L’expolicia estatunidenc Derek Chauvin va reclamar aquest dimarts un nou judici després d’haver estat declarat culpable de l’assassinat de George Floyd, al·legant que hi va haver irregularitats en el procés. Chauvin podria ser condemnat a dècades de presó –la sentència es llegirà el 25 de juny– per haver ofegat Floyd amb el genoll durant més de nou minuts sense que la víctima suposés cap amenaça per la seva integritat, el 25 de maig de 2020.

Tot i no tractar-se del primer cas d’abús policial contra persones no blanques en aquell país, el cas de Floyd va agafar ràpidament volada internacional. El moviment Black Lives Matter, que havia nascut en ple mandat de Barack Obama, es va fer reconegut arreu del món. De sobte, les fotografies de perfil d’Instagram o de Facebook es tenyien de negre, en una mostra efímera de solidaritat internacional.

I els mitjans de comunicació, com van reaccionar? Després que un article del periodista Moha Gerehou a l’Anuari Mèdia.cat abordés la qüestió, ahir en vam parlar en un debat a Instagram Live titulat “Els nostres Black Lives Matter. Com expliquem el racisme als mitjans?”, dins del cicle #ConversesMèdiacat. Les persones convidades van ser l’antropòloga Gemma Ferreón, portaveu i responsable d’incidència de SOS Racisme i membre de l’associació Catàrsia d’asiàtiques descendents de Catalunya; la periodista Sandra Vicente, autora del reportatge “Pla Tremall, pesca d’arrossegament contra la multireincidència” a l’Anuari Mèdia.cat i el també periodista Aladdine Azzouzi, presentador de la sèrie ‘Gat per llebre‘ de Mèdia.cat. El va moderar Víctor Yustres, cocoordinador de la publicació.

Els nostres Black Lives Matter. Com expliquem el racisme als mitjans?

Una cobertura desigual

La cobertura de l’assassinat de Goerge Floyd i les subsegüents manifestacions arreu del món va variar molt en funció del mitjà. Tot i les diferències, bona part dels periodistes van ser molt prudents en un principi, recorda Azzouzi: “El País va fer una piulada amb un eufemisme de tres línies per evitar parlar d’assassinat o d’abús policial. Si l’assassí hagués estat àrab, quant haguessin trigat en parlar ‘d’atac terrorista’?”, es preguntava.

El que tothom va veure a les pantalles de la tele, o del mòbil, va ser el vídeo. Les imatges reals en moviment d’una mort en directe. “Potser no calia caure en la pornografia del dolor, sembla que els cossos de la gent racialitzada valen menys”, pensa Azzouzi. Les tres persones convidades al debat coincidien en què hi ha mitjans alternatius que sí que porten anys denunciant casos d’abús policial i pràctiques racistes de les forces de l’ordre (El Salto, la Directa, La Marea, per exemple). Si bé resultava lògic que aquests mitjans cobrissin el cas de George Floyd i les posteriors protestes, la desmesurada cobertura d’altres mitjans generalistes que mai no havien informat de casos d’aquest tipus els va resultar, com a mínim, sospitosa: “Molts mitjans d’aquí van quedar molt retratats fent la cobertura, es van bolcar a parlar d’això però no ho havien fet mai abans”.

També es va notar una facilitat i lleugeresa en criticar la policia nord-americana per les seves actituds racistes, com si la policia d’aquí no caigués mai en aquestes pràctiques: “És més fàcil assenyalar les carències dels altres que no pas parlar de les pròpies”, assegurava Azzouzi.

Allò que el periodisme ha après del #BlackLivesMatter

Superficialitat, morbo i descontextualització

Des de l’entitat SOS Racisme fa anys que denuncien detencions per perfil racial, la situació de les persones internes als CIE i altres actituds racistes. Per a Gemma Ferreón, “el tractament i les narratives que fan servir els mitjans generalistes per parlar de la gent migrada no blanca són crimimalitzadores, esbiaixades i racistes. Les cobertures acostumen a ser superficials, paternalistes i serveixen per perpetuar un sistema neocolonialista”.

