Confesso que, durant molts anys, les úniques coses que vaig saber del Marroc eren que allà hi manava el rei Hassan II i que Franco tenia la Guàrdia mora, que hi tenia alguna relació. De Hassan en parlaven de tant en tant al Telediario i a la Guàrdia mora la vèiem cada any al “Desfile de la Victoria”, també per la tele. Eren uns coneixements ben magres, conseqüència directa del que explicaven uns mitjans de comunicació al servei del règim i, també, del fet que a mi tot allò m’importava un rave.

Segurament la majoria de barcelonins de la meva edat tenim unes vivències semblants sobre la qüestió, i per això ho explico. Les coses van continuar així fins el 1975, poc abans de morir Franco, quan la marxa verda sobre el Sàhara Occidental va fer evident que les poques coses que sabíem del Marroc no servien per a res. Almenys, no servien per entendre res. A partir de llavors, de manera conscient o inconscient, el Marroc i els marroquins van passar a ser una assignatura pendent per a la nostra generació.

No va ser fins deu anys després que la immigració marroquina va començar a arribar a Catalunya com a conseqüència de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea. Primer a poc a poc i en contingents més importants després. Una tendència que s’ha mantingut fins avui, quan ja viuen i treballen aquí 238.000 persones originàries del Marroc, que representen gairebé el 19% de l’anomenada “població estrangera” (també n’hi ha 86.000 al País Valencià i 28.000 a les Illes Balears). Això, sense comptar les persones nascudes aquí al si de famílies d’arrels marroquines.

És el resultat d’un procés migratori constant per causes econòmiques, que el nostre sistema comunicatiu no ha acabat d’assumir, malgrat que es tracta d’una realitat, més que tossuda, consolidada. Els tòpics, estereotips i convencions subjacents en el flux informatiu evolucionen, però ho fan molt més lentament que la mateixa societat catalana, abocada a la diversitat de manera accelerada. Com a exemple, Mèdia.cat mateix explicava fa pocs dies l’absència en els continguts dels grans mitjans d’informacions del raper Morad, d’arrels marroquines i nascut a l’Hospitalet de Llobregat, amb milions de visualitzacions a YouTube.

La mort de Morad  

A més a més, a aquesta realitat s’hi han afegit des de 2013, de manera tràgica, les arriscades migracions que creuen la Mediterrània de sud a nord, on les persones que marxen de casa per guanyar-se la vida es barregen amb les persones refugiades que fugen del perill. Cada vegada més, els joves marroquins s’han apuntat a aquesta solució desesperada, que el 2020 va causar la mort de més de 400 nord-africans, molts d’ells del Marroc.

Aquests dies, els fets de la platja del Tarajal –amb la tragicòmica polèmica entre el govern espanyol i el marroquí sobre el procés– i la sentència del judici dels atemptats del 17A a Barcelona i Cambrils han tornat a recordar-nos, a través de les primeres planes i els titulars dels informatius, que encara tenim pendent l’assignatura, una assignatura cada vegada més complexa i difícil d’aprovar. Mentre l’alta política i la geoestratègia no s’ho proposin, els únics recursos que tenim a mà per millorar nota son una societat solidària i un periodisme responsable.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.