Cert progressisme moderat espanyol sembla haver descobert el perill que representa lextrema dreta durant lactual campanya de les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ara que Vox truca a la porta del govern de lAssemblea de Madrid com a possible soci dIsabel Díaz-Ayuso, els discursos dodi, lagressivitat en les formes i els plantejaments antidemocràtics del partit de Santiago Abascal a alguns els toquen més de prop. Són els mateixos que van trobar la mar de normal que Vox, quan ni tan sols tenia representació, ocupés hores i hores als mitjans com a acusació particular en el judici al Procés. Sels demanava lopinió, sels escoltava, sels promocionava. Sels considerava un actor polític vàlid abans i tot de tenir cap escó. Ningú no va qüestionar-los la legitimitat del lloc que ocupaven i la funció que exercien. I, tanmateix, la ferum feixista era tan perceptible aleshores com ara.

Les reaccions desglai i dun sonor «Això don baixa?» al debat a la SER que la candidata de Vox va rebentar són molt reveladores. Segons la moderadora i directora del programa, Àngels Barceló, el problema principal és que «en aquest país, ni els mitjans ni la gent ni els polítics han afrontat el debat de què fer amb la ultradreta». Per a Barceló, el debat va significar «un punt dinflexió» i va posar en evidència que «Vox és neofeixista i dultradreta». Per a uns quants, ha representat adonar-se finalment que existeix un problema. 

Som un bon grapat els periodistes a més dels col·lectius que, pel sol fet dexistir, pateixen de forma directe el feixismeque ens dediquem a investigar lextrema dreta i que fa temps que alertem del perill que representa per a la democràcia. A Mèdia.cat, sense anar més lluny, fa anys que shi denuncien les males pràctiques dels mitjans amb l’extrema dreta i shi debat sobre com cal informar-ne. Aneu a dir-li a qui més ha furgat en les entranyes de lextrema dreta del nostre país, el fotoperiodista Jordi Borràs, que fa anys que rep agressions i amenaces de mort per alertar del perill i la pervivència del feixisme espanyol, que tot just ara hi comença a haver un problema.

Si analitzem els discursos de bona part dels mitjans espanyols durant la campanya a les eleccions a la comunitat de Madrid veiem que, respecte a Vox, ha prevalgut el discurs pervers d’«els extrems es toquen», comparant el partit dextrema dreta amb Podemos. El problema és de base i rau a considerar el feixisme una opció política més. I no, amb qui pretén abolir els drets humans no hi ha res a debatre, si es vol preservar la democràcia de qui voldria destruir-la. El discurs d’«els extrems es toquen» no és només la màxima expressió del cunyadisme. Aplicat al feixisme, és la millor forma de minimitzar-lo i blanquejar-lo. I és, també, una de les coartades intel·lectuals de la Transició.

N’és un bon exemple lexministre socialista José Bono, que va aparèixer dijous al programa «Al rojo vivo» de La Sexta per fer un elogi de la moderació i de lstatu quo. «Ser antifeixista no et fa demòcrata», va etzibar Bono, que, obstinat a construir una oració on sortissin junts Hitler i Stalin, va oblidar-se de pronunciar la frase que realment importa, que és que per ser demòcrata cal ser antifeixista. Des daquest punt de vista a Itàlia estem molt més avançats: es tracta dun discurs que ha estat assumit fins i tot per la dreta democràtica; dreta que, ara mateix, des de laparició en escena de Silvio Berlusconi, és minoritària, però que en el seu moment va ajudar a bastir la República.

 La democràcia italiana, amb tots els seus greus problemes actuals i amb lauge dun feixisme desbocat i desacomplexat, té uns fonaments diferents de lespanyola: lantifeixisme. A Itàlia, el mot antifeixista no sona a vailet amb caputxa sospitós de cremar contenidors desvalguts, com volia insinuar Bono. Pot sonar fins i tot a respectable cap destat: el president de la República es declara antifeixista. La Constitució diu que així ha de ser. Això a la monarquia espanyola no ho veurem mai.

 «La población está hasta el moño de los extremos», repetia Bono. «A mi Vox no me pone. Pero hay que echarles con votos», deia lexpresident de la Junta de Castella-la Manxa i del Congrés dels Diputats. De fet, no. El feixisme no hi ha de pintar res, en unes eleccions democràtiques. Els drets humans no poden posar-se a debat. Aquest hauria de ser el pilar duna democràcia sana: tenir clar que el feixisme sha daturar abans que pugui assaltar les institucions. 

Sobre les amenaces de mort rebudes per Pablo Iglesias, Bono va dir: «Locos, trastornados, fascistasPonga usted la definición que quiera: mala gente que pone balas en sobres». Pam. Així, dun sol tret, lexministre de Defensa banalitzava el feixisme, estigmatitzava les malalties mentals i minimitzava les amenaces, desideologitzant-les. Però la cirereta del pastís va arribar al final. Bono va reconèixer que va donar les gràcies a Fraga quan aquest es va retirar perquè «supo embridar a la extrema derecha». I va anar al moll de los. Va dir que el que calia per sortir daquesta «crispació» era prendre dexemple la modèlica Transició: «En la Transición con quien se tuvo que hablar fue con los ministros de Franco. Esto es actitud patriótica. Deber patriótico». Daquí plora la criatura. Per entendrens: allò patriòtic a Itàlia va ser penjar-los, al seu moment, els feixistes i els nazis. Acabem de passar el 25 dabril. Sen diu Festa della Liberazione i és festa nacional perquè es celebra això: que el país es va alliberar del feixisme i el nazisme.

Allò que Bono considera exemplar de la Transició és, en canvi, la prova que la democràcia espanyola ja va néixer torta, sense haver fet net. Sense ni un bri de justícia, amb lextrema dreta franquista i feixista a les institucions, a la magistratura, a les forces i cossos de seguretat. (A Itàlia també es van omplir de feixistes que van canviar de camisa de la nit al dia, però almenys no de forma oficial.) Que Vox, costella dun partit dorigen franquista com el PP, acabés separant-se i cobrant vida pròpia era només qüestió de temps. La conjuntura mundial, amb tots els vents bufant a favor de lextrema dreta, li ha acabat de donar lembranzida necessària. 

La Transició –aquesta no-justícia per antonomàsia, aquest acceptar el franquisme vestit de democràcia dun dia per laltreexplica per què no sha donat importància al feixisme i al franquisme incrustats a les costures de la democràcia espanyola: perquè van ser-ne també  fonaments. I el pitjor és que aquesta postura és la que defensa, en el fons, bona part del mainstream progressista espanyol. En una entrevista feta per la periodista Neus Tomàs a elDiario.es, lescriptor Javier Cercas deia el 20 de març passat que «ni el comunisme ni el feixisme són avui cap perill». De nou, la teoria dels dos extrems que, a més, no són un «problema real». Considerar que en lactualitat el feixisme no és cap perill només és possible des del privilegi. Adonar-sen tard, que ho és, també. El feixisme no serà mai un problema per a tusi tu no representes cap problema per al feixisme.

Què podem aprendre d’Itàlia per combatre l’extrema dreta parlamentària?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Jaume Puig Garcia

    Benvolguda Alba,

    Com molt bé saps, el feixisme ve d’un ou posat per una classe política covarda que no va saber encarar-se a les conseqüències de la caiguda del mur de Berlín. Un ou que hem covat els periodistes mentre veiem que Estats i Nacions queien en l’extorsió del neoliberalisme.
    Ara, les grans corporacions ens governen mitjançant uns tecnòcrates que faran tot el possible perquè implorem la fi de la democràcia.
    L’hem ben cagada.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.