Mar Cabra és una periodista especialitzada en tractament de dades que va formar part de l’equip de coordinació de la investigació dels papers de Panamà, una filtració de documents històrica que li va valdre el premi Pulitzer amb només 33 anys (una tasca que va explicar a la I Jornada de Periodisme d’Investigació del Grup Barnils). Al cap de poc temps, però, l’any 2017, la periodista va deixar la feina i la professió després d’una situació de deteriorament de la seva salut mental i física provocada per l’addicció a la tecnologia. En aquesta entrevista parlem del efectes de la síndrome del burn out (“el treballador cremat”), de com posar límits a la hiperconnectivitat digital en el món del periodisme i del seu projecte The Self Investigation, que té l’objectiu de formar periodistes per a què tinguin una relació més saludable amb la tecnologia i amb la feina.

Com és la dinàmica de treball a la sala de màquines d’una investigació com la dels papers de Panamà, la major filtració de la història del periodisme?

És una màquina que funciona tota l’estona. Érem un equip de 400 persones, en totes les zones del món, treballant a contrarellotge. Això volia dir que en qualsevol moment et podia arribar un missatge o un mail d’algun company compartint alguna cosa o preguntant alguna cosa. Jo estava connectada sempre. El mòbil era el primer que agafava al matí i l’últim que veien els meus ulls quan em ficava al llit. Vaig arribar a tenir jornades de 16 hores diàries i sense desconnectar els caps de setmana.

Aquesta dinàmica 24/7 comença a impactar en la teva salut… Què et succeeix?

Jo veia alts nivells d’estrès en tot l’equip dels papers de Panamà. Alguna vegada feia broma dient que hauríem de parlar dels divorcis de membres de l’equip com un impacte més dels papers de Panamà. El que no vaig pensar mai en aquell moment és que un altre impacte serien els efectes sobre la salut. Passat l’huracà de treball després de la publicació, vaig començar a sentir-me molt cansada, sobretot quan no havia de treballar. Jo soc una persona molt responsable i quan havia de treballar, m’hi posava, però el cap de setmana és com si em desendollessin de l’electricitat. Tenia una espècie de núvol negre que m’impedia concentrar-me. I llavors em va començar a importar tot una merda. Va arribar una nova filtració i la meva sensació era “no m’importa, no m’interessa, no em motiva”. Això és el que més em va portar a pensar que alguna cosa greu estava passant.

És llavors quan pateixes el burn out i decideixes deixar-ho tot…

Sí. Van ser una sèrie de símptomes durant un període llarg de temps que van fer que no veiés la llum al final del túnel. No entenia que, en el moment més alt de la meva carrera, havent guanyat el Pulitzer, em sentís infeliç, trista i cansada. Aleshores vaig decidir parar: vaig deixar la meva feina i vaig deixar el periodisme. Quatre de les cinc persones de l’equip de lideratge dels papers de Panamà es van agafar un any lliure després de la investigació.

Mar Cabra: “Els mitjans haurien d’exercir la transparència que exigeixen a administracions i corporacions”

La hiperconectivitat i l’ús intensiu de la tecnologia, molt habitual en el món periodístic, és el que et van portar a aquesta situació. Com afecta a la salut aquest ús abusiu de les pantalles?

No posar límits al món digital fa que t’augmentin els nivells d’estrès, i això t’afecta la salut física i mental. Per exemple, s’ha demostrat que, quan passem molt de temps davant de la pantalla revisant correu i notificacions, deixem de respirar o respirem amb respiracions més curtes, que és el que s’anomena l’apnea del correu electrònic i de les pantalles. Si comencem a respirar així, això té un efecte sobre el nostre sistema nerviós, que interpreta que ha d’estar en alerta tota l’estona. Això genera estrès acumulat. També augmenta l’estrès no fer pauses o enllaçar reunió rere reunió. Hi ha periodistes que han tingut problemes de bruxisme, tiroides o fins i tot microinfarts, sense explicació mèdica aparent, sinó fomentats per l’estrès. La solució passa per posar límits al món digital, posar-li portes i finestres per a no deixar que qualsevol t’interrompi i tenir moments també per descansar.

Amb l’expansió del teletreball i les intenses cobertures informatives de la pandèmia, l’estrès ha afectat molt als i les periodistes… Et veus reflectida en aquesta situació?

Sí, quan va començar la pandèmia i vaig veure el nivell d’estrès en els meus companys, vaig pensar: “Això em va passar a mi”. Les enquestes que s’han realitzat durant la pandèmia parlen de qüestions de salut mental com ara esgotament extrem, depressió i fins i tot burn out. Jo vaig trigar un any a recuperar-me i després he estat els anys posteriors experimentant com connectar amb la tecnologia de manera més saludable. Sento que m’he estat preparant per a poder ajudar ara als altres.

