I ja han passat cinc anys. Cinc anys des que, una mica a contrapeu perquè aleshores treballava a Madrid tot i que ja tenia al cap una via de retorn, vaig assumir la presidència del Grup Barnils. N’era soci des del primer dia perquè, tot i que era més jove que els impulsors, una de les coses que pitjor porto de la nostra feina és l’individualisme. Intento ser sempre dels que mai tinc un no a fer pinya i implicar-me i ja feia dos anys que era a la junta de David Bassa quan vaig agafar-ne el relleu. Han estat dos mandats, l’últim amb un bonus track de gairebé un any pandèmic.

Temps suficient per fer feina, per passar relleu i per fer ara una mica de balanç d’on som, de què hem aconseguit i de què no. Sense voluntat de condicionar a la nova junta, però amb la satisfacció, això sí, de comprovar que les intencions que han expressat no esmenen a la totalitat el que hem fet en els darrers anys. Tots assumim que calen millores en el funcionament de l’entitat per fer-la encara més eficaç i representativa.

Per fer-nos-ho fàcil, i a partir de la meva intervenció de comiat a l’assemblea ordinària del passat 18 de juny, ho he resumit en quatre mancances, quatre coses que m’hauria agradat fer millor (o directament fer), i quatre coses de les quals, col·lectivament, els socis i els membres de la junta crec que en podem estar satisfets. Tal vegada ajuden a enriquir el debat intern i a sumar-se al Grup a qui encara dubti fer el pas.

Les que trobo a faltar:

Més discurs sobre la professió. No podem deixar de banda temes com ara la precarietat i és necessari animar més el debat, més enllà del que hem pogut fer en espais com Periodigne, sobre cap a on va la nostra feina, com serà la forma de produir i consumir informació per fer-la assequible però també sostenible. La informació s’ha de democratitzar i ha de ser de qualitat, però els que la treballem n’hem de poder viure. És fàcil de dir, però la fórmula encara no l’hem trobada. Com fem el periodisme i quina qualitat té ha de ser un eix de reflexió que ens hauria de permetre treballar per vincular periodisme a salut democràtica.

Més insistència en la necessitat d’enfortir i ser exigent amb els nostres mitjans públics. Hem mantingut la crítica necessària a la seva politització, en comunicats i també en seu parlamentària, però trobo que podríem haver estat més ambiciosos a l’hora de qüestionar com estan fets i quina contribució fan al debat nacional i social, a la normalització de la nostra llengua i a l’enfortiment de la indústria cultural TV3, Catalunya Ràdio o l’ACN.

Cohesionar més la junta. Cal autocrítica; en el darrer tram ens ha costat molt funcionar com a bloc i liderar nous projectes, per la pandèmia però també per un cert cansament del grup. Hem fet un esforç per escoltar els socis i atendre les seves demandes, però no hem acabat de trobar el punt per fer més pinya. El Grup no és un club d’amics, però teixir relacions i complicitats és important.

Creixement en socis. Quan vaig arribar a la presidència érem 132 socis i ara en som 182. No és una xifra dolenta, però vam fixar com a ideal els 300. Segurament ens ha faltat incidir més a les redaccions, convertir els nostres socis en agents per fer-ne de nous, enfortir els nuclis territorials i atansar-nos més als col·lectius més joves, que solen ser els més dinàmics i disposats a fer feina.

Per contra, crec que sí que hi ha coses de què podem estar satisfets:

No hem desenfocat les prioritats. Hem sabut llegir durant aquests anys el moment del país i la professió i hem entès que calia que el Grup fos més gran i més potent per arribar a més llocs. Ens ha preocupat molt sovint el tema de les subvencions per poder finançar les nostres activitats i hem aconseguit que fossin prou diverses (Fundació Catalunya, projectes, ajuntaments, Generalitat, universitats…) per no fer-nos dependents de cap administració o grup.

No desenfocar vol dir, sobretot, haver entès que un dret, per si sol, no té sentit. Som un grup de periodistes, sí, però no som corporatius ni cínics, no som aliens a la realitat que ens envolta. Ens centrem en la llibertat d’expressió, però entenem que també cal reivindicar i enfortir, a través del periodisme, el dret de manifestació, a l’habitatge, a decidir el futur col·lectiu, al cos, a la igualtat, a l’educació, al treball… Crec que en això cap col·lectiu dels que treballa en aquest àmbit pot dir que el GPRB els ha fallat.

Rigor i més nivell en els continguts. Hi ha hagut una millora notable en el nivell i els recursos de Mèdia.cat, dels informes i els articles, hem consolidat el Mapa de la Censura, de la gala del premi, dels llibres i de la feina de l’Anuari, que malgrat que teníem la sensació que potser era un model esgotat ha continuat rebent la confiança dels mecenes. Senzillament no podíem “alliçonar”, que és del que se’ns ha acusat algun cop en alguns cercles professionals, sense excel·lir nosaltres. Malament rai del col·lectiu professional que no té una mirada crítica –que no vol dir destructiva– sobre la seva feina per fer-la millor.

