Les massives i brutalment reprimides mobilitzacions populars, sostingudes durant gairebé un mes en nombrosos punts del país, s’han fet un lloc als mitjans de banda i banda de l’Atlàntic. Però quina narrativa mediàtica de les protestes s’està generant? Mèdia.cat va organitzar la setmana passada una conversa per analitzar-ho, amb les periodistes Edilma Prada (del mitjà colombià Agenda Propia) i les catalanes residents a Colòmbia Berta Camprubí i Mar Romero, moderada per Maria Manyosa, responsable de comunicació de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia i membre de la junta del Grup de Periodistes Ramon Barnils. En recollim les principals conclusions.

Les mobilitzacions que fa prop d’un mes que milers de persones de sectors socials populars –estudiants, treballadores, indígines, camperoles– sostenen en carrers i carreteres de Colòmbia s’han fet un lloc a les agendes informatives dels mitjans catalans, estatals i del conjunt d’Europa.

Una reforma tributària regressiva que preveia incrementar el preu de productes bàsics i que, per tant, afectava la població menys adinerada, va ser el motiu per convocar un Paro Nacional que, si bé ha aconseguit el propòsit de frenar la reforma fiscal –i fer dimitir el ministre directament responsable–, no s’atura.

Anys de punt i seguit a la guerra

La violència policial extrema que ha marcat les protestes des de l’inici ha estat flama expansiva de la mobilització, que ha esdevingut una onada social articulada amb població urbana i rural. Protesten contra la repressió i la violència estatal, contra la impunitat dels cossos armats de l’Estat, per exigir polítiques garants de drets per les majories socials –com educació, sanitat i oportunitats pel jovent–, per exigir mesures de redistribució de la riquesa i per reclamar l’acompliment de les reformes, de la reparació i de les garanties establertes a l’acord de pau. Una pau que va ser posada damunt de paper fa prop de cinc però que no ha arribat a les vides de milions de persones del país.

Iván Duque, president del Govern colombià des del 2018 i hereu polític d’Álvaro Uribe –al capdavant del govern de Colòmbia en un dels períodes més cruents del conflicte i un ferri opositor a l’acord de pau assolit l’any 2016 al país–, va afirmar públicament que el faria miques. I així ho està fent, a través d’ofegar pressupostàriament la implementació de les mesures pactades entre l’Estat colombià i la que fou la principal guerrilla del país, les FARC.

270 persones excombatents, signants de la pau, han estat assassinades des de la firma dels acords. 1.200 lideresses i líders socials també han estat assassinades des de llavors per la seva activitat en defensa del territori i de drets humans i de les comunitats. Són xifres que només ens aproximen al cost de la guerra que, lluny d’acabar quan la gran majoria de membres de les FARC van desarmar-se, el que ha fet és reconfigurar-se als territoris rurals. Tanmateix, és ara que les agressions contra la vida tenen lloc de manera reiterada –i viralitzada– a les ciutats, en el marc d’unes protestes transversals però amb la disconformitat del jovent amb el règim a primera línia, que la violència que marca la vida de milions de persones al país ha guanyat visibilitat i, mediàticament, s’ha problematitzat amb més atenció dins i fora de la regió.

Les conseqüències econòmiques de la pandèmia han tocat de ple les classes populars de Colòmbia, però ja de molt abans suportaven els cops de la pobresa i de les violacions de drets socials, humans i civils. La reforma tributària ha estat només el detonant del malestar de les classes populars d’un dels països més desiguals del món. I la  desigualtat, amb la distribució de la terra al centre, després de quasi cinc anys de firmar la pau, es manté intacte, governamentalment arrelada, com a l’inici de la guerra.

Colòmbia. Informar sense criminalitzar, amb Edilma Prado, Mar Romero, Berta Camprubí i Maria Manyosa

Explicar que el paro no para: entre el repte d’accedir a la informació i el risc per la vida de qui informa 

A les 43 persones assassinades presumptament per les forces públiques en el marc de les protestes, segons xifren les organitzacions Temblores i Indepaz, s’hi han d’afegir més de 1.200 detencions arbitràries, 21 agressions sexuals per part d’agents públics registrades, 39 persones amb lesions oculars i, en global, gairebé 3.000 casos de violència policial reportats, a més de centenars de persones desaparegudes després de les protestes.

