Després que el discurs d’odi hagi crescut a internet durant anys sense gaire impediments, les plataformes principals hi estan posant barreres i nous creadors de contingut polític confronten els arguments de l’alt right a la xarxa.

Fa 12 anys, Barack Obama guanyava les primeres eleccions democràtiques del món en què les xarxes socials tenien un paper protagonista. La seva campanya basada en la il·lusió i l’esperança d’un món nou possible (“Hope”, “Yes, we can”) reanimava les idees tecnoutòpiques dels anys noranta que veien en lnternet una eina horitzontalitzadora, útil per aconseguir una mobilització política i democràtica global. Els ciutadans del planeta podrien assolir noves quotes de llibertat i de progrés… via Facebook.

També alimentarien aquesta idea de progrés digital global i sense líders les grans revolucions socials dels principis de la dècada: les primaveres àrabs, el 15-M, Occupy Wall Street, Wikileaks. Però, curiosament, aquests moviments globals utilitzaven, sense saber-ho, icones generades en espais que, ja llavors, estaven dominats per una onada creixent i expansiva d’extrema dreta. La més famosa d’aquestes icones és la màscara d’Anonymous, que concretament prové d’un racó d’Internet anomenat 4chan.

Els trols de 4chan tenen una gran vocació transgressora, i autoparòdica, però també agressiva i passada de voltes. Rebutgen l’establishment i veuen amb hostilitat l’apropament del mainstream al seu reialme digital

4chan és una de les pedres fundacionals de l’ecosistema digital de la darrera dècada. Tot i que va començar com un simple tauler d’imatges d’anime japonès, ha anat creixent, i s’ha convertit en una de les fàbriques principals de mems i de campanyes. D’influència gasosa i de funcionament relativament obscur, ha marcat el caràcter i el to de molts dels esdeveniments digitals dels darrers anys.

Per entendre la influència de 4chan, va bé l’exemple de la màscara: el famós grup Anonymous, ideològicament contradictori i indeterminat, però eminentment antiestablishment, té l’origen en els atacs organitzats des de 4chan pels seus usuaris anònims. Com que tots els usuaris utilitzen el mateix nom (anonymous), van començar, com a broma interna, a jugar a construir entre tots un gran ésser únic anomenat així, i a fer servir la màscara de Guy Fawkes de la pel·lícula V de Vendetta per identificar-se. La màscara va fer fortuna i, al cap dels anys, encara es pot veure en protestes d’arreu del món com un símbol del poder del poble organitzat.

4chan ha generat una cultura essencialment trol. És important entendre la matèria primera d’aquests trols: tenen una gran vocació transgressora, autoparòdica i humorística, però també agressiva i passada de votes. Rebutgen l’establishment i veuen amb hostilitat l’apropament del mainstream al seu reialme digital.

Els trols anomenen normies l’onada de nous usuaris poc experimentats i seguidors de les tendències, a qui vinculen a l’èxit aclaparador d’Obama i al ressorgiment de l’activisme digital mandrós (l’activisme de clics, de posicionaments morals de cara a la galeria, que anomenen sarcàsticament slacktivisme). Envalentits per l’anonimat, els usuaris de 4chan despleguen els seus pensaments més foscos i apunten en totes direccions, una mica perquè sí, una mica per desfogar-se. Tal com explica Angela Nagle en el seu llibre Kill All Normies,

Aquesta cultura d’anonimat va fomentar un ambient en el qual els usuaris compartien els seus pensaments més foscos. Pornografia estrambòtica, acudits interns, argot nerdy, imatges decrèpites i violentes, idees suïcides, agressives i incestuoses, racisme, misogínia… eren constants de l’ambient generat per aquest estrany experiment virtual; però, sobretot, era cosa de mems divertits.*

Si pensem en l’extrema dreta, però, no ens ve al cap un jove hacker anònim frustrat. Els neonazis dels anys vuitanta i noranta formen la imatge mental que ens imaginem: tribus urbanes amb el cap pelat, tatuatges d’esvàstiques, futbol, cerveses i marginalitat social. Per als grupuscles tradicionals, Internet ha sigut un espai útil que han pogut aprofitar des d’un bon començament amb macropàgines com Stormfront, un punt de trobada del supremacisme blanc actiu des del 1996.

