Lluís Mas Manchón, investigador del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, ha estudiat, juntament amb Frederic Guerrero, Xavier Ramon i Laura Grande, la cobertura informativa del diari El País sobre el procés català durant el mes d’octubre de 2017. En trenta dies, el rotatiu va publicar 751 històries (531 notícies i 221 altres continguts, com infografies, editorials, columnes, etc.) relacionades amb aquest tema: una mitjana de vint-i-cinc continguts al dia. Mas Manchón i el seu equip hi han detectat estratègies pròpies del periodisme patriòtic amb un ús del concepte fake news que va més enllà de la publicació d’informacions falses.

A més, els investigadors proposen un nou model teòric per estudiar casos de cobertures informatives en contextos similars al del conflicte polític català. La seva investigació s’ha publicat a la revista Political Economy of Communication i suposa una revisió molt crítica del paper que va tenir el diari de Prisa durant el referèndum de l’1-O i les setmanes posteriors.

Primer que tot, en què consisteix la pràctica del periodisme patriòtic?

“Periodisme patriòtic” és un concepte formulat per Ginosar i Liebes que es reporta per primera vegada en el context de les intifades a Palestina. Els mitjans israelians fan una cobertura patriòtica que implica una interpretació de la realitat que està determinada per sis marcs, que parteixen bàsicament de la construcció del nosaltres i de l’ells.

Cal dir que, òbviament, l’objectivitat en el periodisme és controvertida. Tot i estar protegida per codis deontològics i ètics, sempre està subjecte a la interpretació que fa el periodista. El problema del periodisme patriòtic és que el mitjà, com un tot, adopta aquests marcs mentals patriòtics per defensar la pàtria d’una amenaça externa –i normalment ho practiquen mitjans majoritaris, amb repercussió internacional, amb mecanismes deontològics garantistes i que, per tant, són mitjans rigorosos.

Fins ara, el periodisme patriòtic s’havia reportat en casos de conflicte armat entre dos estats independents o un estat i un terrorisme exterior. Els mitjans de l’estat amenaçat per la violència exterior s’alineaven amb el govern per protegir els seus interessos. Això es feia durant un període molt curt i anava seguit sempre d’un reconeixement editorial del mitjà que havia aplicat aquest periodisme patriòtic, assumint que el seu ús no era correcte des d’un punt de vista periodístic i anunciant que, a partir d’aquell moment, ja no l’aplicaria.

Per què creus que El País va emprar un tipus de periodisme més propi de temps de guerra, situant el referèndum de l’1-O com una amenaça per a la nació?

Això és el que ens vam preguntar quan ens vam plantejar fer la recerca. El País és un mitjà d’elit, en el sentit de ser una referència mundial en rigor periodístic i codis ètics, i volíem saber què estava passant, si realment estava aplicant periodisme patriòtic. I si era així, per què. L’estudi que hem publicat aporta evidències de l’ús de periodisme patriòtic per part d’El País i s’endinsa en les raons per fer-ho, que tenen a veure amb l’economia política de la comunicació: interessos polítics i econòmics.

En aquest sentit, el treball de la companya de la Universitat Pompeu Fabra Núria Almiron és de gran valor. Estudia com els conglomerats empresarials que es creen a la Transició inclouen els principals sectors industrials i productius del país, entre ells els mitjans. El País pertany al Grupo Prisa, amb importants influències i interessos de la pròpia nació, de la pròpia Espanya. I el que està fent El País és simplement defensar un model de conglomerats empresarials. A més, en els últims anys, el model del negoci del diari s’ha basat en el deute. Aleshores, té una gran dependència econòmica i té pressions per mantenir l’statu quo.

Menteix que alguna cosa queda

Heu comprovat els sis marcs o estratègies que vertebren la pràctica del periodisme patriòtic, que El País va utilitzar en la cobertura analitzada. La primera és ‘extirpar‘. A què es refereix i com es va aplicar?

L’extirpar es deriva en gran part de la construcció del nosaltres i de l’ells. En el moment en què es fa aquesta construcció, l’enfoc sempre és en primera persona, el nosaltres. I l’ells és una entitat estranya, aliena, en cert sentit, estrangera.

