Marga Almirall és codirectora de continguts de Drac Màgic, una cooperativa de difusió de l’audiovisual que enguany celebra 50 anys des de la seva fundació. La cooperativa va iniciar la seva activitat obrint escletxes de transformació cultural a finals del franquisme, anys en què promocionaven cinema per a infants en català. Tant per la seva trajectòria en l’economia social com per l’aportació en la pedagogia -qui no ha passat per les sessions de Drac Màgic?-, l’anàlisi i divulgació dels productes i mitjans audiovisuals, són referents i han creat escola. En el mateix sentit han fet un treball pioner en la programació i exhibició del cinema de dones. Fins aquest diumenge organitzen a la Filmoteca de Catalunya la 29a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

Porteu des de l’any 1971 fent divulgació audiovisual, com ha evolucionat la feina des d’aquells inicis?

Drac Màgic es va fundar amb l’objectiu de promoure i difondre el cinema en l’àmbit educatiu, infantil i juvenil i ha anat evolucionant i reescrivint els seus objectius, d’acord amb l’evolució del context social i polític. Cal recordar que el Drac va nàixer encara en dictadura. Ha evolucionat el context i també el que és el propi mitjà d’estudi: el mitjà cinematogràfic i audiovisual ha evolucionat tecnològicament i socialment. Així hem anat redefinint però sempre mantenint la idea de posar la cultura audiovisual en el centre de l’estudi, la reflexió i l’acció. S’han anat generant noves línies de treball; mantenim la inicial a través d’activitats educatives de formació en llenguatges audiovisuals i hi hem sumat la distribució de cinema infantil que, de fet, durant força anys es va portar a terme mitjançant Distribucions Imatges en col·laboració de la cooperativa, Rialles i Cavall Fort. Amb aquella iniciativa vam distribuir més de 40 títols, una d’elles va ser la primera pel·lícula infantil doblada al català, La Ventafocs. L’altre treball principal que s’hi va anar afegint és la relació entre cinema i feminismes, que es vehicula principalment a partir del projecte de la Mostra Internacional de Films de Dones, que el proper any complirà 30 anys, però que travessa tota la tasca de Drac Màgic: veure la cultura audiovisual des d’una perspectiva feminista.

50 anys després penses que han canviat la mirades o s’han consolidat les narratives oficials?

D’una banda, l’audiovisual s’ha fet més accessible. Un aparell que registra imatge o so i genera discursos alternatius és accessible tècnicament, però no vol dir que ho sigui en termes de narrativa. Tenim internet, podem compartir el que generem però continua havent-hi una lògica de discursos oficials i institucionals i unes opressions a través d’aquests discursos. Fins i tot ara costen més de desmuntar perquè fan servir infraestructures més invisibles, per exemple la dictadura de l’algoritme que decideix el que veus i el que no has de veure, per no parlar de censures i altres coses més bèsties sinó d’una ben simple i quotidiana. La narrativa audiovisual ha evolucionat i les estratègies de resistència són diferents, en algunes coses tenim més eines. Una de les coses que treballem en educació és, precisament, com descodificar com estan fetes les imatges que veiem, com estan fets aquests discursos oficials que ens arriben.

Campanya pels 50 anys de 'Drac Màgic'.

Aprendre a mirar les imatges construeix una relació amb el món?

Completament! Les imatges formen part de la nostra educació i, per tant, la cultura audiovisual contribueix a generar una relació amb el món, a formar un imaginari personal i col·lectiu. Quina persona puc ser, quina relació estableixo amb els altres, com m’haig de vestir, com haig de ser… està en gran part configurat per les imatges que anem veient i amb les que ens relacionem al llarg de la vida. Aprendre a mirar-les, a descodificar, a entendre com estan construïdes és una forma de generar aquesta mirada activa i atenta. Fer crítica des d’una perspectiva d’anàlisi, saber-se relacionar amb una pel·lícula molt comercial i gaudir les parts que es vulguin però saber identificar quins estereotips estan reprogramant. Aquesta mirada atenta amplia les possibilitats de gaudi de l’audiovisual, no és només una crítica negativa. Saber identificar allò que les imatges transmeten també ens permet gaudir-ne més.

Descodificar el llenguatge audiovisual ha quedat al marge del sistema educatiu?