L’extrema dreta, ja activa i mobilitzada, doncs, va xuclar tant com va poder l’energia trol de llocs com 4chan, la va dotar de sentit i d’estructura ideològica i va oferir-los enemics clars i evidents: el feminisme i l’antiracisme creixent a les universitats anglosaxones; el periodisme mainstream, sovint molt perdut en l’àmbit digital, i les idees i concepcions de l’establishment del món post-Obama. Com diu el col·lectiu Proyecto Una al seu llibre Leia, Rihanna y Trump, es tractava d’un enemic fantasma per mobilitzar-los:

L’invent d’un “enemic fantasma”, indefinit i mutable. Un enemic que pot ser utilitzat per parlar a les seves víctimes virtuals, la “gent del carrer”, i així dirigir les seves frustracions. Doble punt, perquè, a més, els permet presentar-se com a rebels davant d’un sistema corrupte, format per les catequesis de l’esquerra i el puritanisme feminista, suposadament agents que pretenen “segrestar la llibertat d’expressió”.*

D’aquest encreuament entre trols i extrema dreta, regat amb diners dels lobbies més reaccionaris d’arreu del món, en sorgeixen els famosos espais de l’alt-right, és a dir, els nous moviments polítics digitals d’extrema dreta.

La nova fornada d’influencers d’extrema dreta ha fet arribar les seves idees directament a milions de joves d’arreu del món, que no les perceben com a potencialment perilloses o ofensives, sinó com la ideologia dominant en els seus espais virtuals d’oci

Hi ha una gran diversitat en aquest món: des d’influencers joves com Lauren Southern o Milo Yiannopoulos, passant per les ràdios i els mitjans de comunicació ultraconservadors com Breitbart News, fins a grups misògins com els MGTOW (‘Homes que segueixen el seu propi camí’), o la subcultura incel (abreviació de celibat involuntari, referint-se a grups de suport de misògins verges).

No es tracta simplement de petits grups marginals de friquis inofensius. Per exemple, algunes comunitats d’incels han protagonitzat assassinats massius als Estats Units, a Nova Zelanda i al Canadà, a part d’assetjaments, homicidis i altres formes de violència. A dia d’avui, alguns d’aquests assassins encara són celebrats i recordats per usuaris de 4chan.

Durant anys, gràcies en part a la passivitat de les grans plataformes socials, aquesta nova fornada d’influencers d’extrema dreta ha fet arribar les seves idees directament a milions de joves d’arreu del món, que no les perceben com a potencialment perilloses o ofensives, sinó com la ideologia dominant en els seus espais virtuals d’oci, en contraposició a la ideologia dominant de la vida analògica. Així s’ha generat una cadena de transmissió de l’extrema dreta cap al mainstream, a través d’usuaris que, sovint sense saber-ho, han domesticat i repetit arguments provinents de l’extrem i els han normalitzat.

Aquest ecosistema arriba a la seva esplendor màxima a la meitat de la dècada. Una de les conseqüències d’aquest combo és l’èxit aclaparador de les campanyes de Donald Trump a la xarxa i eventualment la seva victòria el 2016.

Internet ha sigut un espai on l’extrema dreta ha pogut normalitzar-se, amplificar el seu discurs, arribar a nous públics i obtenir poder polític, i, després de la victòria de Trump, semblava que la situació seguiria per aquest camí de manera irreversible.

Però la situació s’ha revertit i la cadena de transmissió s’ha trencat. L’alt-right s’ha fos, el seu domini ideològic ha desaparegut, i els seus actius principals han perdut seguidors i influència. Això ha passat principalment per dos motius.

