poden semblar banalitats. Desmuntar les mentides que diuen. Posar sempre en context les seves afirmacions. No fer-los d’altaveu acrític. No està donant sempre voltes a la seva agenda mediàtica. Intentar tocar els temes que no volen que es toquin.”

“La nova extrema dreta es ven a tot el món com un populisme al costat de les classes treballadores. Aquí a Itàlia fan mítings a fora les fàbriques i parlen amb llenguatge obrerista, diuen ‘nosaltres sí que estem al vostre costat, no com la casta de Brussel·les’. Si com a periodistes ens toca entrevistar algun líder d’aquests està bé tocar el tema econòmic, perquè si s’hi aprofundeix queda clar que no estan al costat dels treballadors. Cal desmuntar els seus discursos”, rebla.

Alba Sidera: “Falta cultura periodística antifeixista”

Cal assenyalar la mentida des del titular, que és allò que queda

Fa uns dies, la visita del líder de Vox al Parlament, Ignacio Garriga, a Lleida, va generar titulars com: “Vox vol més batudes i efectius policials a Lleida per la ‘inseguretat’ amb l’arribada de temporers”. La majoria es feien ressò d’un teletip de l’Agència Catalana de Notícies on es difonia directament i sense filtres el missatge del partit d’extrema dreta.

“És un exemple perfecte del que no s’hauria de fer: copiar el missatge paraula per paraula i fer-ne un titular. Fent això es dóna per vàlid l’argument de Vox, que l’arribada de temporers comporta un alarmant increment de la inseguretat. És exactament el que Vox hauria volgut que passés: ells diuen una cosa i els mitjans ho difonen”, afirma Sidera.

I què es podria haver fet en un cas com aquest? “D’entrada, jo no crec que se n’hagi de fer notícia, però si es vol informar d’aquest fet es podria dir alguna cosa com: ‘Vox aprofita l’arribada de temporers per provocar alarmisme amb notícies falses’ i després citar el que ha dit el líder de Vox entre cometes i per acabar explicar amb dades que allò que han dit és mentida”, explica.

Sidera destaca la importància del titular: ““Tots anem de bòlit i sovint només tenim temps de llegir el títol. El títol és molt important i cal que sigui el més descriptiu possible:  ha de deixar clar que allò que s’està dient és una manipulació, que tal persona aprofita això per allò. Dins del text cal explicar què han dit i repetir que és mentida”. També recalca: “No posaria les declaracions en el titular: si cal fer-ho, en el cas dels teletips, que es digui també que es mentida, perquè allò que queda és el titular”.

L’extrema dreta al Parlament: aprendre dels errors italians, amb Alba Sidera

Tancar perfils que inciten a l’odi no és un atac a la llibertat d’expressió

Facebook va tancar el compte de Casa Pound, el grup italià que ha inspirat Hogar Social Madrid, i la majoria d’intel·lectuals del país, també els progressistes, ho van considerar un “atac a la llibertat d’expressió”.

Casa Pound és un grup amb estructura militar que s’autodefineix com “feixistes del tercer mil·leni” i que es podria equiparar a Alba Daurada. Tot i ser extraparlamentaris, tenen una forta influència en la política italiana. “De nit tenen escamots que apallissen persones migrades, que pensen diferent, amb una estètica d’esquerres o del col·lectiu LGTBI; i de dia fan un rentat de cara als mitjans, que els porten als debats, i venen una imatge de feixisme ‘renovat’ i de persones amb qui es pot dialogar”, explica Sidera.

Quan Facebook va tancar el perfil de Casa Pound per incitació a l’odi, el debat va girar entorn al fet que són un grup que es presenta a les eleccions –no a nivell nacional però sí local. Intel·lectuals força respectables i directors de diari van fer editorials defensant un grup paramilitar neofeixista violent dient que tenien dret a la llibertat d’expressió. Aquesta també és una deriva previsible: si s’acaba acceptant amb naturalitat Vox o Salvini acabes també normalitzant els seus aliats més a l’extrema dreta i acabes dient que si els tanquen un perfil es llibertat d’expressió”.

Calen mitjans lliures per poder desmuntar l’extrema dreta

Alba Sidera entrevista a l’Anuari Mèdia.cat la periodista Amy Goodman, tot un referent del periodisme independent, dels Estats Units d’Amèrica i no només, que va parlar de com combatre l’extrema dreta. “Goodman afirma que cal donar veu als col·lectius invisibilitzats als grans mitjans, que son els que l’extrema dreta estigmatitza, per així desmuntar prejudicis i les mentides que difonen”, explica Sidera.

Amy Goodman: “Jo no soc aquí per protegir el poder”

“Un altre aspecte en què posa molt d’èmfasi és en el fet econòmic. La xarxa de mitjans que difonen el seu programa estan autofinançats. Goodman destaca la importància de qui finança els mitjans: han de poder ser lliures per tractar els temes que interessin, els que realment són importants i no només els que venguin”, explica Sidera.

“És molt fàcil entrar en aquesta espiral que l’extrema dreta sap provocar perfectament i així és com creix: llancen els temes i després anem tots com tortugues a darrere tractant-los per desmentir-los o per explicar el que han dit. Si un mitjà en parla i té moltes visualitzacions, l’altre també ho ha de fer. En canvi, és un luxe que un mitjà pugui permetre’s tractar els temes que considera que son importants d’una manera independent i sense respondre a interessos ocults que poden afavorir interessos de l’extrema dreta”.

15 idees sobre periodisme i extrema dreta per informar-ne de manera responsable