Alguns mitjans de comunicació de l’Estat espanyol van aprofitar les mobilitzacions antiracistes per analitzar la seva repercussió i el seu impacte local, mentre que d’altres van continuar alimentant la criminalització.

El moviment Black Lives Matter va ser un dels pocs temes que van competir en atenció mediàtica el 2020 amb el coronavirus omnipresent. La metxa la va encendre l’agònic vídeo de l’assassinat de George Floyd a les mans de l’agent de policia Derek Chauvin. Des del primer minut a les xarxes socials i a l’instant en els mitjans de comunicació, la cobertura de la notícia i de les protestes que es van succeir de sud a nord dels Estats Units i en la resta del món va ocupar titulars, minuts de televisió i llargues tertúlies radiofòniques.

També a l’Estat espanyol, on la informació sobre racisme va tenir una atenció poques vegades vista. Però, com succeeix amb molts esdeveniments, i més en aquesta era en la qual mantenir l’atenció sobre un punt requereix un esforç titànic, el racisme va tornar a ocupar el seu lloc residual en la cobertura mediàtica. Les cerques de George Floyd i de Black Lives Matter a Google, a mitjan juliol, van desaparèixer. Aquell crit de “les vides negres importen” va deixar de ser un post d’Instagram i la convicció mostrada en els dies posteriors a la mort de Floyd es va esvair.

Xerrada sobre racisme a l'Instagram Live de Mèdia.cat.

Xerrada sobre racisme a l’Instagram Live de Mèdia.cat.

En els meus dies com a alumne a les aules de periodisme em van explicar com la proximitat i la llunyania d’un fet noticiós podien explicar la seva major o menor cobertura mediàtica. Era la raó per justificar, principalment, per què a vegades 200 morts en un terratrèmol a l’Índia no susciten el mateix interès que un sisme sense danys materials ni personals a Granada. Però aquesta teoria no s’aplica quan parlem de racisme i de la importància de les vides negres. Allò llunyà és a prop i allò pròxim és lluny.

Mentre tots els ulls miraven el racisme als Estats Units, els qui patien la discriminació en altres latituds veien com l’atenció mediàtica a l’altre costat de l’Atlàntic avançava pel carril de la dreta els seus mesos de denúncia i de visibilització

Mentre tots els ulls miraven el racisme als Estats Units, sentint-lo gairebé com a propi, els qui patien la discriminació en altres latituds veien com l’atenció mediàtica a l’altre costat de l’Atlàntic avançava pel carril de la dreta els seus mesos de denúncia i de visibilització. Tot i així, els mitjans de comunicació de l’Estat espanyol van buscar les connexions entre els països, segurament com mai abans s’havia fet.

Analitzar la repercussió aquí

Començaré escombrant cap a casa. A elDiario.es, la cobertura de l’onada d’antiracisme es va centrar, d’una banda, en l’impacte i les reivindicacions a Espanya. Es van entrevistar les organitzadores de les manifestacions que van sorgir per tot el territori, exposant els motius de la seva convocatòria. D’altra banda, es va aprofundir en les diferents arestes d’una discriminació que no cessa, tenint en compte des de la polèmica per la retirada d’estàtues d’esclavistes fins a la indagació dels motius pels quals es demana desmantellar la policia. És a dir, la retirada progressiva de finançament per construir un nou sistema alternatiu de seguretat que eviti l’ús de la força policial.

En altres capçaleres la reacció va ser similar. La Revista 5W, que té un interès per temes com la migració i l’impacte del racisme que ve de llarg, va publicar un interessantíssim podcast que va comptar amb veus que analitzaven la perspectiva estatunidenca, però sobretot centrades en la repercussió aquí. Veus com la de Míriam Hatibi, de Sitapha Savané o de la periodista Tania Adam es van donar cita en un document sonor que cal revisitar de tant en tant.

En el diari El País es va veure la seva àmplia capacitat per cobrir temes tot al llarg del planeta. Des d’Espanya, crec que un vector interessant de trobada és la secció “De aquí”, on es tracta dels temes d’identitat i de racisme relacionats amb la generació de fills de migrants de la qual formo part, i que configurem la realitat d’un país en evolució constant. M’hi va cridar l’atenció un reportatge sobre l’evolució de Minneapolis després de l’assassinat de Floyd, en un exercici de seguiment per desgràcia no gaire habitual en el panorama mediàtic, encara menys en aquests temes.

TVE, en l’espai Crónicas, va dedicar un profund reportatge gràfic titulat “Jo no soc racista, però…”, en què analitzava com es mostra la discriminació a l’Estat espanyol, les seves arrels profundes i les seves conseqüències dures. Si hi ha alguna cosa a destacar per damunt de la resta, és l’enorme pluralitat de veus amb les quals van comptar per fer una aproximació precisa a la realitat social.

Cobertures que criminalitzen

Evidentment, sempre hi ha contrallums. Tractem de posar en valor les bones pràctiques, però les negatives sempre hi són per embrutar el bon periodisme i els debats generats. Per descomptat, van sortir aquells que històricament han ajudat a convertir el racisme en una característica més del periodisme, en comptes d’una via per arribar a la veritat dels fets.

A les xarxes socials es va desfermar la polèmica quan el diari La Voz de Galicia es feia la pregunta següent en un titular: “És racista la policia dels Estats Units?”. El text a penes responia aquesta qüestió i es dedicava a explicar, entre altres coses, les taxes d’homicidis, de robatoris i de delictes relacionats amb les drogues de la població negra. La pregunta que més aviat semblava respondre el text és si els negres mereixen o no ser assassinats per la policia estatunidenca.

A la televisió, Iker Jiménez va ser l’encarregat de plantejar el debat més ampli sobre les causes de l’assassinat de George Floyd. Mereix una reflexió dins del periodisme saber que allà on hi ha hagut més minuts de debat assossegat sobre el racisme ha estat en un programa de fenòmens paranormals. En aquest programa, un dels experts va tornar a utilitzar l’argument dels crims comesos per les persones negres.

La criminalització de les persones racialitzades i migrants, a més de les seves protestes i reivindicacions, no és aliena als mitjans a Espanya. Des de tertúlies que afirmen sense despentinar-se que 80 manters a Madrid generen 150 milions de pèrdues cada any als comerciants (gairebé 2 milions per cap) fins a articles sobre les manifestacions a la capital espanyola per l’assassinat de George Floyd que qualifiquen els assistents de “persones lletges i que no es dutxen”. O textos com el publicat per Salvador Sostres al diari ABC, que comparava el futbolista Ansu Fati amb una gasela i amb “un manter corrent pel passeig de Gràcia al crit d”Aigua, aigua!'”. Literal.

La cobertura de temàtiques racials a l’Estat espanyol està evolucionant. Queda per completar un avenç important: que les persones racialitzades i migrants siguem presents a les redaccions

La cobertura de les temàtiques racials a l’Estat espanyol està evolucionant. Ho fa empesa pel ritme frenètic de les xarxes socials i per la cerca de nous nínxols informatius que ampliïn la base de consumidors de notícies. Els passos són tímids, però queda per completar un dels avenços més importants: que les persones racialitzades i migrants siguem presents a les redaccions. En aquest punt, els mitjans catalans porten la davantera: noms com Beatrice Doudou, Aladdin Azzouzi o Yolanda Sey treuen el cap en un escenari fins ara monocolor. A mesura que la diversitat i la formació antiracista dins les redaccions avancin, les cobertures periodístiques ho agrairan. El periodisme té molt a aprendre si se suma a l’impuls de canvi del #BlackLivesMatter.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.