– Ei! Que s’ha mort el Morad!
– No fotis!
– Sí, d’un accident de cotxe…
– Avui?
– Sí, sí… Anava amb uns amics i ha xocat amb un camió! Però no en sé res més…

Matí de diumenge de maig, en un centre residencial d’acció educativa. No hi ha cap altra notícia que hi hagi cridat tant l’atenció avui. L’educador social que treballa de torn de 24 hores busca i rebusca per si cap mitjà de comunicació en diu res. Segur que en parlen, pensa, d’un català que té 911.000 subscriptors a Youtube i que té una dotzena de temes que superen els 10 milions de visualitzacions, tres dels quals per sobre dels 27 milions. Però res de res. Bé, sí, algun pseudomitjà ho publica. És d’on ho ha tret el jove que ha donat l’alerta. És de l’estil del portal que ja havia publicat abans que el cantant havia mort per trets al seu barri de l’Hospitalet de Llobregat o d’aquell altre que l’havia donat per mort amb diferents hematomes a l’esquena i al cap. Suposats mitjans amb noms enganyosos i plens de faltes d’ortografia.

Just feia pocs dies que s’havia anunciat que el dia 29 faria un concert en una discoteca de Lleida. L’educador en qüestió busca si a les plataformes d’Internet del cantant en surt res. No. A les de l’agència de representació, tampoc. A la discoteca, ni piu. Res de res.

Pocs dies després, Morad anuncia al seu Twitter que serà part del cartell del festival Sónar de Barcelona del juny de l’any que ve. L’endemà publica un nou single, “Qué pasa?”, amb el qual torna a aconseguir xifres d’escàndol. En cinc dies passa del milió i mig de reproduccions. Fa pinta que no, que no s’ha mort, que hi ha Morad per dies.

Primera reflexió: no sols hi ha una esquerda digital, que sí, sinó que també hi és d’educació mediàtica. Immediatament ve la segona reflexió: i on es pot informar algú sobre el Morad de torn? Si s’hagués mort hauria tingut espai als mitjans de comunicació? Diria que, per ara, pocs parlen dels seus èxits i és un referent per a molts. Sols cal veure’n les xifres. Això sí, segurament –és una suposició– no té gaire seguidors entre les classes que influeixen, poc o molt, els poders.

El seu lema és ‘MDLR’, les sigles de ‘Mec De La Rue’ (noi del carrer). Tot el seu plantejament artístic i estètic pivota sobre aquest concepte. Amb coses que diu Morad s’hi pot discrepar i d’altres es podrien matisar, sí, però relata vivències, frustracions, discriminacions… que connecten amb qui ha de viure als marges d’un terreny de joc acotat expressament per excloure’n una part. Especialment, si es tenen lligams familiars en països com el Marroc, com el propi Morad.

I això em lliga amb la reflexió que feia Safia Elaadam, l’activista coneguda per la campanya ‘Te cedo mi voto’ / ‘Votar es un privilegio’: “El racisme antimoro que hi ha a Espanya no és nou. L’odi cap al moro hi ha estat sempre i el més greu és que no se’n parla, de fet, el postureig de l’antiracista blanc ens exclou sempre. ¿Quants moros veus a la tele, institucions, moda…? Estem representats? No”.

Encara som lluny que l’esfera pública tingui la diversitat que hi ha al carrer, som lluny de superar les pors a l’altre. I no puc deixar de preguntar-me si algú hauria informat de la mort de Morad si l’alerta hagués estat real.

PS: Per cert, en aquest article surten termes com ‘MDLR’ o ‘moro’ però, tal com ens diuen si els escoltem una mica, això sols s’ho poden dir, i si volen, qui són assenyalats com a tal fent un tomb i una reinterpretació de termes utilitzats pejorativament. Els ‘blanquets’ hem de continuar replantejant-nos privilegis i anar cedint veu i espais.

PS2: Un dia també caldrà plantejar-se com hem tractat i tractem els joves que han migrat sols. I com ‘mena’ (menors estrangers no acompanyats) va sortir dels informes tècnics per passar a ser un terme criminalitzador en l’esfera pública, per via mediàtica i instrumentalització política.

Joves migrants, estigma mediàtic

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.