Aquest 28 de juny es commemora la revolta que va esclatar a les portes del bar Stonewall Inn, a Nova York, el 1969 i que va marcar l’inici d’una onada reivindicativa pels drets de les persones LGBTI. Aquesta diada ha servit com a excusa informativa perquè el moviment LGBTI puga introduir a l’agenda mediàtica les seues reivindicacions. L’èxit és tal que ara, en moltes ocasions, ja es parla del mes de juny (sencer) com a  mes de l’Orgull. Així, sense adjectius, quan es diu Orgull ja tothom sobreentén a què es refereix. Durant aquest mes abunden les informacions respecte al col·lectiu (especialment quan s’apropa el dia de la manifestació). Segons l’informe de Mèdia.cat Home, gai i jove. La imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans, un 24% de les informacions sobre el col·lectiu estan vinculades a l’Orgull.

En la meua opinió, aquesta centralitat informativa de l’Orgull té a veure també –a banda dels avanços en llibertat sexual– amb què les grans marques veuen el col·lectiu LGBTI com un mercat emergent i és el mes en el qual es volen posicionar. Els mitjans es financen amb anunciants que estan interessats a arribar a aquest públic: tot suma perquè juny siga el mes mediàticament més LGBT de l’any. Però aquest èxit comunicatiu també té un revers: la resta de l’any hi ha major invisibilitat mediàtica del col·lectiu. A voltes pot fer la sensació que les persones LGBTI només existeixen el mes de juny. Aquesta situació mostra les febleses dels mitjans de comunicació que no estan abordant la realitat de les persones LGBTI en el seu dia a dia informatiu i prefereixen vincular-ho a diades, i, de fet, centrar-se en el 28 de juny.

Evidentment és positiu que els mitjans oferisquen aquesta visibilitat anual garantida per a conscienciar sobre la discriminació que pateix el col·lectiu. Però, els periodistes hauríem de veure que hi ha vida LGBTI més enllà del 28 de juny. Aquí rau el problema: quan els mitjans tematitzen tot un col·lectiu al voltant d’una data i d’una celebració tan concreta com és l’Orgull es corre el risc d’estereotipar i de fer percebre el col·lectiu com una realitat a banda de la resta de la societat. I dic estereotipar perquè les informacions giren en moltes ocasions al voltant de les festes que se celebren, del turisme LGBTI i sobre els carruatges i la imatge de les persones que assisteixen als diferents actes.

Associar el col·lectiu a una informació festiva o de turisme pot arribar a amagar la discriminació que patim i fer la sensació que la vida del col·lectiu és una festa permanent. La festa, evidentment, no té res de negatiu en si, el problema ve quan s’aplica de forma reduccionista a la imatge de tot un col·lectiu que pateix invisibilització. Un tractament informatiu acurat, divers i integral de la realitat de les persones LGBTI es fa molt necessari perquè quan una comunitat està invisibilitzada i discriminada la visió que la societat es construeix a partir de tòpics i informacions errònies i fins i tot malicioses que pretenen legitimar la discriminació. I els mitjans no haurien de col·laborar en aquesta inèrcia.

¿Per què els mitjans no informen més de les realitats i vivències de les persones LGBTI al llarg de l’any i es concentren tan al voltant del 28 de juny? Les informacions sobre el col·lectiu tenen molta més visibilitat al voltant del 28 de juny i això hauria de fer-nos pensar que alguna cosa no estem fent bé els periodistes.

Per exemple, dels esportistes LGBTI o dels clubs LGBTI d’esports no se’n parla a la secció d’esports sinó a societat i com a tema LGBTI no com a esports. Caldria incorporar la presència de persones LGBTI a qualsevol moment de l’any i qualsevol secció. Potser caldria plantejar-se quan es fa una informació, a imitació de la perspectiva de gènere, si aquella notícia publicarem afecta de forma diferent a les persones LGBTI (i per tant cal incloure fonts específiques que ho aborden) o si s’està visibilitzat el col·lectiu. Seria possible una perspectiva LGBTI?

Per exemple, quan els mitjans parlen de salut sexual: ¿Es pot fer un reportatge sobre aquest tema sense tenir en compte com a font les organitzacions que treballen aquest tema amb la comunitat LGBTI? ¿Es pot parlar de l’educació dels fills o de la família sense tenir en compte les famílies homoparentals? ¿Es pot parlar de la reproducció assistida sense esmentar les lesbianes? ¿Es pot fer el reportatge de tornada a l’escola (típic de setembre) sense visibilitzar a les imatges i a les fonts la diversitat familiar?

I seguesc: ¿Es pot normalitzar que per il·lustrar reportatges només apareixen imatges de parelles heterosexuals mostrant la seua afectivitat però no homosexuals o transsexuals? ¿Es pot parlar d’esports però sense parlar de l’LGBTI-fòbia en aquest àmbit o sense donar veu o visibilitat a les organitzacions esportives LGBTI i les seues competicions que en moltes ocasions acaben en Societat i no en Esports? ¿Es pot fer un reportatge sobre colònies per a adolescents sense abordar la realitat de l’espai d’Oasi, colònies d’estiu per adolescents LGBTI? El periodisme s’hauria de plantejar com incorporar la diversitat afectiva-sexual a la realitat informativa del dia a dia, més enllà del 28 de juny, per no contribuir a la invisibilització del col·lectiu ni a generar o mantenir estereotips.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.