“Invasió”, “riuada”, “crisi migratòria”… i una foto viral d’una voluntària de la Creu Roja abraçant un home negre. Quines paraules s’han fet servir per informar de l’entrada d’unes sis mil persones a través de la frontera espanyola-marroquina a Ceuta? Qui protagonitza les informacions? Quines imatges n’hem vist? On no s’està posant el focus?

“Una ona de marroquins desborda Ceuta”, deia un chyron –titolet sobreimpressionat en pantalla– del programa Al Rojo Vivo de La Sexta. Altres mitjans parlaven d’“allau” (El programa de Ana Rosa), “invasió” i o bé, reproduint teletips d’agència, de “riuada de persones”.

Alguns dels mitjans de comunicació amb més audiència han reproduït des del primer dia un marc interpretatiu pel qual l’entrada a Ceuta d’unes sis mil persones de nacionalitat marroquina (segons dades del Ministeri de l’Interior espanyol), és una amenaça exterior que posa en risc la seguretat nacional.

No és el primer cop, ni de bon tros, que es fan cobertures en aquest sentit. Quan l’estiu de 2017,187 persones van entrar del Marroc a Espanya saltant el control policial, l’Observatori dels Discursos Discriminatoris de Mèdia.cat ja va alertar d’unes informacions que sovint, de manera conscient o inconscient, acaben justificant la violència contra aquestes persones.

En aquest cas detectem, de nou, una sèrie de pràctiques deshumanitzadores cap a persones en situació vulnerable. A continuació les desgranem.

És una ‘allau’ segons qui vingui

Parlar d’“allau”, “onada”, “invasió” o “riuada” és habitual en aquests casos. Aquest vocabulari presenta les persones que intenten travessar la frontera com una massa tumultuosa. A més, planteja la seva entrada al territori espanyol com una amenaça per la seguretat nacional.

En canvi, són paraules que no es fan servir quasi mai en la cobertura d’altres entrades “massives” de persones al nostre país (per exemple, turistes). Aquí hi entra en joc l’aporofòbia, o sigui, l’odi i la repugnància davant la persona pobra, sense recursos, desemparada.

El marc interpretatiu que desitja l’extrema dreta

En el cas concret d’aquesta setmana, el fet que el Marroc ‘alleugerís’ la vigilància fronterera i, segons algunes informacions, arribés a ‘fomentar’ que milers de persones la poguessin travessar, ha reforçat aquesta idea de l’amenaça exterior.

Mitjans de tot l’espectre ideològic compren i reforcen aquest marc interpretatiu, i sovint l’única diferència que suposa la línia editorial és si s’aprova o es critica la gestió del govern de Pedro Sánchez. Aquest marc interpretatiu és exactament el que l’extrema dreta pretén imposar, tot i que la feina ja està feta.

Crisi migratòria o crisi de drets humans?

Un altre concepte habitual és el de “crisi migratòria”, que responsabilitza de la situació les persones que travessen les fronteres. En canvi, es parla molt poc de “crisi de drets humans”, quan no s’estan respectant (les ONG han denunciat devolucions en calent, vulneració dels drets de la infància i altres il·legalitats), o bé de crisi d’acollida, ja que aquest és un episodi més d’una ‘política migratòria’ de la Unió Europa que s’ha demostrat ineficaç i violenta.

Són els protagonistes però no tenen veu

Les persones que van travessar la frontera es presenten com grup homogeni, mai com a persones individuals: ‘immigrants’, ‘menas’ (avui, a la portada de La Razón). El fet de presentar-los com a col·lectiu fa que la dimensió humana de les seves vivències quedi diluïda en favor d’una visió només grupal.

Els ‘immigrants’ protagonitzen les notícies, però en canvi, no se’ls dona veu. Quines són les seves històries? Per què són allà? Sense conèixer les seves motivacions i la seva vida, l’audiència mai podrà sentir-los propers, sempre són l’alteritat.

