“Aquest és un llibre de memòries” –diu Salvador Alsius del que ha escrit sobre els orígens de TV3: Com TV3 no hi ha(via) res (Pòrtic)–. Sense dir-nos, però, si n’escriurà algun altre sobre d’altres temps i àmbits de la seva feina. Caldrà seguir-lo. Però tant se val: l’interessant d’aquest és el tema en ell mateix.

I més si l’autor –protagonista d’aquella aventura inicial– defineix els mitjans de comunicació públics com una de les dues “estructures d’estat” creades sota el mandat de Jordi Pujol en la Presidència de la Generalitat de Catalunya (l’altra seria la creació dels Mossos d’Esquadra). Precisant què entén ell per “estructures d’estat”: “les institucions que haurien volgut ser normals en una nació que aspirava –i aspira encara– a ser-ho, de normal”.

Pot agradar-nos o no aquesta qualificació d’”estructura d’Estat” (com pot ser-ho si no tenim estat propi?). Però cal reconèixer la importància determinant que va tenir per al país la creació de TV3 i Catalunya Ràdio.

Insisteix Alsius en un seu propòsit expositiu i valoratiu dels temps en què ha circumscrit el seu relat: no pretén –ho repeteix una i altra vegada– contraposar-los als actuals. Per ell, la televisió que es fa ara a TV3 és molt millor que la d’aleshores, i n’està orgullós, d’una i altra.

Amb el repte –i el perill si no s’aconsegueix–, reconegut per ell mateix, que els mitjans públics de la Generalitat no siguin capaços d’abordar, o ho facin a deshora i malament, amb èxit els canvis a què obliguen els nous sistemes comunicatius.

Orgullós i crític, com remarca. I és des d’aquesta premissa que cal llegir-lo. Ple d’anècdotes significatives del que representava fer una televisió des de la professionalitat, competitiva amb l’única que llavors es podia veure al nostre país: TVE. Lluny de la televisió antropològica i folklòrica que pretenien que fos els mandamassos de Madrid (PSOE de Felipe González). Obsessionats, d’altra banda, aquests mateixos mandamassos –i encara dura– perquè no es pogués veure ni al País Valencià ni a les illes.

La dèria per la professionalitat domina tota l’aventura. “Aquest era, de fet –diu–, un dels reptes: que la gent no tingués en cap moment la impressió que aquella seria una televisió feta per quatre amics, una televisió d’estar per casa”. “Per crear TV3 i Catalunya Ràdio va fer falta la determinació d’un govern, una bona dosi d’audàcia i molta imaginació” –conclou Alsius el seu relat.

Imaginació i audàcia com les que van fer possible, per exemple –practicant la política dels fets consumats, en l’alegalitat, com van fer també els bascos–superar problemes tan crucials com la manca d’accés a la xarxa de repetidors, monopoli llavors de TVE, per poder enviar imatges a Catalunya des de punts diferents del Regne d’Espanya

Amb un objectiu clau: contribuir decisivament a la normalizació lingüística. Tenint clar, de bon principi, que havia de ser una televisió íntegrament en català (ara que, des d’alguns sectors, això es posa en dubte, potser caldrà reivindicar-ho com un tret distintiu i inalienable. Més encara quan la consolidació d’un sistema dominat per les televisions privades en espanyol ha contribuït a minimitzar la influència lingüística de TV3).

La visió que Alsius dona d’aquells temps –amb tots els matisos– em sembla realista però un pèl idíl·lica. Esclar que dedica un capítol molt significatiu als anomenats “discs sol·licitats” i reconeix sense embuts l’actitud de “cura exquisida” amb què hi era tractada la figura del rei hereu del dictador. Però em temo que, amb el temps, el record n’ha reduït la virulència.

I no hi podia faltar, esclar, la figura del monstre –com titula ell mateix el capítol que li dedica– Alfons Quintà. Personage clau com a primer director –va ser qui el va fitxar com a responsable de l’informatiu del migdia– i que després derivaria cap a una fi violenta amb l’assassinat de la seva dona i el seu propi suïcidi.

El reguitzell de fins a vuitanta adjectius que li dedica (boig, paranoic, execrable, fill de puta, miserable, amoral, assassí, assetjador, colèric…) proven la repulsió amb què el veu –el veiem, jo m’hi incloc– des de la perspectiva actual. Però el relat de la seva intervenció, crucial si més no fins que un nou director general  de la Corporació de mitjans de la Generalitat –Joan Granados– el va defenestrar de la direcció de TV3, hi introdueix matisos: no en debades van passar més de trenta anys quan va fer la darrera i més terrible monstuositat. I ningú podia pensar llavors com acabaria el monstre.

En definitiva, un llibre a tenir en compte alhora d’analizar què va ser i projectar què pot arribar a ser en condicions diferents. Quan de debò pugui ser una estructura d’Estat, això és en un país que volem independent i sense tuteles imperials.

Per si voleu conèixer millor l’autor, ha estat entrevistat a bastament per diversos mitjans. Aquí teniu tres d’aquestes entrevistes: a Vilaweb, a Catalunya Plural i a El Món.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.