La cosificació és l’ús de les dones i, en específic, de la seva imatge per a finalitats que no les dignifiquen com a persones. És un tipus de masclisme difícil de detectar, perquè està vinculat a rols i estereotips de gènere naturalitzats en la societat, però és a la base de l’iceberg de les violències.

1. Reduir la notícia a una imatge

El text de la peça ‘El topless d’Anabel Pantoja desafia la censura a Instagram’, a El Món, té 253 caràcters, menys que un tuit. L’article ofereix el que promet: poc text seguit d’una imatge de la famosa seminua publicada al seu Instagram. Un consell: si la notícia no se sostindria sense afegir-hi una imatge de les xarxes socials, no és una notícia.

2. Explotar l’autocosificació

Malgrat que sigui la mateixa protagonista qui hagi difós la imatge en primera instància (com a “Carla Barber revoluciona Instagram amb un nu integral“, a Última hora), és responsabilitat dels periodistes situar les pràctiques d’autocosificació en un clima de pressions socials patriarcals que fomenten i estructuren certes actituds i estereotips de gènere. No fer-ho és rapinyar clics.

3. Referir-s’hi com ‘la dona de’

La dona de Pedro Sánchez ja no és com recordaves: el seu canvi després del coronavirus“, titula CatalunyaDiari. La regla d’or de la perspectiva de gènere és clara en aquest aspecte: sabem que una expressió és sexista quan, en invertir-la, ens sembla ridícula. Caldria veure si el mitjà es refereix al president del govern espanyol com “el marit de Begoña Gómez”.

4. Recosificar des de la… crítica?

Difondre un discurs cosificador sense criticar-lo amb cara i ulls acaba donant-li més difusió. A “Els col·laboradors de ‘Sálvame’ es diuen de tot: ‘Inculta, obscena, grassa’”, El Món dona espai als insults masclistes d’un habitual del programa i en fa un comentari breu, superficial i poc fonamentat. A la pràctica, el mitjà aprofita els clics que li aporta reproduir els insults masclistes mentre aparenta jutjar-los. Un win-win de manual.

5. Cànons de bellesa discriminatoris

El Nacional publica que “Amaia Montero s’aprima tants quilos que ja no sembla ella: pesa la meitat“. El digital també afirma que la cantant “està canviada i guapa”. Associar bellesa amb estar prima és un tipus de gordofòbia basat en les exigències socials al voltant de la imatge de les dones que n’aprofundeix la cosificació.

6. Negar l’accés a espais masculinitzats

Del centenar de titulars a la portada del diari Sport en un dia qualsevol, només quatre tenen dones com a protagonistes [per exemple, el 23 de novembre de 2020]. Tres d’aquestes peces se centren en l’aspecte físic de dones cantants, actrius o famoses, difonent imatges d’elles nues, consells de bellesa i especulacions sobre la seva maternitat. Les dones esportistes, aparentment, no existeixen.