A mitjans de juny, un home de 58 anys es va suïcidar llençant-se pel celobert des del seu pis al barri de Sants de Barcelona just sentir el timbre de la porta que li anunciava que havia arribat la comitiva judicial per desnonar-lo. El 2 de juliol, un altre home intentava llevar-se la vida per la mateixa raó al Poblenou.

Mentrestant, a Madrid, el govern de PSOE i els comuns interposava recurs d’inconstitucionalitat contra la llei catalana que, amb el suport dels moviments socials, pretenia controlar el preu dels lloguers.

El 28 de juny, es va celebrar a la Ciutat de la Justícia el judici contra tres membres del Sindicat de Llogaters pels quals la fiscalia demana tres anys de presó, acusant-los d’amenaces i coaccions.

“Com hem pogut arribar fins aquí?”. Per respondre aquesta pregunta, Andreu Merino –en teniu un bon retrat professional i personal aquí– ha escrit La ciutat sense veïns. Víctimes i botxins a la Barcelona de l’especulació immobiliària. Un llibre, a partir d’ara, imprescindible per comprendre els mecanismes que –amb l’ajut dels canvis legislatius oportuns– han portat a la situació actual.

La imatge de la portada diu molt del que és la part central del llibre: un estol de voltors. El capítol que dedica als fons d’inversió és el més instructiu. Dedicat al paper dels fons d’inversió, altrament dits fons voltors, en tot plegat. Amb l’ajut d’exemples i protagonistes diversos, que van conduint-nos al llarg de la lectura, Merino denuncia l’imperi de les lleis del mercat per sobre dels principis que consagra –és un dir– la tan religiosament defensada per segons qui Constitució espanyola, que diu que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat” (article 47).

Una més de les diverses legislacions “de paper mullat” desenvolupades a l’Estat Espanyol. Excepte aquelles –com el codi penal– destinades a reprimir la protesta contra els desnonaments que han anat variant per incrementar el càstig dels dissidents.

Merino dedica també una particular atenció al tracte que mereix en els mitjans de comunicació tot el que té relació amb el problema immobiliari i la relació econòmica d’aquests amb els mateixos fons voltors. I també a la polèmica intervenció dels Mossos d’Esquadra en els processos de desnonaments.

Entre les campanyes mediàtiques que denuncia, remarca com, en plena pandèmia, l’estiu del 2020, diversos mitjans –sobretot televisions– es van dedicar “a alertar del risc que hi havia que algú entrés a casa nostra aprofitant que havia quedat buida”. Fenomen, aquest de les ocupacions de pisos buits, a què dedica un apartat força interessant fruit d’una investigació rigorosa.

Conclou el llibre un capítol dedicat als moviments socials –descendents d’una llarga lluita contra els negocis immobiliaris– que els últims anys han pres consistència sobretot a Barcelona, remarcant els objectius i també les fortaleses i febleses.

Especial interès hi té la repercussió de l’accés de la líder de la Plataforma d’afectats per la hipoteca (PAH), Ada Colau, a l’alcaldia de Barcelona. I explica com ha evolucionat la lluita contra els desnonaments per impagament de les hipoteques fins a la lluita actual contra els abusos en els preus dels lloguers, en l’origen de la formació del Sindicat de llogaters.

Tres factors denuncia Merino com a causa de la desesperació dels veïns afectats: l’atur com a causa dels impagaments que porten al desnonament, la discapacitat d’alguns desnonats i el fet de tenir fills a càrrec seu. I remarca el poc interès de les administracions per incrementar substancialment el parc públic de pisos de lloguer social: a Barcelona només un 1,6 per cent dels pisos són de titularitat pública.

“Si deixes de lluitar, et foten al carrer i guanyen ells”, diu Maria Jesús, un dels testimonis recollits per l’autor que condueix el relat. Doncs això.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.