Ni d’un polític, ni d’un empresari de l’Íbex, ni de l’extrema dreta. La trucada més desagradable que he rebut el temps que he treballat a Mèdia.cat va venir d’un editor català –proper als postulats d’aquest Observatori i a l’associació que l’impulsa–, indignat perquè havíem revelat condicions de precarietat vergonyosa al seu mitjà de comunicació. Aquell divendres al vespre, abans d’entrar al bar on havia quedat per sopar amb els amics, vaig esperar que acabés de cridar-me a l’orella, vaig mantenir tota la fermesa de què vaig ser capaç com a dona jove i inexperta davant d’un home més gran i molt més poderós i, finalment, per raons llargues d’explicar, vaig acabar accedint al que volia. No me n’enorgulleixo, però vaig aprendre la lliçó. Ara, ell continua passejant la seva aparent elegància discursiva en tweets i tertúlies i jo tinc gravat a foc un aprenentatge que és a l’abc del periodisme local: com més a prop apuntes, més fortes són les pressions perquè callis.

Posar el periodisme davant del mirall, també pel què fa a les condicions de treball, és una de les funcions que, al meu entendre, ha de mirar de fer un observatori dels mitjans de comunicació. La precarietat laboral continua sent-ne una de les vergonyes més majúscules, així com la dependència de fons públics o la proximitat amb els poders, problemes als quals aquest Observatori, malgrat l’esforç per mantenir la independència i per fer allò que creiem que s’ha de fer, tampoc n’és aliè, com no ho és qualsevol que faci periodisme a casa nostra.

Un periodista que ha creat capçaleres en diversos països em va dir un dia –en una conversa que hauria d’haver estat en un bar, concretament a Mèxic i bevent mescal, però que la pandèmia va obligar a fer per Zoom– que és estrany que un observatori de mitjans estigui governat per una associació de periodistes, perquè això pot generar greus conflictes d’interessos. Al meu entendre, que sigui des de la pròpia professió des d’on s’impulsa un espai de reflexió i autocrítica té un gran valor i és una prova de la valentia del Grup Barnils.

Avui poso punt final a una aventura que va començar ara fa set anys també en un bar. Qui m’havia de dir que, en un lloc tan anodí com un establiment d’una cadena que ven anglicismes a preu d’or a la plaça Molina de Barcelona, començaria el que segurament ha estat l’etapa més apassionant de la meva vida professional fins ara. Després de pensar-m’ho molt, perquè no em veia a l’alçada del repte, un dia de la primavera de 2014 vaig respondre el correu que el David Bassa havia enviat als socis buscant relleu per coordinar l’Anuari Mèdia.cat. Al cap d’unes setmanes vam quedar amb en Roger Palà per parlar-ne. I aviat em van confirmar que la meva temeritat tiraria endavant. De coordinar l’Anuari i formar part de la junta del Grup Barnils vaig passar, amb els anys, a implicar-me més en el projecte de Mèdia.cat i finalment a coordinar l’Observatori. Tot plegat ha estat el millor màster en periodisme a què em podria haver apuntat –i no és el primer que faig, de màster, creieu-me.

Una de les primeres lliçons va ser constatar que la pluralitat de mitjans digitals i el salt a l’agenda mediàtica de reivindicacions socials fins llavors ignorades en els mass media no resolia del tot que deixés d’haver-hi temes silenciats, però sí que ens posava més difícil ser punta de llança. Vam començar un tímid canvi de format i de continguts de l’Anuari que l’any passat es va consolidar i que no s’ha aturat.

I va arribar el 2017, un any que va despullar tothom –en alguns casos, de manera pornogràfica. Es va fer evident que, un cop més, Ramon Barnils tenia raó: els exèrcits del segle XXI eren els mitjans de comunicació. Mentre la majoria dels mitjans espanyols amb més audiència exercien de braç armat del poder i d’aval a la repressió, el repte era no posar-se de perfil en un conflicte polític que ens travessava sense deixar de fer periodisme. Mentre la Guàrdia Civil entrava a les redaccions i companys periodistes i activistes d’arreu del món ens escrivien per saber què coi estava passant, recollíem com podíem una allau de vulneracions a la llibertat d’expressió i al dret a la informació i preníem consciència que de la defensa d’aquests drets caldria fer-ne trinxera. Si les reformes legislatives de 2015 ja els havien posat a la picota, els esdeveniments a venir no farien més que continuar constrenyint-los.

