Som a finals d’abril i la Setmana Santa ja queda lluny, però recordeu els titulars amb què ens atabalaven els mitjans fa menys d’un mes? Segurament no, tot va molt ràpid i ja fa temps que hem après que el que ahir era notícia, demà passat ja no ho serà gens. Un lema que en l’era de la pandèmia agafa encara més força perquè tot és nou i hi ha poquíssimes certeses. No sabem si una vacuna que avui ens ha d’agradar demà ja no gaire, hem après a refiar-ho tot a una Rt que en realitat no sabem ben bé què vol dir i vivim pendents del que digui el Procicat sense saber del tot qui hi ha darrere d’aquest òrgan.

Però bé, tornem a la Setmana Santa i a com els mitjans ens explicaven diferents realitats que convivien contradictòriament. El govern va permetre la mobilitat per tot Catalunya, després de mesos de restringir-la a la comarca, sota la premissa de “donar aire” a la ciutadania i la necessitat més o menys explícita de “reactivar l’economia”. Que a efectes pràctics volia dir que sector hoteler i restauració necessitaven tornar a moure’s. D’acord, tot es pot entendre. Però mentrestant, metges i epidemiòlegs advertien de l’increment de contagis. Recordeu quan es va començar a parlar de quarta onada? Segurament sí, perquè els mitjans de seguida van amplificar aquest concepte; les paraules ajuden a posar ordre i permeten donar nom a les coses difícils d’explicar en temps d’incertesa.

La situació generava un seguit de titulars que, posats de costat en un mateix informatiu o un diari, descol·locaven. Advertències sobre la quarta onada al costat de fotografies de gent gaudint a les terrasses, tertulians criticant comportaments de qui havia volgut sortir de casa després de mesos de limitar-se a l’entorn més proper, just després d’una entrevista amb un propietari hoteler celebrant la màxima ocupació i criticant la manca de suport del govern. Titulars sobre la caiguda de l’economia, anuncis del retorn “segur” de creuers i alhora d’altres que desprenien cert càstig moral contra qui havia decidit anar a passar uns dies a la platja o la muntanya. El còctel de contradiccions estava en marxa. I en tot aquest context, un dels moments estel·lars va ser la prova pilot d’un gran concert per demostrar que es poden fer esdeveniments d’aquest tipus al mateix informatiu en què se’ns recordava que estava prohibit entrar a una casa que no fos la teva durant la Setmana Santa. Cadascú a casa seva, d’acord, menys si tens entrada per anar de concert, clar. Tot plegat semblava absurd.

No és culpa de ningú que convisquin mesures contradictòries i segurament el context pandèmic complica la tasca d’informar, però de tant en tant els mitjans –o els periodistes dels mitjans– també podrien assenyalar restriccions contradictòries, més enllà de posar entre cometes les mesures dictades pel govern de torn. En les últimes setmanes, han començat a sentir-se més algunes veus crítiques amb una mesura restrictiva com un toc de queda que fa sis mesos que s’aplica. Des del 25 d’octubre que a Catalunya no es pot sortir de casa entre les deu de la nit i les sis del matí. És possible que la mesura hagi minimitzat contagis, però fins quan es pot allargar una restricció com aquesta? Sis mesos no és massa? En què s’ha traduït exactament aquest toc de queda? Per què cal allargar-lo més? O fins quan? El moment actual demana començar a qüestionar o assenyalar mesures, restriccions o contradiccions. I preguntar-se, també, què vol dir tornar a la “normalitat”.

Com que vivim un moment inèdit, en l’últim any la cartera de persones expertes als mitjans s’ha hagut de renovar. Durant els últims mesos, ens hem habituat a sentir persones de l’àmbit de la ciència, les matemàtiques i la medicina a la primera línia informativa. N’hi ha que han comunicat millor que d’altres, n’hi ha que ens han ajudat a interpretar dades i conceptes per entendre el món que ens ha tocat viure, n’hi ha que han aportat sobretot alarmisme i que han alimentat tertúlies que necessiten polèmiques de tant en tant per sobreviure. Ha calgut renovar veus mediàtiques, però els formats informatius no han canviat tant durant aquest any de pandèmia. Els programes, els magazíns, els diaris, tots segueixen necessitant les mateixes seccions, les mateixes pàgines, els mateixos anuncis. La informació també forma part d’aquest engranatge.

En els propers mesos, passaran coses que faran pensar que torna la “normalitat”: s’acabarà el toc de queda, tornaran les picabaralles entre governs per aplicar mesures, cada sector defensarà que la seva parcel·la és la més segura. Hi haurà més desnonaments, l’atur pujarà, els índexs de pobresa es dispararan. Vindrà l’estiu, arribaran turistes i creuers, s’ompliran hotels, aeroports, restaurants. Sentirem parlar de “normalitat”, nova o vella, tan se val. Llegirem titulars contradictoris per explicar les mateixes coses i caldrà buscar periodistes que ampliïn el focus i s’allunyin del titular fàcil per intentar entendre un món que –com sempre– és molt més complex del que sembla.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.