En poc més d’una dècada hem passat dels “Yes we can”, “Sí se puede” i “Ho volem tot” a un clima social que rebutja qualsevol utopia i que vol convertir el periodisme en jutge de la impossibilitat dels projectes polítics.

L’assalt al Congrés dels Estats Units va ser un punt final lisèrgic a una legislatura, la protagonitzada per Donald Trump, que tothom està d’acord que ha canviat la història. Aquesta vegada, però, la mutació no té a veure amb un esdeveniment o un fet material que suposi un gran impacte en l’esdevenir històric, com pot ser una guerra, un atemptat, un canvi legislatiu o un descobriment, sinó que ara el canvi sembla una cosa natural i que afecta directament el relat públic, la relació entre institucions i ciutadans i fins i tot l’arribada d’un nou ordre en les relacions internacionals. I també, de manera molt marcada, la informació i el periodisme.

Pocs dies després que el món conegués aquell assaltant abillat amb banyes i pells de visó, l’historiador Timothy Snyder va escriure un article contundent a The New York Times, titulat “The American Abyss”, on situava el trumpisme com l’últim fenomen feixista del món, ja que, igual que aquest, havia utilitzat la mentida com a eina principal per aconseguir els seus fins polítics. En concret, explicava Snyder, Trump havia culminat la seva espiral d’enganys fent creure a una bona part de país que les eleccions havien estat fraudulentes, de manera que pràcticament qualsevol cosa era permesa per oposar-s’hi.

Aquest clima polític ha fet que durant la legislatura passada als Estats Units hi hagi hagut un auge d’un corrent informatiu que rebutja el relativisme i reclama confrontar la mentida i certificar la veritat. No és que “els fets siguin sagrats, i l’opinió, lliure”, com deia el vell lema del periodisme que aspirava a l’objectivitat: és que també hi ha d’haver una interpretació correcta d’aquests fets perquè, en cas contrari, la democràcia està en perill.

Els periodistes s’han convertit en una mena de notaris de la realitat, l’autoritat encarregada de decidir què és veritat i què és mentida. Un cop aquí, s’ha enaltit també el periodisme que intenta fer de filtre entre allò que és possible i el que és impossible

Aquesta tendència ha arribat a Europa en diverses onades, com demostra la moda dels mitjans especialitzats en fact-checking, i ha convertit els periodistes en una mena de notaris de la realitat, l’autoritat encarregada de decidir què és veritat i què és mentida. Un cop arribats aquí, era difícil no fer un passet més i enaltir també el periodisme que intenta fer de filtre entre allò que és possible i el que és impossible.

Així, es demana al periodisme que determini l’eventualitat de tota mena d’accions polítiques: si una llei del govern de coalició espanyol pot fer que passi tal cosa, si és factible que la vacuna del coronavirus arribi a tot el planeta; si és possible reformar Espanya o si és realista dissoldre la BRIMO, per posar només alguns exemples.

Res d’això no és exactament nou. El 1943, Kurt Lewin, un dels pares de la psicologia social, va instituir la figura del gatekeeper (seleccionador/a) com l’agent encarregat de filtrar una informació, seleccionar-la i jerarquitzar. Inicialment el concepte pensava en la publicitat, però aviat es va veure que això és el que històricament havien fet els mitjans de comunicació amb pràcticament qualsevol informació. Els mitjans, en decidir què era important i que no, en certa manera decidien què existia i que no, almenys als ulls del gran públic.

El funcionament tradicional del gatekeeper és pràcticament el mateix que s’utilitza ara per catalogar una cosa com a certa o no. I, de retruc, qualsevol projecte polític com a possible o no. Això és irreal, allò és utòpic, això és pragmàtic, allò altre és raonable. Són totes aquestes monedes comunes en la lluita contra els anomenats “populismes” que s’han comprovat tan nocius per a les nostres democràcies.