El primer és que, després d’anys d’inacció i de deixar fer, les plataformes principals s’han posat les piles a l’hora de controlar una part del discurs d’odi que amplificaven. S’han banejat comptes, s’han eliminat vídeos, tuits i entrades o s’han acompanyat amb avisos. Tot i això, alguns activistes reclamen més mà dura contra l’extrema dreta en algunes plataformes com Facebook o Twitter. Després de ser foragitats de les plataformes principals, n’han generat i ocupat de pròpies, com Parler o Gab, amb molta menys capacitat de transmissió.

D’altra banda, el debat polític a la xarxa és més divers que fa cinc anys gràcies al ressorgiment d’una sèrie de noves veus i d’espais influents que confronten la de l’alt-right, n’evidencien els arguments circulars i els confronten en debats.

A casa nostra, col·lectius d’esquerres com Proyecto Una o Cuellilargo han començat a explicar i amplificar la realitat d’una altra Internet profunda, diversa i creixent, d’esquerres i transformadora

A YouTube i a Twitch hi ha una nova generació de creadors de contingut polític amb perspectives diverses però que confronten frontalment l’extrema dreta, els discursos d’odi, el racisme i l’antifeminisme de l’onada anterior. En l’àmbit anglosaxó, streamers com Destiny o Hasanabi a Twitch, o youtubers com Contrapoints, ofereixen sortides i perspectives políticament diverses. A casa nostra, col·lectius d’esquerres com Proyecto Una o Cuellilargo han començat a explicar i amplificar la realitat d’una altra Internet profunda, diversa i creixent, d’esquerres i transformadora.

El pinyol de l’extrema dreta ha tornat a la marginalitat online; però, tot i això (o precisament per això), les seves accions directes al carrer han augmentat. Segons el Center for Strategic and International Studies, la ultradreta ha estat al darrere del 67% dels plans i atemptats terroristes durant el 2020 als Estats Units i han sorgit nous grups de carrer com els Proud Boys o el moviment violent boogaloo (també amb l’origen a 4chan, en el qual els usuaris es criden, els uns als altres, a generar onades d’acció violenta contra antifeixistes i altres grups activistes).

Obama i Trump han marcat les dues primeres grans batalles ideològiques a les xarxes, cosa que indica com és d’important per al món digital la influència nord-americana en aquest nou terreny de joc. A mesura que es compliqui i hi apareguin nous actors, cal esperar que el paper protagonista que l’extrema dreta ha aconseguit en aquesta primera onada no es torni a repetir.

Arran de l’atac al Capitoli nord-americà per part de seguidors trumpistes, s’ha bloquejat l’expresident Donald Trump en diversos serveis web i plataformes com Twitter, Amazon Web Services, Facebook o Tik Tok, en un gest col·lectiu sense precedents per lluitar contra el discurs de l’odi que, en molts casos, arriba tard i amb presses, després que el president hagi pogut aprofitar el seu estatus polític per saltar-se constantment les normatives d’ús de les plataformes durant anys que sí que s’apliquen a la resta dels usuaris. Més enllà de les raons de cada plataforma per passar de la connivència absoluta a bloquejar-lo per incitació a l’odi, aquesta decisió col·lectiva és una demostració més de la força de l’espai privat digital i de la seva influència en la conversa pública global.

De moment, res no sembla indicar que puguem gaudir aviat d’espais digitals públics. Ben al contrari, no hi haurà més remei que continuar construint els discursos polítics en grans àgores privades amb interessos particulars. Unes plataformes que podran monitorar, amplificar, marginar o eliminar les idees dissidents si així ho desitgen, o si així els ho demanen els seus inversors.

Tot just som a la prehistòria d’Internet, però el futur dels nous espais ideològics digitals depèn, també, de com equilibrem i limitem aquest creixent i amenaçador control privat del discurs públic.

 


* Traduccions de l’autor.