Cridar consignes amb la mascareta posada i mantenir un metre i mig de separació entre manifestants no són els únics impediments que les protestes al carrer han hagut de capejar durant les restriccions pel coronavirus. Diverses entitats denuncien que en els últims mesos ha augmentat la repressió a la població migrant i racialitzada i als moviments socials, en particular a la lluita per un habitatge digne. Identificacions, multes, actuacions policials més contundents i la llei mordassa com a teló de fons: així és protestar en pandèmia.

Reportatge publicat originalment a l’Anuari Mèdia.cat 2020.

Una comitiva de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) agafa el metro en una estació barcelonina i baixa a Santa Eulàlia, a l’Hospitalet de Llobregat. És divendres, són temps de pandèmia, de restriccions de mobilitat i de tancament municipal. Tot i que totes les persones que formen la comitiva porten mascareta i mantenen les distàncies de seguretat, igualment s’estan saltant la llei, ja que no poden sortir de Barcelona. A la possible multa per desobediència, per aturar un desnonament, se n’hi podria sumar una altra per no complir el tancament municipal.

Surten del metro i no hi ha gaire gent pel carrer, tot i trobar-se en una de les ciutats, l’Hospitalet, amb més densitat de població d’Europa. Qui pot teletreballa, els bars són tancats i poca cosa més s’hi pot fer al carrer que no sigui passejar o manifestar-se. La poca gent que hi ha, tanmateix, els mira fixament. Des dels balcons de la rambla Catalana, el carrer al qual es dirigeix la comitiva de la PAH, també els vigilen. En aquests temps, una protesta d’aquest estil, que reuneix un grup de persones al carrer fent soroll, crida més l’atenció que no pas abans. Abans de la pandèmia.

“Les restriccions ens han portat dificultats —admet el portaveu de la PAH Barcelona, Santi Mas de Xaxàs—; ens hem exposat més, però a la Plataforma sabem que s’han de desobeir les lleis per defensar els drets de la gent. El dret a l’habitatge preval sobre aquestes mesures.” Aquestes situacions han afegit “un estrès addicional” als membres de la PAH, que a les pors relacionades amb la pobresa residencial van sumar-hi les pors d’un contagi i/o d’alguna multa.

Mas de Xaxàs entén, però, el sentit de les restriccions de mobilitat. També ho fa el codirector d’Irídia – Centre per a la Defensa dels Drets Humans, Andrés García Berrio: “És normal que el dret de reunió i de manifestació es vegi alterat en temps de pandèmia, que es mirin d’evitar les grans aglomeracions de gent”.

La protesta és una mostra de força (acostuma a tallar el trànsit motoritzat dels carrers) i d’unió ja sigui per uns ideals o per una denúncia conjunta (la poderosa imatge d’una massa d’individus amb un sol clam). Una protesta, com passa amb una obra artística, és irrellevant si no hi ha un espectador final. Les manifestacions, enteses com a acte de protesta, funcionen de manera homòloga arreu. Segons les anàlisis de l’antropòleg especialitzat en el conflicte religiós i en el conflicte urbà, Manuel Delgado, gairebé com un ritual. S’arrenca des d’un punt important que es pretén ressignificar, es passeja per la ciutat en un itinerari que mai no és arbitrari i s’acaba arribant al destí final, que queda marcat per la mateixa presència de les persones manifestants. És una lògica que per a Delgado imita les característiques d’un viacrucis catòlic i, per extensió, d’altres celebracions amb elements peripatètics, com ara processons o desfilades.

Deia la periodista i divulgadora científica Jane Jacobs que les persones que habiten un barri són qui millor entenen com funciona. Elogiava la densitat de població com la vitalitat de les ciutats i parlava de la “dansa de les voreres” com la interrelació que uneix les persones veïnes i les que hi passegen. Segons ella, per assegurar la sensació de seguretat als espais comuns urbans, calen “ulls al carrer”. És a dir, vigilància mútua, inconscient. En uns carrers en què ja no hi dansa ningú i en què poquets ulls hi passegen, com ens vigilem entre nosaltres? On són els ulls quan no hi ha ningú pel carrer i quan les persones es distancien les unes de les altres per qüestions de seguretat mèdica? Entre altres llocs, als balcons, que fa mesos van ser l’espai de l’aplaudiment als sanitaris. Quan aquella pràctica es va esvair, el fet de treure el cap per la finestra és una manera de vigilar què passa a peu de carrer.