Quan se’n parla més concretament, sovint és per atribuir-los comportaments qüestionables o fins i tot delictius: “Els forts aconsegueixen fer-se amb menjar, els dèbils dormen en prestatgeries”, es pot llegir avui a la portada de l’ABC.

Això acaba establint la visió del nosaltres/ells o, en llenguatge tècnic, el quadrant de polarització ideològica: el “nosaltres” és la mirada del mitjà (població blanca autòctona), “ells” són els migrants. D’una banda es destaca el que és bo o positiu dels “nostres” i el que és dolent o negatiu dels “ells” i, de l’altra, es mitiga el que és dolent o negatiu dels “nostres” i el que és bo o positiu dels “ells”.

Voluntaris i militars, els ‘salvadors’

Una de les imatges que s’ha fet més coneguda d’aquest episodi és la d’una voluntària de la Creu Roja abraçant un home que acaba de travessar (ella ha hagut de tancar les seves xarxes socials per l’assetjament de l’extrema dreta). També ha ocupat moltes portades la foto d’un militar amb un nadó als braços dins de l’aigua.

De la voluntària i del militar en sabem els noms, se’ls han fet entrevistes i s’ha explicat com se sentien i com van actuar. De les persones que van ‘rescatar’, en canvi, no en sabem tot això.

Els voluntaris i treballadors d’ONG i els militars que van rescatar algunes persones al mar són presentats com a herois i lloats per la seva actitud. El relat és el mateix: el blanc salva el negre. El protagonista és el blanc que salva.

Aquesta mirada moralista revictimitza les persones migrades i les presenta com a incapaces i passives a mercè de l’assistència de tercers. A més, immobilitza la societat (ens fa sentir bé, ja hi ha algú que hi fa alguna cosa).

Imatges en directe: per què?

Durant el primer dia de la crisi era habitual que programes de televisió, però també diaris a través dels seus comptes de Twitter, proporcionessin durant hores imatges en directe del que estava passant a la platja del Tarajal. Què aportaven aquestes imatges constants?

Els directes ofereixen a l’espectador una falsa sensació d’informació, de transparència, d’objectivitat, com si es mostrés allò que passa sense filtres ni manipulacions. Però no és així ni molt menys, ja que oferir imatges en directe també comporta decisions editorials del mitjà: des d’on el fas, què estàs ensenyant, quins comentaris hi fan al damunt els periodistes per ajudar a interpretar el que passa, etc.

Sovint, el que acaba passant és al contrari: en lloc d’oferir una millor informació, contextualitzant allò que passa i anant a les causes del problema, s’ofereixen imatges sense cap filtre i es converteix la situació en un espectacle.

A més, quan les imatges en directe van permetre testimoniar, per exemple, agressions dels militars cap a les persones que havien travessat la frontera –pegant-los per sobre la cintura–, això tampoc va ocupar titulars.

Una altra qüestió és la protecció de la intimitat dels menors. Difícilment veurem als mitjans les cares d’infants de països occidentals en situació de vulnerabilitat, si no és que els seus pares o tutors legals ho han autoritzat expressament. En canvi, les cares dels menors marroquins s’han difós sense pudor.

De què no es parla

S’ha parlat molt de la crisi diplomàtica amb el Marroc, de la relació d’aquest incident amb l’hospitalització del líder del Front Polisario sahrauí en un hospital de la Rioja i fins i tot del paper geoestratègic que hi juguen els Estats Units.

Però altres qüestions de fons han passat desapercebudes: l’externalització de les fronteres de la Unió Europea en països tercers, la despesa ingent de diner públic en control de fronteres i l’enriquiment d’empreses de “seguretat”, les violacions de drets humans, el fet que la frontera Espanya-Marroc és la més desigual del món…

En definitiva, s’obvia que, si bé al llarg dels anys canvien les rutes migratòries més transitades (Turquia, Líbia, les Canàries, la frontera Espanya-Marroc…), es manté l’intent de milers de persones d’entrar a Europa i el seu ús com a arma política. Les cobertures periodístiques poden triar, com sempre, on posen el focus i a qui donen veu.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.