La seguretat dins i fora de les plantes nuclears d’Ascó i de Vandellòs ha estat al punt de mira després de dues fugues a la barrera de contenció del reactor de Vandellòs II l’any 2018. Entitats expertes, alcaldes dels municipis pròxims a les centrals i un informe del Síndic de Greuges assenyalen deficiències rellevants als plans d’emergència nuclear. Plans directors caducats, infraestructures insuficients, absència de simulacres o manca de consens en la gestió dels residus fan saltar les alarmes en un sector que afronta, sobre el paper, les seves últimes dècades de vida.

Circulant amb cotxe per l’AP-7, al límit entre la comarca del Baix Camp i la del Baix Ebre s’alça una cúpula de grans dimensions i d’un to metàl·lic gastat a causa del pas del temps. És la central nuclear de Vandellòs II, que anualment produeix gairebé 7 milions de megawatts d’energia elèctrica bruta i que, juntament amb els reactors d’Ascó I i II, forma el parc de centrals nuclears instal·lades a Catalunya generant més de la meitat de l’energia d’origen nuclear de l’Estat.

Les xifres de negoci són imponents, però no ho és tant la seguretat dins i fora de les plantes. A Catalunya, s’ha succeït una sèrie d’episodis de risc que han fet saltar les alarmes, entre els quals el cas investigat pel Jutjat núm. 2 de Reus de la planta de Vandellòs, que hauria operat del 13 de febrer al 2 de març de 2018 tot i tenir dues fugues a la barrera de contenció del reactor. El Síndic de Greuges, Rafel Ribó, va presentar un informe al novembre del 2019 en què analitzava dèficits importants en matèria de seguretat en l’estat de les plantes nuclears d’Ascó i de Vandellòs. Mancances que han estat també constatades tant per associacions com Greenpeace com per alcaldes dels municipis de la zona.

El Síndic de Greuges va presentar un informe en què analitzava dèficits importants en matèria de seguretat en l’estat de les plantes nuclears d’Ascó i de Vandellòs

Una arribada sense precaucions

L’energia nuclear a l’Estat espanyol es va començar a produir entre el 1968 i el 1970 (a les acaballes de la dictadura franquista) amb la posada en marxa de les centrals nuclears de José Cabrera (Guadalajara), de Vandellòs I (Tarragona) i de Santa María de Garoña (Burgos). Pel que fa a la seguretat, si bé en un inici el control era a càrrec de la Junta d’Energia Nuclear (JEN) i a partir del 1980 del Consell de Seguretat Nuclear (CSN), no va ser fins al 1983 que el Govern espanyol va aprovar una primera planificació relativa a la seguretat nuclear. Un document oficial del 1987 reconeixia que l’any 1982 només la central d’Ascó disposava d’un pla aprovat provisionalment i que la resta de les centrals o bé encara no l’havien activat o no en tenien.

Uns quants anys després, va tenir lloc l’accident que va obligar a clausurar el reactor de Vandellòs I i a dia d’avui encara en ple procés de desmantellament. Al vespre del 19 d’octubre de 1989 es va declarar un incendi a la turbina del reactor que va derivar en una inundació i en nombroses disfuncions en processos que havien d’assegurar la refrigeració correcta d’una estructura sotmesa constantment a unes temperatures altíssimes, fins a desenes de milions de graus centígrads.

Marcel Coderch, doctor en enginyeria elèctrica i informàtica i coautor del llibre El miratge nuclear, recorda que, a l’hora de construir les centrals, les empreses van demanar “no ser responsables civils de tots els danys que poden causar aquests reactors en un accident”. Els danys dels accidents nuclears “poden ser indeterminats”, diu Coderch, apuntant que no existeix cap empresa d’assegurances que avali les centrals nuclears: “L’última opció era assumir-ho tots col·lectivament a través de l’Estat”, conclou. En l’actualitat, l’organisme competent en matèria de seguretat nuclear és el Ministeri de l’Interior a través de Protecció Civil —el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) a Catalunya— i de les subdelegacions del Govern espanyol als diversos territoris.

La falta d’acció política

Tot i el pas dels anys i els canvis de colors al Govern central, els tempos legals i la realitat política segueixen descoordinades. Un exemple és la legislació que empara la seguretat nuclear. Al Reial decret 1546/2004, de 25 de juny, que suposava l’aprovació del Pla bàsic d’emergència nuclear (PLABEN), es delimita un pla director per a cada una de les demarcacions on hi ha una planta i s’estipula que “el programa d’informació prèvia a la població de cada PEN tindrà una vigència de tres anys”. Això no obstant, entre la darrera actualització, al juny del 2020, i l’anterior han transcorregut 11 anys.

