Avui, 3 de maig, és el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Ho va establir l’ONU el 1993, per tal de difondre “que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica”. Des d’aquell any, la UNESCO, l’entitat de les Nacions Unides encarregada de l’educació, la ciència i la cultura, convida tots els països del món a reflexionar “sobre la llibertat de premsa i les diverses qüestions que concerneixen els àmbits del periodisme, la informació i la comunicació”.

Aquest vespre, diverses entitats catalanes relacionades amb la comunicació, entre les quals el Grup Barnils, aplegades en la Comissió Periodigne (apòcope de Periodisme Digne), fem un acte virtual sota el títol ‘El virus de la precarietat. Periodistes en temps de pandèmia‘. No és casualitat, la data que hem escollit. Amb la intenció de lligar estretament l’1 de maig, jornada reivindicativa del moviment obrer mundial, i el 3 de maig, dia on reivindiquem els drets concrets dels i de les periodistes, ens ha semblat que era pertinent parlar de precarietat, i de com la pandèmia i els seus efectes mundials, hi ha incidit, agreujant-la encara més.

El mot ‘precarietat’, aplicat al món laboral, es refereix a “aquella feina no convencional que està mal pagada, és insegura, no té protecció i no pot sostenir una llar”, segons van definir el 2006 les especialistes en dret laboral nord-americanes Judy Fudge i Rosemary Owens al seu llibre Precarious Work, Women, and the New Economy. Les quatre parts de la frase apliquen perfectament a la majoria de feines periodístiques que es fan actualment al nostre país: estan mal pagades (amb xifres irrisòries per a qualsevol tasca qualificada com és la d’informar), són insegures (no tenen cap continuïtat en el temps, és a dir, són intermitents, segons les necessitats o les arbitrarietats dels mitjans), no tenen protecció (ni tan sols un contracte de col·laboració, ja no diguem la cobertura sindical o l’empara dels col·legis professionals) i, a conseqüència de tot això, no permeten a les persones que les fan sostenir la seva llar dignament.

Per això parlem de ‘precarietat’ enlloc de reflexionar sobre altres matèries, en aquest dia de la Llibertat de Premsa. No estem dient que no sigui important parlar de la llibertat d’expressió, de la persecució de què són objecte els periodistes a tot el món, de la independència dels mitjans dels poders econòmics o polítics… és clar que cal parlar també de tot això. Però si oblidem, o releguem a un segon terme, l’extensió i generalització de la ‘precarietat’ laboral, aquesta llosa que aboca milers de joves periodistes (i no tan joves!) a deixar la professió o a perdre la salut fent sis feines mal pagades alhora i ni tan sols així arribar a un sou digne, estem desenfocant el problema veritable amb què ens enfrontem.

Per això, el pentadecàleg 15 accions per un periodisme digne, que vam redactar i aprovar les entitats que formem la comissió el novembre de 2018, en una assemblea oberta de periodistes, té com a punt 1 el que diu que cal “fixar un nou marc de condicions de treball amb dignitat a les empreses de comunicació”. I explica com creiem que s’hauria de fer: aprovant “una Llei de Drets Laborals dels i les periodistes que eviti les subcontractacions com a forma de degradar llocs de treball i que inclogui els/les col·laboradors/res i freelances, així com la incorporació de les tarifes d’aquest col·lectiu als convenis laborals i la seva publicació a les pàgines web dels mitjans”.

I encara, al punt 9, reitera que “els poders públics han de promoure un marc d’activitat a les empreses de comunicació en tots els seus aspectes que els permeti desenvolupar la seva tasca amb el ple respecte als drets laborals i professionals dels seus treballadors i treballadores”, que és una altra manera de demanar-ho, posant en aquest cas el focus en les empreses, que són les que han de respectar els drets laborals bàsics, però també en les administracions públiques, que han de facilitar-ho establint les normes reguladores o legals i també amb les corresponents inspeccions i garanties a l’hora de donar subvencions i ajudes.

És aquesta una reivindicació exclusivament gremialista o sindicalista en els termes clàssics? Considero que no, perquè com a rerefons, tenim la segona part del lema que vam utilitzar en l’acte públic que havíem de fer el 3 de maig de 2019 i que la pluja ens va obligar a ajornar fins a un mes després: ‘Periodisme digne, ciutadania lliure’. És evident que només si l’exercici del periodisme es basa en unes condicions laborals dignes, pot ser útil per avançar cap a una ciutadania lliure, empoderada mediàticament, que defensi la llibertat d’informació com a dret fonamental bàsic. Mentre calgui estar més preocupat per si es pot sobreviure sense haver de canviar de professió, és utòpic exigir a ningú que pensi en la ciutadania quan informi i no es doblegui a segons quines pressions. Llibertat de premsa? Sí, per descomptat, però abans i com a condició sine qua non, dignificació i prou de precarietat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.