La directora d’Agenda Propia, Edilma Prada, ha remarcat el paper que davant les reiterades i extremes situacions de violència han jugat els continguts difosos per la ciutadania a través de xarxes socials. “Han estat summament importants perquè s’han pogut contrastar amb informacions que oferien alguns mitjans tradicionals i això ha generat capacitat de crítica social davant la cobertura informativa de les protestes”, ha explicat.

Sobre el tractament informatiu, Prada ha criticat que la cobertura que diversos mitjans tradicionals colombians fan de les protestes es fonamenta en “veus oficials”, mentre que hi flaqueja el context, l’explicació de les arrels de l’onada de protestes, així com les històries que les protagonitzen i, també, la responsabilitat de “cridar l’atenció” al Govern davant la brutalitat repressiva. “Les veus de les comunitats, de les indígenes, de les manifestants, han quedat en un segon pla en mitjans tradicionals, cosa que genera preocupació sobre la informació que està arribant a la ciutadania”, ha detallat la periodista, que ha reivindicat el paper de mitjans alternatius que busquen diversitat de veus no oficialistes i apuntar responsabilitats públiques en la narració dels fets.

Alhora, la directora d’Agenda Propia ha compartit la preocupació per la manca de garanties per informar sobre les protestes i, així, pel cost que per les periodistes pot implicar construir informacions rigoroses i de qualitat. La Fundació per la Llibertat de Premsa (FLIP) ha registrat més de 145 agressions a periodistes durant les mobilitzacions sostingudes des del 28 d’abril.

Censura, restriccions d’accés a internet –fonamental per la cobertura de mitjans alternatius–, així com atacs i assetjament a periodistes, són les formes de repressió denunciades. “S’ha evidenciat que no hi ha garanties per cobrir les manifestacions i això duu a l’autocensura, el silenci i la restricció d’informació plural i diversa, essencial per les democràcies”, denuncien des de la FLIP.

També l’Organització de les Nacions Unides i l’Organització d’Estats Americans han reclamat que les autoritats colombianes respectin la llibertat de premsa i garanteixin “cobrir les notícies en condicions de seguretat”.

“Ara, amb les protestes, estem veient com arriben a les cases de periodistes que les estan cobrint… És difícil fer periodisme a Colòmbia, aquí maten periodistes; molts opten pel silenci o per informar del que es pot”, posa de relleu Prada, que, remarca, a les barreres de la violència s’hi han de sumar els sots de la precarietat material i salarial en què treballen molts periodistes.

“L’exercici periodístic està en una situació difícil, sobretot per contrastar informació, per tenir accés a fonts oficials, i per què et poses en risc en sortir a cobrir les manifestacions”, constata Mar Romero, periodista catalana resident a Bogotà i, actualment, treballant per France 24. “Aquests dies, el normal seria tenir un fluxe constant d’informació oficial, però el Govern, la policia, la defensoria del poble, la fiscalia… es comuniquen amb la premsa a través de comunicats, rodes de premsa brevíssimes, difoses per Twitter, i hi ha molt poca oportunitat per preguntar”, ha denunciat durant l’acte de Mèdia.cat.

Davant d’aquest impediment, la FLIP ha reclamat a la Procuradoria General de la Nació que les entitats governamentals “entreguin informació conjuntural i d’interès públic” i ha denunciat que “la manca de fonts i informació augmenta el risc d’autocensura per als i les periodistes, que han recorregut a les xarxes socials per informar”.

La periodista Berta Camprubí, que fa cinc anys que viu al Cauca colombià i col·labora amb la Directa, considera “greu” la “parcialitat” de diversos mitjans colombians, però, també ha reivindicat la feina de “denúncia” de diversos mitjans, com ara 070 o Colombia Informa. “Estan fent la feina de sistematitzar les agressions contra defensores de drets humans i líders socials des de fa cinc anys, des de la firma de l’acord de pau que mai s’ha implementat, i aquests dies estan fent una feina important de visibilitzar i comptabilitzar el jovent assassinat als barris”, ha remarcat.

A Colòmbia només les FARC s’han de fer perdonar

Criminalització i racisme: marc de les televisions de més abast a Colòmbia

RCN i Caracol, els mitjans de més abast al país, són també les principals constructores del relat criminalitzador de les persones que es manifesten, segons ha denunciat Camprubí. “Paraules com ‘terrorisme’ i ‘vàndals’ són als titulars constantment en aquests mitjans, pendents de la versió oficial i de la versió dels grans magnats del país”, ha explicat.

