L’assassinat de Younes Bilal a Mazarrón (Múrcia) el passat diumenge 13 de juny, i el greu apunyalament d’una dona a Cartagena (Múrcia) només tres dies després, tenen tots els components necessaris per merèixer tota l’atenció informativa. Per començar, un crim amb un mort, la motivació política dels fets, la repetició pocs dies després d’un delicte amb condicionats molt similars en una zona on l’extrema dreta va ser la primera força electoral els darrers comicis.

Però això no ha estat així. En un primer moment, la cobertura del crim de Mazarrón va ser pràcticament inexistent. Segurament, el moment i l’hora –un diumenge a la nit– del succés hi contribuïren, però això per si sol no pot explicar el desinterès de la majoria de mitjans.

Per centrar-nos en els diaris en paper, el dimarts 15, només el diari local La Verdad inclouria els fets en portada, això sí, en petit i en un racó, per darrere de l’empat de la selecció espanyola contra Suècia, la distinció europea a una cirurgiana local, els problemes de la construcció de la Ciutat de la Justícia de Cartagena i d’un crèdit que permetrà iniciar unes excavacions arqueològiques.

A l’interior, la notícia se centra més en “la tensió” que ha generat l’assassinat i informa que “tot apunta a un crim racista”, però al mateix temps es compara amb les altres morts violentes que s’han produït a la comunitat autònoma aquest 2021.

L’endemà dimecres sí que La Verdad obre la portada amb aquest tema, però han hagut de ser els familiars i amics de la víctima, amb la seua mobilització contra el racisme, el que els forci a fer-ho. Ara sí que el titular se centra directament en el fet que s’ha tractat d’un assassinat racista.

Fora de Múrcia, però, el silenci ha estat total: la mort de Bilal no ha merescut ni un espai en portada. Ni tan sols el posterior l’apunyalament de Cartagena –en plenes protestes a Mazarrón– va provocar l’interès als diaris “nacionals” espanyols. I això per no parlar de mitjans audiovisuals, on la cobertura ha estat ínfima.

Despolitització del crim

A més del silenciament, l’altra característica de la cobertura és la despolitització del crim. Les primeres informacions d’urgència publicades en mitjans digitals ni tan sols s’esmenta la motivació ideològica o, si es fa, s’empra tota la cautela del món –”Un dels mòbils que es barallen com el suposat detonant d’aquesta mort violenta és el tema racial”.

Una cautela que és d’agrair, però que crida l’atenció perquè no és el comportament habitual d’aquests mateixos mitjans davant d’altres presumptes delictes amb motivació política. Podríem posar molts exemples d’aquesta actitud, però la cobertura de la detenció dels membres de CDR acusats de terrorisme serveix perfectament. També és destacable el fet que la premsa marroquina ja va tractar el cas com un crim racista des del primer moment.

Un cop passat el primer impacte, la incontrovertibilitat dels fets –el presumpte assassí va cridar “no vull moros al local” abans de disparar– i la mobilització de la comunitat magrebina, ha fet impossible ocultar l’evidència. Amb tot, molts mitjans han destacat uns suposats “problemes mentals” del detingut, abans que el seu historial d’actituds racistes o les seves simpaties polítiques.

En realitat, malgrat que sigui habitual en moltes informacions, la vinculació entre salut mental no només és falsa, sinó que a més estigmatitza les persones amb aquestes malalties. La vinculació entre l’agressió i la salut mental es va tornar a fer en el cas de l’apunyalament de Cartagena. Resumit de forma crua, es podria adduir que aquestes dues persones no va atacar immigrants per estar “boges”, sinó per ser racistes, però en canvi pràcticament cap mitjà indaga sobre possibles vinculacions polítiques.

I el context?

També es troba a faltar articles de context de la situació política en una zona on hi ha hagut dos crims racistes a la mateixa setmana. Només s’han pogut trobar a Público i ElDiario.es anàlisis més àmplies on s’explica que aquests no són casos aïllats i es dóna veu a experts i activistes que denuncien la utilització política de Vox d’aquest odi racista. En altres casos –com aquí El País–, si bé es dóna veu al voltant de Bilal, la principal font autoritzada esdevé l’alcalde de Mazarrón, qui destaca que “és un fet puntual” i que “no hi ha problemes de convivència”.

La pregunta final seria: hi ha un biaix ideològic a l’hora de classificar certs crims com a “terrorisme” i altres no? Malgrat que amics i familiars de Bilal han definit amb aquesta paraula l’assassinat. Si ens atenim al tractament que han rebut casos que no són tan clars com aquest, com per exemple la mort a trets d’Abdelouahab Taib després d’entrar armat amb un ganivet a una comissaria de Cornellà l’agost del 2018.

Com en aquest cas, l’agressor va actuar sol, però les presumptes motivacions polítiques encara estaven menys clares, però des del primer moment va informar-se dels fets com un atemptat terrorista i ni tan sols va mencionar-se l’estat mental de Taib. Ja altres vegades, des d’aquest mateix Observatori, s’ha evidenciat la reticència des dels grans mitjans de considerar els atacs d’extrema dreta com a “terrorisme”.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.