Les mesures adoptades per fer front a la pandèmia han agreujat la situació de les persones amb diversitat funcional. Més de 580.000 persones a Catalunya, 300.000 al País Valencià i 50.000 a les Illes Balears afronten diàriament obstacles de mobilitat, d’accessibilitat a la informació o, fins i tot, de continuïtat en les ajudes, mentre els mitjans de comunicació donen, sovint, una visió parcial i limitada de la problemàtica.

Puri Frías, veïna de Sant Adrià de Besòs en cadira de rodes a causa de la poliomielitis, assegura que la seva vida “sempre ha estat molt complicada, però les mesures per frenar la Covid-19 l’han agreujada”. Per a una persona amb mobilitat reduïda, la “nova normalitat” ha provocat canvis significatius en la seva rutina diària. Obres que romanen aturades, accessos nous poc accessibles, ascensors d’estacions de tren que no funcionen o dificultats a l’hora de comprar als establiments sense acompanyament, entre d’altres. “Quan obro la porta i surto al carrer, em poso les pintures de guerra”, hi afegeix.

Per a una persona amb mobilitat reduïda, la “nova normalitat” ha provocat canvis en la seva rutina diària: obres aturades, accessos nous poc accessibles o ascensors d’estacions que no funcionen, entre d’altres

En aquest ambient, sortir de casa no és fàcil. La psicòloga i tècnica d’orientació a la Fundació ECOM, Elisenda Fabregat, explica que molts usuaris i usuàries han sentit por i angoixa, “com molta gent que no té discapacitat”. A aquests sentiments, s’hi han sumat altres factors com la incertesa de “no saber què passarà en un futur” o si podran seguir rebent els tractaments amb normalitat. Javier Guardiola, vocal d’ASPAYM Comunitat Valenciana (Associació de persones amb lesió medul·lar i altres discapacitats físiques), assenyala que és essencial per a tot el col·lectiu que, després d’una etapa de confinament, es tornin a posar en marxa els serveis de rehabilitació, així com els centres ocupacionals per a persones amb discapacitat intel·lectual. A Catalunya, fonts del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies confirmen que es va fer una “suspensió d’activitat” en aquests centres, que ha perdurat, en alguns casos, fins a finals d’any.

Administració desbordada

Segons Antonio Guillén, president del Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI) i de la Fundació ECOM, l’Administració ha estat “desbordada”. Les entitats catalanes no solament van denunciar un retard en el pagament de la factura d’abril, sinó que, segons les seves estimacions, les mesures pressupostàries previstes al Pla de contingència només cobrien “entre el 16% i el 36% de la despesa real”. La directora general de l’Autonomia Personal i la Discapacitat, Aina Plaza, assegura que estan “posant el ritme de pagament al dia”. “Sí que és cert que se’ns va triplicar la feina i els recursos humans són els mateixos”, apunta.

El País Valencià passa una situació similar. El Comitè d’Entitats de Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (CERMI CV) va mostrar el seu malestar amb el Consell perquè encara (a mitjan novembre) no havien rebut les subvencions aprovades per un valor de 5.467.390 euros. Asseguren que, en conseqüència, “més del 90% de les entitats tenen dificultats per fer front a les despeses” i que més de la meitat “esgotarà els fons propis aquest any 2020”.

En relació amb la inserció laboral, les persones amb discapacitat sempre han tingut més dificultats per trobar feina, segons explica Fabregat. En l’actualitat, a més, les empreses “no estan per la labor i prefereixen recuperar el seu personal en ERTO”. De la mateixa manera, apunta que les contractacions són “escasses” i “precàries”, és a dir, “pel fet de tenir una feina no vol dir que puguin viure d’aquesta feina”.

L’atenció a la dependència també ha disminuït. El CERMI quantifica el temps mitjà d’espera, entre que se sol·licita la valoració del grau de discapacitat fins a la resolució, en vuit mesos i mig a Catalunya, un any a les Illes Balears i un any i mig al País Valencià. Un temps al llarg del qual les persones “no poden accedir a diferents ajudes i serveis fonamentals”. Fonts de la Generalitat de Catalunya justifiquen que “els Serveis Socials d’Atenció Primària són els primers a iniciar el procés” i, ara, “estan centrats en l’emergència sanitària de la Covid-19”. Tanmateix, asseguren que s’estan reactivant tots els mecanismes i esperen que “en els pròxims mesos” puguin “arribar a un ritme d’execució normal”.

El temps mitjà entre que se sol·licita la valoració del grau de discapacitat fins a la resolució és de vuit mesos i mig a Catalunya, un any a les Illes i un any i mig al País Valencià

Antonio Guillén opina que les persones “s’han quedat a les portes de rebre uns serveis, que ja eren mínims i que, d’alguna manera, ara no se sap quan es podran tornar a rebre”. En el cas específic de les persones amb dependència, creu que l’atenció personalitzada és essencial. El suport tècnic requereix un contacte físic directe: “No hi ha situacions intermèdies en les quals puguis fer aquesta feina a través de les xarxes”.

Un altre problema que ha deixat al descobert la pandèmia és la bretxa digital i l’accessibilitat a la informació. A causa del tancament d’oficines i de la implantació generalitzada del teletreball a l’Administració, les entitats consultades s’han vist obligades a guiar les persones usuàries a través d’Internet. No obstant això, no totes tenen les eines per poder realitzar tràmits per via telemàtica. ASPAYM CV denuncia que, en moltes ocasions, les línies telefòniques no estaven operatives i ECOM informa que els usuaris “encara esperen les respostes” a les consultes enviades.

En concret, com explica Carlos Valdivia, el director del Diari de la Discapacitat, el primer butlletí digital d’actualitat sobre discapacitat, inclusió social i diversitat funcional a Catalunya, les persones més vulnerables a la desinformació han estat aquelles amb discapacitats sensorials. Pàgines web poc accessibles visualment, rodes de premsa i informatius sense intèrprets de llengua de signes o el simple ús de la mascareta a les escoles són només alguns exemples dels obstacles que dificulten l’accés a la informació.

La discapacitat als mitjans

La problemàtica presentada constitueix, en si mateixa, un silenci mediàtic. Segons apunten les entitats, el nombre d’articles publicats als mitjans de comunicació és escàs i el contingut acostuma a estar fragmentat de tal manera que no es pot percebre la magnitud total de la situació. Valdivia comenta que els mitjans, en línies generals, “han donat una visió paternalista i sensacionalista de la realitat de les persones amb discapacitat”, basada en històries que pretenen “impactar emocionalment” en la població. Durant la pandèmia, “en cap moment” s’han apropat a les entitats o als mitjans específics del sector per veure quin tractament era el més adient i, per tant, apunta que és probable que el resultat hagi presentat una manca de profunditat, d’anàlisi crítica i d’interès comunicatiu. No obstant això, hi ha professionals, com ara la periodista Mònica Terribas, que han contribuït en múltiples reportatges a normalitzar la vida de les persones amb diversitat funcional. “Vull pensar que cada cop fem més passes per apropar-nos a la normalització del món de la discapacitat”, confessa Valdivia.

“Els mitjans han donat una visió paternalista i sensacionalista de la realitat de les persones amb discapacitat”, diu Carlos Valdivia, director del Diari de la Discapacitat

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.