Hi ha qui diu que la principal diferència entre l’Estat francès i l’espanyol és que mentre el primer ha aconseguit anul·lar amb força èxit les aspiracions de les seves minories nacionals, siguin bretons, corsos, bascos o catalans, el segon no ho ha aconseguit mai. Els francesos han estat prou hàbils per convertir els sentiments nacionals minoritaris, incloses llengua i cultura, en una qüestió folklòrica. Els espanyols, en canvi, més maldestres i autoritaris, mai han aconseguit integrar, ni folkloritzar, ni molt menys aniquilar bascos i catalans, tot i que han tingut més sort amb els gallecs. Tot això dit molt pel broc gros, és clar.

Per això és tan important això que està passant a França des que el diputat bretó Paul Molac va promoure una llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades. El govern de Macron va fer mans i mànigues per aconseguir que el Tribunal Constitucional francès tombés aquesta llei, la primera que facilitava la immersió lingüística en català i en la resta de llengües diferents a la francesa. Però aleshores la forta oposició a la decisió del Constitucional va obligar Emmanuel Macron a rectificar i el president francès va dir que calia “garantir la transmissió de la diversitat lingüística respectant els marcs educatius àmpliament reconeguts des de fa mig segle”.

Macron sembla ignorar que fa mig segle, encara, a les escoles de la Catalunya Nord, quan un mestre sentia un alumne parlant en català, a classe o al pati, li donava una pedra o algun altre objecte. Aleshores aquest alumne s’havia d’espavilar a passar-li el relleu a algun altre alumne que també parlés català, perquè qui el tingués al final del dia era castigat. A França, les lleis de Jules Ferry deixen ben clar des de 1886 que l’escola primària és obligatòria, laica, gratuïta i en francès. I és per això que a les escoles hi havia cartells que deien ben clarament: “Soyez propres, parlez français”. Bèstia però cert.

Per això és tan important tot el que està passant amb la Llei Molac i les manifestacions d’aquest cap de setmana amb milers de persones a la ciutat bretona de Guingamp, i a Pau, i a Baiona, i a Colmar, i a Perpinyà, és clar, amb aquests batlles nord-catalans que darrerament han perdut la por i defensen la catalanitat de manera sorprenentment desacomplexada. Dissabte van sortir més de 2.500 persones als carrers de Perpinyà, una xifra molt important tenint en compte la baixa afluència de catalans del sud per l’exigència de disposar d’una PCR per creuar la frontera estatal.

Aquesta frontera, cada cop més desdibuixada oficialment quan hom circula per l’AP-7, es manté ben viva des del punt de vista mental i també des del punt de vista informatiu i mediàtic. L’espai comunicatiu català que predicava fa anys Josep Gifreu i que lògicament abastava de Salses a Goardamar i de Fraga a Maó no ha acabat de quallar. Només cal mirar com van informar els mitjans catalans sobre la manifestació de dissabte. Amb l’honrosa excepció de VilaWeb, que fins i tot va publicar una crònica en primera persona del director, la resta va salvar els mobles com bonament va poder. Alguns amb notícies signades pels corresponsals de París, que no semblaven pas ser a Perpinyà, com La Vanguardia, però també El Punt Avui. Altres, com l’Ara, van publicar aquesta trista –per breu- notícia.

I TV3, la nostra? TV3 va fer una peça correcta al TN Vespre, signada per Sion Biurrun, que des de Girona segueix els temes de Catalunya Nord i ho fa bé. Però no n’hi ha prou amb seguir la Catalunya Nord des de Girona, no ens cansarem mai de repetir-ho. La televisió nacional pot i ha de fer molt més. Durant anys, TV3 va col·laborar a esborrar la frontera mental que esmentàvem abans, no només gràcies als mapes del temps, sinó sobretot a l’existència de la corresponsalia liderada per Pere Codonyan, tristament tancada el maig de 2013. En aquell moment, el cost de la delegació no arribava als 100.000 euros anuals. Ara que els mitjans de la Corporació previsiblement tindran nous directors, és el moment de tornar-ho a dir: volem que trobeu 100.000 euros, o els que calguin, per tornar a tenir una delegació amb cara i ulls a la ciutat més important del nord del nostre país.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.