D’algun temps ençà, des que les relacions socials són una part fonamental de l’Internet que coneixem avui dia, l’odi i la polèmica agra s’han anat estenent per la xarxa com una taca d’oli. És natural: la despersonalització de les pantalles i una certa sensació d’anonimat faciliten que els humans hi aboquem les nostres emocions amb més facilitat del que ho faríem en un esdeveniment presencial, en una conversa amb un desconegut o en una trobada casual en qualsevol espai públic. No descobreixo res nou.

Internet, a banda de ser un mitjà, una eina de comunicació, també s’ha convertit en un banc de proves on noves maneres d’interactuar, nous llenguatges específics, evolucionen, conviuen i moren. Mems, GIF, stickers, frases fetes i bromes específiques a Twitter en són bon exemple. I, de retruc, també s’estan formulant noves actituds davant la vida, maneres específiques de relacionar-nos entre humans. I és aquí on entra la novetat: a poc a poc, hem anat sofisticant-les i adequant-les a un medi immediat, vertiginós.

Centrem-nos en Twitter, l’eina comunicativa pública més ràpida d’Internet (amb permís de les incipients converses múltiples de Clubhouse o Twitter Spaces). Com en qualsevol medi, hi ha qui s’hi adapta millor i qui ho fa pitjor. I, en un entorn immediat com la xarxa de l’ocellet blau, qui guanya la partida de l’adaptació són aquells que apel·len millor als sentiments, a l’emoció, que és, segurament, el codi comunicatiu més ràpid (i per tant, més fàcil) que disposem els humans. Però hi ha emocions que ens interpel·len més que d’altres, que generen més interacció: a gran escala, hi ha més probabilitat que en fraccions de segon decidim sortir a defensar-nos d’un atac o a atacar quelcom que no ens agrada (perquè la dinàmica atac-defensa comporta una interacció) que mostrar satisfacció, por o vergonya.

Malauradament, bona part de les nostres interaccions públiques estan mediades a través d’eines de tercers. Uns tercers que busquen maximitzar beneficis amb les nostres dades, interaccions i temps: contra més temps passem usant la seva eina, més útil serà pels inversors en publicitat. I, per tant, han esmerçat tots els esforços possibles per desenvolupar-les per complir amb aquesta finalitat. Grosso modo, han dissenyat algoritmes que afavoreixen un determinat tipus de continguts i que detecten quins tenen més probabilitats de viralitzar. I quins són, aquests continguts? Els que generen interacció: likes, retweets, comentaris i conversa.

Tenim tres variables a l’equació: immediatesa, emocions i interacció/algoritme. Sacsegem-ho tot, mesclem-ho i descobrirem que el conflicte genera interacció i que la interacció genera benefici per les empreses propietàries i visibilitat per les empreses inversores. És la tempesta perfecta, comunicativament parlant, on qui en surt perjudicat és el públic.

Però què hi guanya, l’usuari que destrueix, que genera odi? Capital simbòlic. O, per dir-ho d’una manera més planera, guanya atenció, reconeixement, fama o repercussió que després intentarà capitalitzar individualment (en alguns casos econòmicament o, en altres, satisfent les seves pulsions ideològiques). Hi ha veritables professionals de la polèmica per la polèmica, de la gestió de l’odi, de la víscera i l’entranya. Alguns ensenyen la cara, d’altres s’amaguen en un perfil anònim, però tots comparteixen el mateix mínim comú denominador.

Hi ha, també, aspirants a ser líders d’opinió, que han entès com funciona tot això i se n’aprofiten per treure’n rèdit personal. A poc a poc van forjant-se un nom i van aconseguint entrar en el selecte club de qui la diu més grossa, de qui té més capacitat de polemitzar i d’aconseguir més popularitat. No importa què siguin, n’hi ha que són periodistes de trinxera ideològica, potser poetes, potser analistes de mercats: tant li fa.

El camí més ràpid per obtenir repercussió pública és interpel·lar les emocions més baixes, generar polèmica, odiar i flirtejar amb la destrucció, per aconseguir ser ells la polèmica, el blanc de la crítica, el generador d’interaccions. Després, amb una mica de sort, es transformaran en personatges coneguts i conqueriran espais en mitjans, tertúlies, podcasts, taules rodones i qualsevol lloc on hi hagi un micròfon. Així, gota a gota, tuit a tuit, polèmica a polèmica, aniran emmetzinant i agrejant l’opinió pública per treure’n benefici personal.

Destruir és una tasca senzilla, gairebé instintiva, que requereix de poc més que posar-hi ganes i, potser, un cert esforç. No massa més. En canvi, construir és laboriós, costós en temps i en implicació. Requereix atenció, dedicació. Sovint, també reflexió, anàlisi i investigació. En el pitjor dels casos, comporta fracassar, cometre errors, exposar-se a la crítica. I això, per bona part de la cadena d’implicats en generar dinàmiques d’interacció, no surt a compte. Per sort, encara hi ha molta gent que no ha defallit i que creu que aportar i construir té molt més valor que sortir a cremar-ho tot.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.