També n’ha denunciat el racisme que reprodueixen en el relat dels fets, evidenciat en la cobertura de l’intent de massacre contra la Minga indígena a Cali, el 9 de maig, en què 9 persones van ser ferides. Entre elles, va quedar molt greu la lideressa referent en processos pels drets de les dones i les persones joves Daniela Soto, que va ser a l’acte com a espectadora.

“A Caracol ho van anomenar enfrontaments entre ciutadans i indígenes: era només un rètol, però recull qui es considera ciutadania als mitjans tradicionals i qui se’n surt i resulta subjecte de sospita”, afegeix Romero, sobre la narrativa informativa d’aquest episodi de violència contra manifestants indígenes, perpetrat per civils de l’òrbita uribista.

“Ens ha causat preocupació i commoció com els mitjans de comunicació tradicionals a Colòmbia estan incentivant amb el llenguatge o la narrativa pràctiques de racisme que crèiem que s’estaven superant”, ha afegit Prada.

La cobertura internacional: crítica a la violència policial i escassa atenció a altres violències d’Estat que expliquen l’esclat popular 

La brutal repressió del Govern uribista contra les persones que fa prop d’un mes que es manifesten, retransmesa i viralitzada per xarxes socials sota el crit de “#SOSColombia” ha fet inevitable mirar-hi. És el que, en aquesta ocasió, ha obert esquerdes –espai i minuts a l’agenda informativa– davant la violència, que no és nova, i travessa la vida al país. I ho ha aconseguit –en major o menor mesura segons el mitjà– a banda i banda de l’Atlàntic.

“Crec que hi ha mitjans internacionals que han fet bé la seva tasca, informant amb neutralitat del que passa, de manera equilibrada, amb veus de qui s’està manifestant i oferint context i qüestionant de cara al president, cosa que no ha passat amb els mitjans colombians que tenen accés ràpid al poder”, ha valorat Prada que, alhora, reconeix com “al periodista local li costa ser molt frontal inclús en preguntar”. “Hi ha un buit fort en reclamar al govern, no hi ha un qüestionament permanent dels mitjans a les entitats del govern”, afegeix, tot recordant la “brutalitat” contra el dret a informar, de la mateixa manera que es veu contra el dret a la protesta. Colòmbia apareix a la posició 134 de 180 sobre llibertat de premsa de Reporters sense Fronteres. 

“Gent colombiana està recorrent a mitjans internacionals, a la BBC, la CNN… a France 24 ha sigut impressionant veure com ja no estàvem informant només per a gent de fora! I això és simptomàtic de la manca de mitjans grans del propi país que cobreixin de manera real i justa el que està passant”, ha afegit Mar Romero.

Sobre la cobertura a Catalunya, Berta Camprubí ha criticat que no fos fins ben bé una setmana després d’esclatar les protestes, quan ja hi havia hagut més de vint assassinats, que no es dediqués espai informatiu a Colòmbia. “Amb el deute colonial d’Espanya i Catalunya amb Amèrica Llatina i amb Colòmbia, el tractament informatiu que es dona a aquestes temàtiques des de TV3 és ridícul”, ha criticat, en concret, Camprubí. Així mateix, ha reclamat que, ara que s’hi ha situat el focus d’atenció, s’atengui les causes de fons del conflicte i el per què no s’implementa l’acord de pau. “Sento que hi ha un silenci mediàtic comprat a nivell internacional perquè Colòmbia exerceix una posició en el mercat global neoliberal d’expenedora de cocaïna i de recursos naturals”, ha plantejat.

Sobre l’escassa atenció informativa a la no implementació de la pau, Mar Romero ha compartit les dificultats que ha trobat per vendre temes de context del país a mitjans catalans i espanyols. “M’ha tocat suplicar per poder publicar algun tema sobre lideresses socials i, quan estava de freelance, només aconseguia treure coses quan hi havia morts. I és el que ha passat ara: quan hi ha moltes morts, a Europa toca dir-ne alguna cosa”, ha criticat la periodista, que troba a faltar peces que plantegin respostes a una pregunta bàsica: “Si el 2016 la signatura de la pau a Colòmbia era el que obria portades, com pot ser que ara només traguem notícies de morts?”.

Per què estem pendents dels contenidors en flames? | GatPerLlebre