La veritat és que sí. Hi ha la falsa creença dels “nadius digitals”, les generacions que han nascut i crescut amb la tecnologia digital present a les seves vides, doncs el mateix passa amb l’audiovisual. Òbviament naixem i creixem en una societat totalment dominada per les imatges i això fa creure, falsament, que en coneixem ja l’estructura. Una cosa és que t’hi relacionis i una altra que entenguis com estan construïdes, hi ha una gran mancança d’aquesta formació. Cal educar la mirada en relació a les imatges i a l’audiovisual en conjunt. Poc a poc es va introduint però costa molt que entri com a quelcom imprescindible.

Marta Nieto i Marga Almirall, de la cooperativa Drac Màgic. Foto: cedida.

Marta Nieto i Marga Almirall, de la cooperativa Drac Màgic. Foto: cedida.

En la celebració dels 50 anys heu fet una campanya al respecte, que posa al centre la necessitat de recodificar els llenguatges sota el lema “Generem comunitat, regenerem imaginaris”.

Ha estat una voluntat de preguntar-nos, de posar-nos reptes de futur, no només com a Drac Màgic sinó com a societat. El que vam fer va ser preguntar-nos sobre els àmbits en què ens interroguem diàriament i ho vam acabar reduint en aquesta sèrie de preguntes que vam decidir compartir amb cartells als carrers perquè la gent pugués dialogar-hi, interrogar-se. Plantejar a la comunitat com analitzar, reconèixer i tenir una mirada crítica respecte als estereotips i les violències simbòliques de les imatges que ens envolten és necessari i cal anar més enllà. Cal també gaudir-ne i fer una resistència des del plaer, és important la resistència plaent.

També hem fet un vídeo commemoratiu, una peça audiovisual de la Xiana do Teixeiro en què es relaciona simbòlicament amb les imatges que encara no hem vist, que no hem pogut ni imaginar i que també planteja generar comunitat, que lliga amb el pensament de Dora Haraway, d’anar a explicar les històries d’una altra manera, des d’uns altres llocs. La campanya fa un recorregut des d’allò individual a allò comunitari, des del cos, de com les imatges ens travessen, ens representen i ens apel·len per acabar amb el que com a comunitat generem i ens interpel·la, passant també pel que hi ha en les perifèries d’una imatge, en el fora de camp, aquelles persones o col·lectius que no estan representades, estan infrarepresentades o estan representades de forma arquetípica.

Heu fet una exposició virtual de recorregut d’aquestes 5 dècades, la trajectòria, entrevistes, un autorelat d’aquests 50 anys…

Hem remogut els arxius d’aquests 50 anys per veure el que hem fet i el que ens ha portat fins aquí en relació amb la cultura audiovisual, com a Drac Màgic, però també el paper que hem tingut, els efectes en la cultura audiovisual de Catalunya. Ho hem volgut explicar no només a partir dels arxius propis de documentació, dossiers didàctics i muntatges audiovisuals, sinó també preguntant i alimentant-nos de les visions de les persones diverses que han envoltat la tasca de Drac Màgic aquests 50 anys, amb gairebé 50 entrevistes en què ens han explicat i això ens ha permès saber més del lloc on som i des d’on treballem. Fer una mirada enrere per poder fer la mirada endavant.

Quins són els reptes que us plantegeu per al futur?

Els reptes de futur que ens plantegem són com podem afrontar el que ja plana a la campanya: l’estudi de la cultura audiovisual, ser capaces de continuar treballant en la construcció d’aquestes mirades atentes, descodificar i recodificar el llenguatge audiovisual que ens envolta. Ser capaces, també, de veure aquestes infraestructures invisibles: el que abans era molt evident ara no ho és tant i trobem narratives que segueixen presents però són més difícils de desmuntar perquè han fagocitat part del discurs crític –purplewashing, pinkwashing-. Un altre repte seria com convertim l’aclaparament visual en resistència. O tot el que té a veure amb el fake, amb les manipulacions, ara hi ha molt interès i per nosaltres té molt a veure amb continuar fomentant aquest qüestionament de l’estatut de veracitat que es dona a les imatges. I finalment, el repte dels imaginaris, com contribuir a crear imaginaris individuals i col·lectius lliures de violències, d’opressions i de normatives dictatorials.

Marta Selva: “La violència masclista ha passat de la invisibilitat a la hiperexposició”

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.