Vam fer informes documentant les vulneracions, vam ser al carrer manifestant-nos amb periodistes, vam anar Viena i a Ginebra a denunciar els atacs a drets fonamentals, vam portar les dades als governs, al Síndic de Greuges i a les organitzacions internacionals de periodistes. Finalment, el passat abril vam estrenar un nou portal del Mapa de la Censura, que permet consultar les dades i l’evolució de forma còmoda i, sobretot, descarregar-se’n el contingut en llicència lliure perquè periodistes i activistes puguin utilitzar-lo.

Mentrestant, el portal web de l’Observatori Mèdia.cat ha intentat reflectir els debats de la professió, posar el focus en les males pràctiques però també assenyalar les bones i, sobretot, donar eines i ser un espai de reflexió per a periodistes i professionals de la informació i la comunicació, estudiants, acadèmics, activistes i ciutadania interessada. Amb encerts però també amb errors i omissions, causats a vegades per uns recursos humans i materials finits i sovint perquè qui comandava el vaixell no n’ha sabut més. Des d’aquí les meves disculpes.

Tota aquesta feina feta és el resultat de la implicació i el treball de moltes persones, que no cito amb noms i cognoms perquè seria segur una llista incompleta, però amb qui em sento profundament agraïda. Els qui van ocupar aquest lloc abans, la junta del Grup Barnils, els companys tècnics i col·laboradors, els integrants del Consell de Redacció de Mèdia.cat, els socis i sòcies, les entitats amb qui hem compartit projectes i reivindicacions… I no només de periodistes viu el periodisme: la gestió de projectes, la secretaria tècnica, la facturació, el desenvolupament web, el disseny gràfic o la correcció lingüística són tasques igualment imprescindibles.

Coordinar un observatori de mitjans és un privilegi. Permet fer periodisme –també des de l’edició, una feina menystinguda que crec que cal reivindicar– però consisteix bàsicament en enredar bons periodistes perquè facin coses que saps que faran molt bé. Deixar de treballar al Grup Barnils és una mica com marxar de casa, em deia la Laia Soldevila, amiga periodista, editora i membre de la junta, que va ser tècnica de l’associació durant molts anys. En aquesta feina intensa i caòtica, separar la vida laboral i les relacions humanes és pràcticament impossible, perquè l’estructura que sosté el projecte està ordida per la confiança mútua entre totes les persones que formem part de l’engranatge.

Alguns ens miren amb recel perquè es pensen que venim a donar lliçons i que ells no tenen res a aprendre. Altres abracen un corporativisme tan malsà que no creuen que calgui fiscalitzar el periodisme. Hi ha qui voldria que marquéssim una línia entre ‘bons’ i ‘dolents’, com si la realitat fos tan simple i com si el periodisme no fos un cúmul d’intencions i casualitats múltiples. També n’hi ha que creuen que només són censurats aquells que pensen com ells i que els temes silenciats només són aquells que interessen a la seva bombolla ideològica. Amb tot plegat, que un observatori de mitjans amb més de 10 anys de trajectòria impulsat per una associació sense ànim de lucre continuï endavant és una petita meravella.

Aquesta tarda, el Grup de Periodistes Ramon Barnils celebra l’Assemblea General. Si tot va bé i així ho decideixen els socis i les sòcies, l’Enric Borràs rellevarà en Ferran Casas a la presidència. A la nova junta l’acompanyarem algunes persones que ja formàvem part d’una manera o d’una altra de l’equip actual i també cares noves entre les quals hi ha noms destacats. Després anirem a un bar, és clar, a sopar i a celebrar-ho. Brindarem pel periodisme i perquè volem continuar estant al costat dels bons.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

3 Comentaris

  1. Jaume Puig Garcia

    Moltes gràcies per la feina, Elisenda.
    Que vagi molt bé!

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.