“Es busca el Loma. Recompensa: la dignitat d’un barri”: amb aquest cartell rebien els carrers de la Mina al director de cine José Antonio de la Loma. Eren les acaballes de l’any 1976 i De la Loma es disposava a gravar unes escenes de la seva nova pel·lícula Perros callejeros, al barri de Sant Adrià del Besòs. Els veïns, però, no rebien la visita del director amb especial il·lusió. Consideraven que l’èmfasi en la violència que feia el cinema quinqui era un element més, en l’engranatge de representació mediàtica, que criminalitzava els joves del barri.

Cartell al barri de La Mina en referència al director de cinema José Antonio de la Loma, l’any 1976.

La nostra quotidianitat està plena d’aquestes representacions. Circulen en l’imaginari col·lectiu, creen subjectivitats i, lluny de ser elements passius, formen part activa de la construcció social: construeixen realitat. Aquestes, a més, ens situen al món i influeixen en la nostra percepció de “l’altre”.

Aquesta formulació mediàtica de “l’altre” ha sigut important pel què fa a les representacions dels sectors subalterns, que han tingut un paper molt rellevant en el procés de legitimació de la desigualtat. Owen Jones, autor de Chavs: La demonització de la classe obrera, explica que “com més desigual és la societat, més necessites demonitzar per justificar-ho”. Amb aquesta idea, a través de productes amb una aparença de manca d’ideologia –alguns, fins i tot, en format sàtira–, s’ha buscat i es busca legitimar la pobresa com un conjunt de fracassos individuals. La despolitització dels problemes quotidians ha sigut una de les principals victòries del projecte neoliberal.

La criminalització de les classes subalternes no és quelcom puntual. El que als anys 70 i 80 va suposar la representació de “lo quinqui”, fa uns anys ho vivíem a través de programes com Callejeros o Hermano Mayor. Avui, segurament, el focus principal el trobem en les persones migrades, sobretot pel què fa a les més joves. La construcció mediàtica que pateixen, serveix, en part, per justificar el desmantellament de l’estat del benestar i retallar en ajudes socials. La figura del “delinqüent” sempre s’ha trobat inscrita dins l’agenda política de qualsevol projecte de disciplina social, diria Foucault. En aquest cas, però, no únicament com a mecanisme per generar por sinó amb la intenció de justificar situacions de precarietat.

Com dèiem, aquesta justificació de la precarietat també va ser un element destacable en el llegat que va deixar el cinema ‘quinqui’. Aquest gènere cinematogràfic, nascut en plena transició, buscava narrar les aventures i desventures dels joves de barris perifèrics de les grans ciutats de l’Estat Espanyol. L’espectacularització de la violència, tret molt característic dels films d’aquest gènere, va convertir a aquests joves en herois juvenils que s’enfrontaven a la llei, però, també, en subjectes que posaven en perill el somni d’estabilitat de després de la dictadura. “Lo quinqui” s’havia de deixar enrere. La modernització que semblava suposar Europa es projectava com a objectiu. D’aquesta manera, havia començat el procés de creació d’una alteritat, on “l’altre” anava en moto, atracava a punta de pistola, consumia droga i era l’únic i principal culpable de les seves condicions de vida.

Davant d’aquestes representacions, però, no hi trobem simplement subjectes que absorbeixen contingut. Els receptors no som passius. Així doncs, lluny de determinismes que atorguen un poder absolut als titellaires d’aquestes representacions, cal destacar el paper actiu que juguen les petites resistències. Com hem dit, aquest és el cas de la Mina, un barri nascut a tota velocitat en els últims anys del franquisme. Amb l’arribada de l’equip de gravació de José Antonio de la Loma, el moviment associatiu del barri es va organitzar per impedir el rodatge als seus carrers. “El Loma” va haver de buscar noves localitzacions per la seva pel·lícula i alguns joves del barri acabarien firmant un manifest anomenat “No somos perros callejeros”.

9 formes de fer la pobresa «glamurosa» i «cool»

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.