Menys amateurisme i més professionalització. El creixement de l’estructura del grup ens ha permès guanyar en fiabilitat, habilitat i eficàcia a l’hora de gestionar projectes. Hem estabilitzat el grup en tots els aspectes i dignificat les condicions dels que hi treballen o col·laboren i això també ens ajuda a tenir la referencialitat.

Hem omplert buit i som referència. El Col·legi o altres entitats han tingut en aquests anys una posició temerosa o directament han desaparegut en moments de màxima tensió. Això ens ha donat veu, protagonisme i també sentit i ha fet que se’ns escolti arreu i tinguem presència en diversos espais, fins i tot en l’esfera internacional. Segurament, però, la fita més important és quan vam liderar una campanya a les portes de l’1-O amb l’acte de denúncia als atacs a la llibertat d’expressió amb Mònica Terribas, Jordi Évole i més de 300 companys i companyes, o tota la feina feta amb agressions a periodistes durant el referèndum, les manifestacions postsentència o amb el Mapa de la Censura.

Hi ha un reconeixement per part d’institucions com ara l’Ajuntament, el Síndic de Greuges, la Generalitat i també d’entitats com Irídia, els consells de joventut o altres que lluiten pels drets. També amb el Col·legi, amb el que hem tingut una bona relació a través dels degans Neus Bonet i Joan Maria Morros i evitant convertir-nos en un actor en la seva vida interna. Es pot dir que Barnils suma.

M’hauria agradat poder fer més, però també crec que aquests anys han estat els de la consolidació definitiva del Grup, sobretot com a referència i en els recursos materials per continuar difonent el nostre model de periodisme. I tot plegat podem dir que ho hem fet, com deia, sense apartar-nos dels objectius fundacionals d’un periodisme crític, lliure, amb una mirada àmplia en matèria de drets i amb una òptica de Països Catalans.

No puc acabar sense un agraïment al David Bassa, de qui en vaig prendre el relleu i que em va ajudar molt en la primera fase, i a l’Enric Borràs, un company amb qui hem treballat dins i fora del grup, que entoma ara el repte i a qui, complint el que ja sembla una tradició, acompanyaré com a vocal a la junta per ajudar-lo en tot el que pugui. N’estic segur que, amb ell i la seva junta, farem un nou salt endavant.

I també vull agrair a tots els companys i companyes de junta la seva dedicació durant aquests cinc anys, perquè tots han fet aportacions, en forma de feina o reflexions, interessants i que ens han ajudat a avançar, a trobar solucions i arribar a més àmbits. Un reconeixement que també és per les persones que han treballat pel grup aquests darrers anys i amb els que no hem tingut mai cap problema.

A l’Albert Avilés i a l’Elisenda Rovira com a coordinadora de Mèdia.cat. Ella ara emprèn un altre camí professional, però seguirà en primera línia al Grup. Sense l’Eli no hauríem aconseguit en el que ens proposàvem amb l’Observatori, l’Anuari i tants altres projectes. I també han treballat amb nosaltres aquest temps i ens han fet millors: l’Eli, la Gemma, la Laia, el Joan, el Yeray, l’Estefania… I en especial al Joan Vila, que sempre hi és i de qui te’n pots refiar perquè apareixerà amb una solució, i a les vicepresidentes Eli Borreda, Irene Ramentol i Laia Soldevila, que hi han posat empenta, idees i talent.

Sempre he fet de periodista, és una professió que m’apassiona i que he convertit també en una forma d’entendre la vida. A vegades massa i tot. He treballat en quatre diaris i, com passa, he tingut alts i baixos i a vegades he hagut d’entomar coses que no m’han agradat. El Grup Barnils ha estat, aquests darrers anys, primer a la junta i després com a president, una forma de militar en la professió, de poder-ho fer de forma lliure i intensa en un espai on les coses bones sempre han pesat més que els inconvenients.

M’agrada dir que crec i que intento fer i que es faci un periodisme que no dubti entre qui pateix i qui fa patir. El Grup Barnils ha estat i estarà al costat dels primers i per mi ha estat una sort poder-hi posar una mica del meu temps i el meu esforç.

I, com si fóssim a la gala dels premis –enguany hi tornarem– acabo amb una frase de Ramon Barnils, sempre referent: “Per molt pessimisme que intentin inocular els pessimistes de sempre, sempre salta una espurna d’esperança que ens justifica als optimistes”. Han estat uns anys apassionants i no sempre fàcils per a la gent del país. El Grup, tots els que l’heu fet possible durant dues dècades i els que esteu per venir perquè de gent, d’idees i mirades en volem més, molta més, és una espurna d’esperança.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.