D’aquí neix el teu projecte “The Self Investigation” (L’autorecerca). En què consisteix?

És un programa que consisteix a aplicar les tècniques de recerca del periodisme a nosaltres mateixos: veure si tenim tensió en el cos o si estem estressats, i veure com podem tenir una relació més saludable amb la feina i no cremar-nos pel camí. Hem format ja a més de 360 periodistes, també a caps, perquè puguin cuidar millor els equips, especialment en un entorn digital i atomitzat com l’actual.

Com s’aconsegueix posar límits en una professió com el periodisme, on impera la immediatesa, la competitivitat i on la precarietat està a l’ordre del dia?

Requereix reconnectar els cables del teu cervell. Per començar, cal qüestionar moltes de les presumpcions que fem sobre el periodista. Per exemple: “no es pot ser bon periodista si no estàs connectat 24 hores”. O “el periodista ha de ser una persona que pugui amb tot”. O “periodisme equival a estrès”. Cal començar per anar a la línia de flotació i trencar aquestes idees.

Atacar aquesta línia de flotació requereix, llavors, no només canvis individuals, sinó estructurals i de cultura professional del sector…

Sí, és una bomba de rellotgeria que pot explotar en qualsevol moment i requereix canvis a nivell individual i també sistèmic, de la cultura de les redaccions. A nivell individual, els periodistes hem de lluitar contra aquest fomo (“fear of missing out”, por a perdre’ns alguna cosa) i pensar a establir un temps en què estiguem sense interrupcions ni distraccions. Cada persona ha de preguntar-se quin és el temps màxim que pot estar sense revisar el correu electrònic o les xarxes socials i respectar-ho.

A nivell de cultura sistèmica de professió i de redacció, és important que, encara que els periodistes haguem d’estar disponibles, s’estableixi clarament com es comunica dins de l’equip allò urgent, allò important i allò que no és important. Ara mateix, el WhatsApp és la “caixa negra” a la qual t’escriu el cap per a dir-te que hi ha una última hora, t’escriu la teva mare o tens un grup del treball en què es parla de coses banals. Però una vegada que entres a WhatsApp, et distreus amb tot. És fonamental establir per quin canal es comunica allò urgent, per a poder ajudar amb aquests temps de concentració, i sobretot, com es comunica fora de l’horari laboral.

Creus que apartar-se d’algunes xarxes socials és una manera també de posar límits?

La solució per a cada persona és diferent. Jo crec que és millor tenir una relació saludable amb la tecnologia i no desaparèixer totalment de la connexió amb el correu o les xarxes. Si vols tenir una relació saludable amb les xarxes, cal posar-se temps per a revisar-les. Per exemple, a les 10, a les 12 i a les 14 h. O cada hora en punt, com els butlletins. Això depèn de cadascú. Però no podem permetre’ns un bombardeig constant.

Una vegada has posat uns límits, cal comunicar-los. Com?

Jo, per exemple, tinc una autoresposta al correu, que diu que no estic tota l’estona revisant-lo, i que si em necessites per alguna cosa urgent, estic disponible per WhatsApp. Això és una manera de comunicar els límits i gestionar les expectatives. Però també és fonamental parlar amb els companys i caps sobre quins són els límits raonables en la teva feina, i fins i tot debatre-ho en equip. Ara no acostumem a parlar gaire d’aquestes coses. Ens connectem a la videoconferència i només parlem del que toca fer, d’allò productiu.

Què més has après de la teva experiència que t’hagi servit per a portar una vida professional més saludable?

Una de les coses de les quals m’he adonat com a periodista és que no em donava espai a mi com a persona. Hem d’entendre que som cossos, a més de ments. I els cossos necessiten menjar (idealment, en hores regulars i no davant de la pantalla), dormir, fer exercici i calma de tant en tant. Aquestes qüestions jo no les posava en la meva llista de prioritats. Jo feia la meva llista de tasques diàries i posava “escriure a tal, entrevistar qual”. I ara, faig una llista diferent: hi col·loco la calma, hi col·loco el menjar, hi col·loco l’exercici i després hi col·loco les tasques. Això és fonamental, perquè el periodista està exposat a molt d’estrès, molta intensitat laboral i molt d’estímul, per tant hem de ser més radicals amb el nostre benestar. Parlem molt del futur i de la sostenibilitat del periodisme, però poc de la sostenibilitat dels periodistes. No hi ha futur del periodisme sense periodistes saludables.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.