I com influeix la precarietat de la professió periodística en els tractaments que es fan? “Molt sovint –intervé Sandra Vicente–, les administracions o la policia no ens aporten les dades que necessitem, així que el periodista es queda amb la única versió de la víctima. Els periodistes tendim a buscar el testimoni, el morbo, des del nostre privilegi blanc”. Busquem el testimoni, la història colpidora que enganxi al lector; però deixem de banda assenyalar els culpables, oferir el context necessari per explicar les realitats.

Un cas paradigmàtic és el dels infants migrants i joves extutelats: “Poques vegades s’aborden les causes estructurals de la situació límit que viuen, els periodistes hi van poques vegades a parlar i no s’assenyala els culpables que estiguin com estan, se’ls ha sobreexposat i deshumanitzat amb l’etiqueta de ‘mena’, que serveix per culpabilitzar-los i convertir-los en persones violentes”, assegura Ferreón. Una cosa semblant passa amb l’ocupació, que ha estat criminalitzada als mitjans, sobretot des de l’estiu passat: “Es criminalitza l’ocupació, quan hi ha moltes casuístiques, i mai no es parla de la responsabilitat de l’administració, que ha d’assegurar un habitatge digne”.

Tots tres tenen ben clar el següent: “Si fossin joves blancs, això no passaria”.

El Pla Tremall, un biaix de racisme policial

Un dels temes destacats de l’Anuari Mèdia.cat d’enguany posa el focus en el Pla Tremall de Mossos d’Esquadra, que havia de servir per detenir amb rapidesa les persones multireincidents en delictes, però que va acabar servint per fer el que SOS Racisme defineix com a “recerca encoberta de persones en situació irregular”. Per a l’autora, Sandra Vicente, “hi ha un biaix racista en el cos de Mossos d’Esquadra; el pla acaba trobant més persones en situació irregular que no pas delinqüents”.

Aquest ha estat un pla amb molt poca repercussió als mitjans. Mossos d’Esquadra no ha fet públiques les dades corresponents i com que no hi ha hagut informacions al respecte, sembla que no hagi existit. Amb l’excepció de les notícies publicades per Mayka Navarro a La Vanguardia: “El que publicava eren reproduccions sense més de la versió policial, sense cap sentit crític”, explica Vicente.

Pla Tremall: pesca d’arrossegament contra la multireincidència

I què fem per solucionar tot això?

Una de les propostes que aplega més recolzament és incorporar la mirada de persones racialitzades dins de les redaccions. “Ens acabem convertint en portaveus de l’antiracisme i potser no és que voldríem fer”, assumeix Aladdine Azzouzi, que recorda que en començar els estudis universitaris de Periodisme volia dedicar-se a la premsa esportiva: “Ara ja no em vull dedicar a informar d’esports, perquè em vaig polititzar en entrar a la universitat”.

En aquesta línia, Gemma Ferreón aposta per no permetre que els discursos racistes ocupin l’espai públic. Precisament això ha passat en la campanya de les darreres eleccions a la Comunitat de Madrid, que ha estat molt agressiva i violenta contra les persones racialitzades per part d’un dels dos blocs: “El que ha passat a Madrid evidencia que costa que el discurs antiracista arribi a una massa de gent amb qui no aconseguim connectar”, diu Gemma Ferreón.

Per a Aladdine Azzouzi, la solució és doble: “No s’ha de donar espai als mitjans als discursos racistes, i si se’ls n’ha de donar per obligació, l’entrevista no pot ser un massatge”, explica el periodista, tot recordant el pas de Santiago Abascal pel programa El Hormiguero, en contraposició a la dura entrevista que la periodista Lídia Heredia li va fer a Ignacio Garriga, candidat de Vox a les eleccions catalanes. Cal ser clars en aquest aspecte: “L’equidistància en el discurs t’acaba situant al costat de l’opressor”, sentencia Sandra Vicente.

També es comenta que els periodistes haurien de baixar de la talaia i anar a peu de carrer per exigir el dret a accedir a la informació. “Generalitat i Estat actuen emparades en la llei i s’excusen en la Seguretat Nacional per barrar el pas a moltes investigacions periodístiques”, assenyala Sandra Vicente.

Quin serà un exemple de normalitat als mitjans de comunicació? Potser quan veiem un reportatge sobre economia, o cultura, o esports i les fonts expertes consultades siguin persones racialitzades. Persones racialitzades que no surten a la tele per parlar de que són racialitzades, sinó de qualsevol altre tema normal.

Bilis racista a grans capçaleres