Les persones que viuen a la ciutat i veuen protestes des del seu balcó saben, però, que Barcelona té un historial extens de conflictes urbans. La Rosa de Foc, “la ciutat amb una història que registra més lluites de barricades que cap altra vila del món”, tal com va dir el teòric Friedrich Engels. Però també més tard la ciutat de les manifestacions antiglobalització del 2001 i del 2002, de les protestes de les vagues generals del 2010 i del 2012. I, fa poc més d’un any, els fets de la plaça d’Urquinaona desencadenats per la sentència del Procés. Aquest tarannà conflictiu no es limita només a la capital del Principat. L’historiador Josep Fontana apuntava al seu llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Ed. Eumo, 2016) la rebel·lia en voler lluitar pels drets (més o menys violentament) com a eix vertebrador d’una hipotètica identitat catalana.

Dubtes i tensions primaverals

El problema va venir, sobretot, durant el primer confinament, quan encara no se sabia del cert com i en quines circumstàncies es contagiava la Covid-19, situació que va provocar tensió i desconcert entre els col·lectius que organitzaven protestes. “Vam veure diferències evidents de tractament de l’ordre públic a les manifestacions a Madrid. D’una banda, els barris d’alt poder adquisitiu i, d’altra banda, les manifestacions a Vallecas —recorda García Berrio—, que sí que van acabar amb intervencions repressives policials.” Tal era el desconcert que la plataforma Defender a Quien Defiende va elaborar una guia, anomenada Protección de derechos durante el estado de alarma, sobre drets de reunió i de manifestació durant la pandèmia.

“El primer Decret d’estat d’alarma no tenia en compte el dret de reunió i de manifestació. Hi va haver diferents interpretacions per part dels jutges”, diu María del Prado Escoda

El desconcert radicava en l’ambigüitat del primer Decret llei que regulava l’estat d’alarma, el 463/2020, el del 14 de març: “En aquest Decret no es va tenir en compte què passava amb el dret de reunió i de manifestació, de manera que hi va haver diferents interpretacions per part dels jutges”, explica la portaveu de Jutges i Jutgesses per a la Democràcia a Catalunya, María del Prado Escoda. Així, amb ambigüitat, es va arribar al Primer de Maig, Dia Internacional del Treball, jornada tradicional de manifestacions als carrers de tot el món. “Al mateix temps que a Vigo quedava prohibida una manifestació en què la gent hi anava individualment amb el seu vehicle, una protesta de les mateixes condicions sí que es produïa a Aragó”, recorda la jutgessa Escoda.

L’assumpte no va quedar aquí: el Tribunal Constitucional va assegurar aleshores que l’estat d’alarma no emparava en cap cas la suspensió del dret de reunió i de manifestació, que per a això calia un estat d’excepció o de setge. El Tribunal va apuntar, però, que, tot i no poder suspendre’s, el dret a reunió i manifestació sí que es pot limitar sempre que posi en perill el dret a la vida o a la integritat física. “Es tracta d’una ponderació lògica de drets”, explica la jutgessa. L’ambigüitat sobre què es podia fer i què no en una manifestació es va esvair amb el nou Decret llei 926/2020, el del mes d’octubre, que adopta l’estat d’alarma fins al maig del 2021. Aquest Decret exigeix que la manifestació es comuniqui prèviament a l’Administració competent i que s’adoptin mesures per garantir la protecció de les persones que hi participin.

Més restriccions i molta més repressió

Independentment de la pandèmia, i més enllà del dret a la protesta, tant des de la PAH com des del Centre Irídia asseguren que durant els darrers mesos ha augmentat la repressió a la població migrant i racialitzada, i als moviments socials, en particular al moviment per un habitatge digne: “Són pràctiques que ja duia a terme Felip Puig pels temps del 15-M i que ara també fa Miquel Samper des d’Interior —fa memòria García Berrio—. La repressió va i torna, però mai no marxa”.

