Durant el judici oral pel cas de la violació múltiple a Sabadell, el focus d’atenció va ser l’interrogatori que el fiscal va fer a la víctima.

De forma seca, el fiscal va fer relatar a la víctima les agressions sexuals viscudes, posant-la en una situació delicada en fer que tornés a experimentar una angoixa passada. Durant aquells minuts, la sala es va quedar en un tens silenci, trencat per l’intercanvi de pregunta-resposta entre fiscal i denunciant. Tots els presents van escoltar amb atenció tota l’experiència traumàtica viscuda, inclosos els detalls.

Després que aquell intercanvi transcendís als mitjans –en tractar-se d’una audiència pública–, s’han esdevingut crítiques contra el fiscal, tant pel to de l’interrogatori com per requerir preguntes que entraven en detalls molt íntims.

Ara bé, la realitat és que en casos com aquests, on la declaració de la víctima resulta un element provatori essencial –a diferència del que és habitual– és important que aquest testimoni pugui ser demostrat com a veraç. Seguir una consecució lògica dels fets, que no hi pugui haver altres motivacions egoistes, la verificació a través dels detalls o la no contradicció són alguns dels elements que permeten comprovar la veracitat de la declaració. Molts cops, la víctima només es val del seu propi testimoni, a part de potser alguna prova material, per demostrar els fets. I això implica molts cops relatar diverses vegades vivències traumàtiques.

Igualment, aquesta última part no només es dóna en casos com aquests, sinó que és habitual que les víctimes hagin de repetir tant durant la instrucció com al judici oral les seves experiències, cosa que comporta un gran malestar i possibles reaccions com atacs d’ansietat.

Per evitar això, fa anys que dins el món jurídic existeix el debat sobre la victimització secundària o revictimització.

En ser inevitable el requeriment d’aquests testimonis, alguns juristes comencen a oferir enfocaments on la cerca de la veritat no acabi deshumanitzant la víctima; és a dir, que acabi sent només un mitjà per assolir la veritat. Principalment, es vol evitar que la persona afectada no hagi de patir més que el mateix delicte per culpa de defectes en el mateix sistema legal, com poden ser una dilació dels processos, enfrontaments amb els autors dels delictes o una sensació d’alienació en estar envoltada de tecnicismes i professionals del dret que es mouen en terrenys desconeguts per la majoria.

I encara que la victimització secundària només estigui plantejada pel món del dret processal, sobretot pels casos de violència contra les dones, els professionals de la informació també hem de prestar-hi atenció.

A part de les sales dels jutjats i tribunals, aquests casos també salten als titulars per l’interès informatiu que suposen. I també, igual que en processos judicials, tenim responsabilitat sobre com podem afectar les víctimes.

Es pot arribar a donar que es tracti la víctima com un element accessori del fet, com si fos una circumstància més. O que els mitjans facin reculls d’aspectes irrellevants, tant del fet com de la vida de la víctima, exposant-la encara més i menyscabant la intimitat d’algú que en cap cas voldrà ser coneguda per haver patit un crim.

D’altra banda, també és important la informació que filtrem, ja que no és necessari aprofundir en segons quins detalls –sobretot quan n’hi ha de sòrdids– i més encara quan sabem que tothom, inclosos la víctima i el seu entorn, tenen accés a allò que publiquem. I sí, aquests detalls queden recollits a les sentències, que són d’accés públic i lliure, però qui en fa les cròniques som nosaltres i podem posar filtres que evitin caure en morbositats o sensacionalismes plens de detalls irrellevants, que estan buits d’anàlisi i reflexió.

És important informar els ciutadans d’allò que passa al seu voltant, però és molt important fer-ne un bon tractament.

En casos com les agressions sexuals, els homicidis o el terrorisme, que estan envoltats d’un patiment humà molt gran, ha de primar la compaginació del tracte informatiu amb una protecció de la integritat i intimitat de les víctimes. En cap cas s’hauria de fer servir com a reclam mediàtic.

Per tant, si el dret està trobant formes per minimitzar el patiment dels afectats per fets delictius, pot acabar sent positiu extreure’n consells per evitar que nosaltres ens acabem convertint en un altre malson afegit per a les víctimes.

Difondre el dolor: denúncia o espectacularització?

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.