Fa uns anys, un company investigava xarxes d’organització criminal a un territori concret de Catalunya. Va rebre un avís i va quedar clar que a algú no li interessava aquell reportatge. Xerrant un dia amb un cafè, li vaig dir: “No te la juguis, no val la pena”. Anys després encara no em sé respondre a mi mateixa què és el que val la pena.

Dimarts de la setmana passada, a quarts de tres de la tarda, el meu pare em va enviar un missatge amb una notícia que feia venir un calfred: “Burkina Faso dona per morts els dos periodistes espanyols segrestats dilluns”. Pocs minuts després s’identificava David Beriain i Roberto Fraile com els dos periodistes assassinats. Dubtes, pors, ràbia, tristesa i una muntanya de sensacions sense identificar.

És legítim i lògic reivindicar una professió segura i per a la qual no calgui jugar-se la vida. És legítim pensar que la nostra feina mereix respecte i suport per teixir societats més conscients i més justes. Alhora, però, és innocent també creure que mai no serem una molèstia, un problema o un destorb per algú. Perquè el periodisme és això: trinxera contra el poder i els poderosos.

No sé quants anys fa que seguia la feina de Beriain, però sí que recordo que encara a la facultat posava el seu nom a Youtube per seguir els seus reportatges, en aquells moments, de l’Orient Mitjà. Em semblava audaç i valent, curiós i aventurer. Tot allò que des de les aules s’imagina d’aquesta professió. I tot allò que jo també volia ser.

Anys després, treballant a Kènia en un moment en què Al Shabab feia volar autobusos cada setmana, l’amarga sensació de la inseguretat em va fer desromantitzar aquella idea idíl·lica del periodisme internacional. Després de la por, la covardia i la ràbia de no ser prou periodista. Prou valenta, prou forta o prou professional. La frustració de pensar que la meva condició de dona agreujava encara més totes aquelles sensacions i fins i tot preguntar-me si la necessitat de rebel·lar-me contra el biaix de gènere podria fer-me agosarada, inconscient i irresponsable.

La nostra professió no és una carrera de valents i valentes. És una feina, de vegades apassionant, de vegades transformadora, potser vocacional i majoritàriament precaritzada, però és una feina. El reporterisme de guerra ha estat sempre, a banda d’un camp de naps, un camp d’aventurers, d’herois, d’homes valents amb càmera o llibreta i cigarretes cargolades. Roba bruta i alguna esgarrapada. I com tot col·lectiu d’herois, també té els seus màrtirs. A l’Iraq, al Panamà, a Síria o a Iugoslàvia, periodistes assassinats fent la seva feina a qui encara els quedaven moltíssimes coses per explicar.

Fem un mal servei a les generacions que pugen si continuem alimentant aquesta eròtica periodística del conflicte i l’heroïcitat. Ho rebem des de l’audiovisual, en la ficció i el documental, però també des del mateix periodisme i fins i tot des d’institucions professionals. És necessari que desromantitzem aquest risc, aquest perill: cal tenir claríssim que la nostra feina no perd valor ni és menys valuosa si no juguem a segons quines lligues. Perdre la vida, ser assassinat fent un reportatge no té res de romàntic, ni de bonic, ni d’interessant. Perdre la vida així és una santa merda per qui marxa i per qui es queda.

L’any 2020, Reporters sense Fronteres va comptabilitzar fins a una cinquantena de periodistes assassinats arreu del món i ja en van vuit en aquest 2021. Una realitat molt desagradable per a la professió que escandalitza encara més en conèixer la dada de més de 387 periodistes empresonats per fer la seva feina.

Crec que la professió encara està, i ho estarà temps, de dol per haver perdut dos periodistes que, amb estils i actituds diverses i més o menys properes, eren un pilar important del reporterisme internacional. Però en algun moment serà necessària una reflexió pausada i col·lectiva no només sobre què val la pena, sinó també en quines condicions.

La situació professional de Beriain i Fraile era més que envejable, merescuda, no ho dubto, però envejable. Notorietat, estabilitat econòmica i grans corporacions finançant una feina necessària. Tot i això, desenes de professionals arreu del món impulsen projectes, reportatges, documentals o cobertures sense una remuneració digna.

Durant aquesta darrera setmana, hem vist un extens llistat de mitjans de comunicació referenciant la feina dels dos periodistes i alhora la valentia de treballar en segons quines localitzacions de conflicte. Malgrat tot, alguns dels mitjans són els mateixos que paguen 120 euros per un reportatge o 50 per una fotografia. Arriscar la vida no té preu, però la precarització del periodisme internacional a Catalunya i l’Estat Espanyol fa esfereir.

Avui, però, en format opinió, he ajuntat lletres que necessitava vomitar amb cap intenció d’alliçonar ni qüestionar, però sí amb la necessitat de compartir en veu alta dubtes i inquietuds que fa una setmana que m’ocupen i fins i tot m’espanten. Alhora, i d’una manera estranya, aquestes línies miren de cuidar i mimar una feina tan bonica com trista, però sobretot miren de cuidar-nos a nosaltres; cosa que, en setmanes com aquesta, trobo necessària.

David, Roberto, trobarem a faltar les vostres cròniques, que la terra us sigui lleu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.