Diversos activistes denuncien que les mesures de contenció del virus han estat acompanyades de més repressió policial

Des de la PAH denuncien que la presència dels Mossos d’Esquadra en els darrers mesos a la ciutat de Barcelona ha augmentat en nombre i en actituds repressives: “A la mínima t’identifiquen, a la mínima t’amenacen amb la llei mordassa, han desplegat molts més efectius per desnonar famílies en plena pandèmia i ens arriben multes per aturar desnonaments que no havien arribat fins ara”, assegura Mas de Xaxàs. Des d’Irídia aporten un altre exemple de pràctiques repressives: a mitjan desembre es va convocar una manifestació en defensa dels drets de les persones preses en què la policia va fer intervencions preventives molt dures, va identificar i també va enregistrar en vídeo les persones participants en la protesta.

El problema d’arrel no ha estat, doncs, la pandèmia, sinó que continua sent la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, és a dir, la Llei 4/2015, és a dir, la llei mordassa: “Hem de lluitar per derogar-la, promesa que era dins del pacte de Govern entre el PSOE i Podemos i que, pel que sembla, ara no és dins de les seves prioritats”, manté Santi Mas de Xaxàs. Per a Andrés García Berrio, la Llei “és clarament vulneradora del dret a la protesta i genera un marc d’indefensió per a les persones”.

Por de protestar

Tanmateix, no tothom pot manifestar-se amb la mateixa tranquil·litat. Un dels col·lectius més castigats laboralment, i que ha suportat un pes de feina més gran durant els confinaments és el dels repartidors, o riders. Felipe Corredor és portaveu de la plataforma RidersXDerechos, que lluita per unes millors condicions laborals per als treballadors d’empreses com Glovo o Deliveroo. “Les nostres condicions per exercir el dret de protesta són gairebé igual de dolentes ara que abans de la pandèmia. A la primera protesta contra Deliveroo l’any 2017 hi vam anar 150 persones; ara seria molt difícil reunir-hi tanta gent”, explica el portaveu. Preguntat pel motiu del poc optimisme, respon lacònic: “Hi ha por de represàlies per part de l’empresa”. A Corredor i uns companys seus els van acomiadar només pel fet d’afiliar-se a la Intersindical Alternativa de Catalunya.

El portaveu de RidersXDerechos continua amb un altre exemple: “En una reunió a principis de desembre amb el secretari d’Estat de Treball, Joaquín Pérez Rey, i la secretària d’Estat de l’Agenda 2030, Ione Belarra, un company de la plataforma es va haver de tapar la cara amb la mascareta, la gorra i les ulleres perquè no volia ser reconegut per l’empresa. Va demanar als fotògrafs del Ministeri no sortir a les fotos. Estava reunit amb el Govern i semblava un guerriller”.

Santi Mas de Xaxàs considera que la societat no permetrà que les mesures de restricció es quedin després de la pandèmia. En la mateixa línia, Andrés García Berrio assegura que durant aquests mesos “s’ha guanyat un torcebraç important, que es podria haver perdut, el de la normalització de la protesta en pandèmia. La crisi sanitària passarà (tard o d’hora), però el gran perill per al dret de protesta és que la repressió i la Llei de seguretat ciutadana romanguin.

L’empresonament del raper Pablo Hasél ha encès de nou les protestes en diversos punts dels Països Catalans i de l’Estat espanyol aquest mes de febrer, en el moment de tancar l’edició d’aquest Anuari. Les càrregues policials en aquestes manifestacions han deixat desenes de ferits i l’impacte d’una bala de foam ha buidat un ull a una dona a Barcelona. La reivindicació al carrer revifa després dels mesos de restriccions més dures per la pandèmia; però, segons alerten les entitats, també ho fa la necessitat de fiscalitzar les actuacions policials i de posar fi a la legislació abusiva contra el dret a la protesta.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.