El País, un periòdic en llengua castellana, de referència internacional i molt venut i llegit a Catalunya, de seguida va agafar la part independentista com els altres, com una entitat que no pertanyia a la pròpia nació. Això ho veiem quan el diari dona veu al govern espanyol i a la part unionista i ignora l’altra part, ja sigui el govern català o les entitats independentistes.

Hi ha històries on es donen molts detalls de la versió unionista. Per exemple, el cas d’un professor a una escola catalana que posava als seus alumnes la pel·lícula El Patriota de Mel Gibson, i això es veia com un adoctrinament i se’n construïa no pas una notícia, sinó moltes notícies derivades sobre les reaccions dels companys de l’escola i del suposat conflicte que s’havia creat. Fins a quin punt això és noticiable, evidentment, no sóc jo qui ho ha de dir. Però cal veure el contrast entre l’excés de focus a la part unionista i el contrari a la part independentista.

La segona estratègia és ‘esterilitzar’.

Aquesta és claríssima, perquè tenim les imatges de l’1 d’octubre, en què hi va haver violència policial, cops, sang, caiguts; tot tipus d’imatges que es poden explicar de moltes formes però que contenien sang, gent patint la violència policial. En canvi, per exemple, en comptes d’explicar que han empès una persona a terra i ha caigut pels cops de la policia, es diu que un home ha caigut a terra, com si hagués caigut ell sol. No hi ha un relat rigorós del que ha passat. El que es fa és netejar aquestes imatges i aquests fets violents.

Una altra és ‘igualar’. En quin sentit?

S’iguala en el sentit de donar poder físic, policial, militar, a l’altra part. En el periodisme patriòtic partim d’una amenaça exterior violenta. Si l’altra part no està fent mal, com és el cas, s’ha de construir a través d’igualar les dues parts. El País tractava el govern català i l’independentisme com una part violenta, equiparant-la en ocasions amb l’entorn d’ETA -amb referències a  la presència de “joves bascos” en els col·legis electorals l’1 d’octubre-, emprava un vocabulari propi del terrorisme, referint-se a una massa manipulada, radical i plena d’odi, que va aplicar “pràctiques cíniques i tramposes habituals dels etarres en altres temps”. Amb tot això, s’igualaven les dues parts i es podia construir una amenaça violenta real a la part ‘nostra’, des de la perspectiva d’El País, que era la policia armada.

També estudieu com el diari va ‘personalitzar’ en el cas dels protagonistes de la informació que considerava “seus” i va ‘demonitzar’ els considerats enemics. Quins casos heu trobat d’aquestes dues estratègies?

Tots ho recordem, no cal fer una gran elaboració mental. A més, recordem també en el judici com els propis policies justificaven la violència policial per les mirades d’odi que rebien. A les mirades li donaven categoria de violència. La demonització és l’insult i El País ha publicat, entre d’altres, en referència als independentistes, insults com feixistes, cínics, mentiders, terroristes d’ETA, participants d’un cop d’estat, proxenetes de la democràcia, manipuladors, insurrectes… L’estratègia de personalitzar la veiem en històries amb protagonistes de la part unionista, amb molts detalls personals, com la del professor unionista que ha de callar a la feina perquè no pot donar la seva opinió o els fills dels guàrdies civils que pateixen bullying després del referèndum.

La batalla d’octubre, als mitjans

Finalment, el darrer marc es basa en la manca de context. 

És el marc més important perquè implica una novetat en la forma d’aplicar el periodisme patriòtic, i per tant fem avançar l’estat de la qüestió. La contextualització definida per Liebes es basa en reduir el context general del conflicte (amb dimensions culturals, econòmiques, territorials, de model de país…) a episodis molt concrets. En aquest cas, El País no només va reduir la complexitat del conflicte a un maniqueu “nosaltres” i “ells”, com hem vist, sinó que va etiquetar tot el que va passar l’1 d’octubre com una mentida, una falsedat. Va començant centrant-se en episodis molt concrets, normalment imatges, que eren fake, i va crear una gran metonímia: si aquesta imatge és fake, tot el procés català es fake. És a dir, totes les imatges, tots els comentaris, tot el que es publica des de la societat, el govern o els mitjans catalans pertany a una gran estratègia de fake news ajudada per la maquinària russa.