El més interessant sobre les categories binàries de “possible” i “impossible” és que no són poca cosa, sinó un dels materials més fèrtils per a la política. Al cap i a la fi, política és la paraula amb què ens referim a dues coses: a la gestió d’allò possible i a la persecució de coses que considerem improbables i gairebé impossibles. Però encara hi ha una qüestió més important sobre aquest tema. Allò que una societat considera en cert moment possible o impossible, aquella frontera imaginària que l’opinió pública situa per consens implícit entre les dues categories, és la qüestió que més condiciona la capacitat de transformar la realitat. I, per aquest motiu, és una eina política poderosíssima.

A Catalunya, però també a Espanya, a Europa i m’atreviria a dir al món sencer, la dècada passada va estar marcada per la transformació de projectes llargament considerats impossibles en material catalogable com a possible. El “Yes we can” d’Obama va obrir la dècada. Les primaveres àrabs, el 15-M espanyol, la revolució de Syriza a Grècia, l’explosió feminista, els moviments independentistes català i escocès. En territori més casolà, el “Sí que es pot” o l’“Ho volem tot”.

Això és així perquè en la dècada que fa poc vam deixar enrere hi va haver un cert renaixement de les ideologies utòpiques. Però no solament de les democratitzadores, alliberadores o de les que lluiten per millorar la vida de la gent. Les barreres entre allò possible i allò impossible es van obrir per a tothom, i també moviments extremistes, ultres, aïllacionistes, feixistes i, en general, partidaris de limitar drets van aprofitar l’ocasió per avançar en la seva agenda.

Aquell primer impuls idealista que volia superar el “There is no alternative” thatcherià va anar seguit pel descobriment que els sectors reaccionaris també somiaven i aconseguien traslladar els seus desitjos a la realitat. La dècada passada també va veure l’última irrupció dels autoritarismes, l’emergència d’un món més bel·ligerant i perillós, i l’arribada de l’odi com a nou protagonista de la política. A això s’hi ha sumat l’últim any, de manera totalment casual però posant un colofó ​​al canvi de tendència, la pandèmia de la Covid-19: una realitat que ha agafat per les solapes totes les nostres certeses i les ha posat del revés.

Així, sembla que hem passat d’un clima social obert, de manera ingènua, a creure en gairebé totes les utopies possibles, a un context actual que pràcticament rebutja per impossible qualsevol projecte que prometi algun canvi que sembli difícil. Escassos de certeses com anem, rebutgem tota mercaderia que no tingui una alta puresa de versemblança i de pragmatisme. O, almenys, així és entre els discursos que es consideren civilitzats i no populistes, adequats a l’estàndard aspiracional de com han de ser les coses i mereixedors d’ocupar un lloc privilegiat als mitjans de comunicació convencionals.

Aquesta dinàmica social segueix el compàs dels temps i, si a algú no li agrada, només ha d’esperar perquè canviï. Una altra cosa és què passa quan parlem del periodisme o dels mitjans de comunicació, que poden quedar-se bastant més fora de joc del que podem imaginar si sucumbeixen a certes lògiques que desitjarien que fossin no només un element d’estabilitat, sinó únicament un element d’estabilitat a qualsevol preu.

La pretensió que és el periodisme qui ha de fiscalitzar les veritats i les mentides és desitjable, i fins i tot pot ser una tasca necessària quan els extremismes intenten destrossar la nostra societat amb el verí de la falsedat. Això, però, no té res a veure amb el fet de convertir els periodistes en jutges de la impossibilitat o no dels projectes polítics. Per diverses raons. Primer, perquè els periodistes no som especialment bons detectant això. Segon, perquè no funcionarà, és a dir: la gent sap que no som bons detectant això i no ens creurà.

Però tercer i més important: perquè el periodisme pot promoure valors favorables a estendre drets, lluitar contra la mentida i generar certeses en moments de desorientació social, però la seva funció no és cap altra que informar i ampliar horitzons de coneixement. I això és poc compatible amb rebutjar sistemàticament els somnis pel fet de ser-ho.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.