L’exemple de l’home que pateix un atac de cor durant les càrregues, al qual El País es refereix de forma condescendent com un “pobre home gran” que ha patit un atac al cor, connecta el ‘frame’ d’esterilitzar o netejar la violència policial amb un nou context, el de la mentida. És a dir, un home ha patit un atac de cor ell solet, sense violència policial. D’aquí, el diari en fa una causa general: per tant, la violència policial és inexistent i tot el que s’està reportant de la part independentista és mentida. Puntualment, fins i tot utilitza aquesta estratègia per alimentar el mode victimista: els altres no són les víctimes, sinó nosaltres, perquè la violència que s’ha mostrat és fake i, per tant, Espanya com a tot és víctima ara de la gran maquinària de les fake news.

Quina diferència hi ha entre les fake news i la mentida de tota la vida? 

És un concepte molt complex, però per a ser molt clars, direm que hi ha tres definicions de fake news, que no són contradictòries sinó complementàries. La primera es refereix a les fake news com un mecanisme a través del qual els poderosos poden influir o perjudicar la premsa lliure, el periodisme lliure. És la mentida de tota la vida, però sistematitzada i amb molta més potència. En un segon terme, les fake news són també un insult carregat de connotacions polítiques contra el conglomerat d’interessos dels mitjans. Aquest és l’ús que en feia Donald Trump, per exemple, quan deia al New York TimesYou are fake news”. És un insult polític contra els interessos econòmics del mitjà. Per últim, les fake news són un mecanisme que té a veure amb la gestió de les dades per influir en conflictes geopolítics. Un exemple clar és el cas d’Ucraïna, en què la premsa occidental acusava Rússia de fake news. I eren igual les fake news en sí, com a notícies falses, el que importava és que la premsa occidental estava intentant guanyar la batalla geopolítica a l’altra part.

Com comentes, la qüestió de les fake news va més enllà de la producció de notícies falses i, en ocasions, és el terme emprat per governs o mitjans a l’hora de desautoritzar determinats moviments. La cobertura del procés català per part d’El País n’és un exemple? 

Nosaltres, a l’estudi, no entrem a demostrar si El País ha publicat fake news o no. El que fem és distingir entre el que són fake news i el que són les acusacions de fake news, a partir del concepte de ‘significat flotant’ de Farkas i Schou. Segons aquests autors, quan és el poder –i El País és un gran poder– qui llança acusacions de fake news, és perquè aquest té interessos, és a dir, forma part d’una estratègia sociopolítica i econòmica. I la nostra principal conclusió és que El País va fer servir les acusacions de fake news per emmascarar l’ús d’estratègies de periodisme patriòtic, que li servien per defensar els seus interessos econòmics i polítics. En resum, el que fa és, primer, publicar 751 notícies, creant una gran amenaça. En segon lloc, aplica estratègies per defensar la pàtria, entesa com el conjunt d’interessos econòmics i polítics. I, en tercer lloc, acusa de fake news l’altra part per legitimar i emmascarar l’aplicació del periodisme patriòtic.

Davant de les 751 històries sobre el conflicte català, el segon tema en volum d’informacions a El País l’octubre de 2017 va ser el moviment #MeToo, que va comptar amb 83 textos, mentre que el tema més tractat l’octubre de 2016 –un cas d’abusos sexuals a l’església catòlica espanyola– va generar 54 històries. Com hem d’interpretar aquestes xifres?

Sobten moltíssim. La diferència és molt gran. D’unes poques desenes en el cas del fet noticiable més important de cada mes a 751 notícies durant el mes d’octubre de 2017 sobre el conflicte català. La nostra conclusió sobre el perquè d’aquestes històries és que realment el que pretenia El País era posicionar el procés català com una amenaça a la seguretat nacional, així de senzill. Si es bombardeja amb notícies, 20, 30 o 40 cada dia, el lector se sent amenaçat, es preocupa, sent que és una qüestió molt important que l’està afectant moltíssim i que és una amenaça a la seva estabilitat, a la seva posició com a ciutadà.

La campanya del referèndum de l’1-O als informatius

En l’àmbit teòric, proposeu un nou model d’estudi del periodisme patriòtic. En què es basa?

Cal que ens preguntem què està passant ara que el periodisme patriòtic va de la mà de les fake news. Això passa en tres nivells. El primer és quantitatiu: el mitjà li dona una gran intensitat quantitativa al fenomen, dedicant molt d’espai i molt de temps a un tema, per situar-lo com una amenaça a l’statu quo. En el segon nivell s’aplica el periodisme patriòtic per defensar la pàtria, entesa com una sèrie d’interessos polítics i econòmics. Això es fa a través de les estratègies d’extirpar, d’igualar, de demonitzar i de personalitzar. Els altres dos marcs, esterilitzar i el contextualitzar, els situem al tercer nivell, que té per objectiu defensar les normes i els valors del periodisme que han estat perjudicats pel segon nivell.

En el cas d’El País, com que hi havia violència de la part unionista i no n’hi havia d’externa –per tant, no hi havia una amenaça–, el que fa és esterilitzar la violència pròpia. I és aquí on entra la contextualització. El País vol erigir-se com el gran fòrum de la veritat i del periodisme de rigor, acusant de fake news l’altra part. 159 de les 531 notícies que publica sobre l’1-O tracten sobre les fake news o derivats.

I això no ho fa perquè realment cregui que hi ha una amenaça real de fake news, sinó perquè el propi mitjà ha anat contra els fets, contra la veritat i contra la bona pràctica del periodisme. És una mena de rentat de cara, fins i tot crea una secció que es diu Truth & Facts.

Aquesta estratègia de reparació de les normes i bons usos del periodisme és també la d’emmarcar el fet amb uns marcs mentals i obviar-ne d’altres possibles. Si la gran majoria de notícies que van publicar se centren en la interpretació estratègica de la violència de l’1 d’octubre, llavors no hi ha espai per parlar com a context rellevant del sistema radial que discrimina l’arc mediterrani.

Investigadors de la UPF, entre els quals Lluís Mas Manchón, han analitzat la cobertura que va fer 'El País' del referèndum de l'1-O i les setmanes posteriors. Foto: cedida.

Investigadors de la UPF, entre els quals Lluís Mas Manchón, han analitzat la cobertura que va fer ‘El País’ del referèndum de l’1-O i les setmanes posteriors. Foto: cedida.

En el cas del conflicte català, creus que el periodisme patriòtic és la norma als principals mitjans de comunicació amb seu a Madrid?

Totalment. No ho puc afirmar amb dades, però si hagués de llançar una premisa iniciàtica per plantejar una nova recerca, diria que sí. El cas d’El País és paradigmàtic perquè és el mitjà de referència en llengua espanyola, amb totes les garanties periodístiques. Si el mitjà de referència fa això, doncs és previsible que la resta de mitjans privats també ho faci. Pel què fa als mitjans públics seria més agosarat afirmar-ho. Vull pensar que hi ha més pluralitat d’interessos. Però, fonamentalment, sí. La Transició va consistir també en imposar uns marcs que no deixaven espai per a visions alternatives sobre què és la nació, què és Espanya; i va fixar la Constitució i el rei com a entitats que no es poden qüestionar.

I, en l’àmbit català, és habitual el periodisme patriòtic des de la perspectiva favorable a la independència?

I tant que sí. Però crec que no hi ha l’element de les fake news. Pot semblar un detall però per a mi és central, perquè és el que manifesta els interessos sociopolítics i econòmics que es deriven de la Transició. Els mitjans favorables a la independència no participen d’aquests interessos; són més aviat la visió alternativa en què els poders fàctics –rei, Constitució i estat de les autonomies- sí que són criticables.

Per tant, els mitjans catalans poden aplicar periodisme patriòtic, sobretot quan es produeix un conflicte en què sí que hi ha amenaça física, i això implica no fer bé la feina de periodista per les raons que tots coneixem. Però en el moment en què no hi ha una estratègia per a guanyar el conflicte geopolític i econòmic amb les acusacions de fake news a la part contrària, la qüestió perd rellevància des d’un de vista acadèmic –és només un cas més de periodisme patriòtic– i des del punt de vista pràctic –com la indústria dels interessos dels estats occidentals alineats amb els mitjans d’elit utilitza la desinformació com a estratègia.

Catalunya no compta amb un estat amb el qual els interessos es puguin alinear. El periodisme patriòtic pot ser una mala praxi o una qüestió temporal, més o menys accentuada en alguns mitjans o periodistes, però hi ha molt espai per reconduir cap al rigor. La pràctica d’El País, en canvi, assumint que és generalitzada, no dona espai per al debat ni per al rigor, perquè és sistèmica, endèmica.

‘Fake news’ o la guerra pel control del relat