Raquel Montón, responsable de la campanya antinuclear de Greenpeace a Espanya, argumenta que “la deixadesa és tremenda” per part del Ministeri de l’Interior. Exposa que “si algú complia alguna mesura, aquesta era obsoleta perquè estava sense actualitzar”. Montón recorda que “la tecnologia i els elements bàsics de funcionament del reactor com ara compressors, vàlvules de seguretat o barreres de pressió són només el primer esglaó de la cadena que forma la seguretat nuclear”. En aquest sentit, insisteix que la seguretat també té a veure amb altres factors com ara les condicions de treball de la plantilla o la voluntat de les corporacions i de les administracions per establir canvis en les regulacions.

Una de les eines per garantir la seguretat a les localitats properes a les centrals nuclears és l’aprovació de plans d’actuació municipal en emergència nuclear (PAMEN). Aquests plans es regeixen pels principis marcats pel pla director de cada zona i estableixen les accions que s’han de dur a terme a les proximitats de les plantes en cas d’incidència nuclear, classificant els municipis en dues zones en funció de la seva proximitat: la zona I, formada pels pobles i per les ciutats en un radi de 0 a 10 quilòmetres, i la zona II, en un radi de 10 a 30 quilòmetres.

Les dues zones delimitades pel Pla d’emergència nuclear de Tarragona (PENTA) —per la seva proximitat amb els reactors de Vandellòs II i d’Ascó I i II— són formades per un total de 142 municipis de Tarragona, de Lleida i de la Franja de Ponent. Segons consta al PENTA, els municipis de la zona I inclouen en els escrits respectius un pla que ha de permetre alertar la població, l’aplicació de les mesures pertinents, la distribució de “substàncies [pastilles de iode] per a la profilaxi radiològica”, el confinament domiciliari i l’aprovisionament, l’evacuació de la població si és necessari i la tramesa i el registre de comunicacions durant l’episodi. En el cas dels municipis de la zona II, la planificació ha de garantir quatre de les sis mesures de la zona de més proximitat.

Deficiències “sonades i espectaculars”

Tot i els principis que s’estableixen al PENTA i a la resta dels plans d’emergència nuclear, diverses veus consideren que les mesures han d’anar més enllà. El Síndic de Greuges, Rafel Ribó, va iniciar al juliol del 2019 una actuació d’ofici amb l’objectiu d’analitzar les mancances en matèria de seguretat nuclear al voltant de les centrals catalanes. Ribó va etzibar durant la roda de premsa de presentació de l’informe que havia detectat “deficiències molt sonades i molt espectaculars” als entorns respectius de les instal·lacions, al mateix temps que instava les administracions competents a prendre mesures. Per la seva banda, mentre que fonts de Protecció Civil asseguren que “comparteixen una bona part de les recomanacions de l’informe”, l’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs (ANAV), que gestiona les dues nuclears a Catalunya, argumentava en un reportatge a El País que no poden actuar davant la problemàtica perquè no és competència seva.

L’informe detalla propostes de millores presentades pels plenaris que es troben en l’àrea d’influència de les plantes, i la pràctica totalitat del més d’un centenar de municipis posa de manifest la necessitat de millores concretes. El text apunta propostes en quatre grans àmbits: telefonia mòbil i telecomunicacions; carreteres, camins rurals i pistes; plans, protocols d’emergència i formació, i equips d’emergència. Algunes propostes concretes serien la millora de la xarxa de telecomunicacions a la zona (actualment, hi ha manca de cobertura mòbil i els avisos s’envien per fax), la millora de les línies de tren R15 i R16, la formació i l’entrenament als responsables municipals i a la població per als casos d’emergència nuclear o l’establiment d’un òrgan permanent de coordinació entre municipis afectats, l’Estat i la Generalitat, i l’empresa explotadora de les centrals nuclears.

En aquest sentit, diversos alcaldes de la zona consultats comenten que caldria més control i seguiment per part dels òrgans competents. L’alcalde de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre), Jordi Gaseni, afirma que hi hauria d’haver “un gran desplegament de recursos per poder redactar i executar uns plans d’emergència adequats per cobrir les necessitats dels municipis en funció dels costos que suposa la creació d’aquesta energia nuclear”. En la mateixa línia, es mostra irònic quan se li pregunta quina va ser l’última vegada que es va fer un simulacre o una formació d’actuació al municipi: “Vols dir que s’ha fet mai un simulacre? Jo no el recordo”, diu.

Diversos alcaldes de la zona comenten que caldria més control i seguiment per part dels òrgans competents. “Vols dir que s’ha fet mai un simulacre? Jo no el recordo”, diu l’alcalde de l’Ametlla de Mar, Jordi Gaseni

Joan Juncà, alcalde de la Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre), constata que al seu terme municipal es va fer un simulacre de comunicacions fa un parell d’anys “després de molta insistència”. L’Anuari Mèdia.cat ha preguntat al Ministeri de l’Interior i al CSN sobre els motius de la manca de regularitat d’aquesta acció (que el PLABEN estableix que ha de ser anual) i els costos globals que suposa, i al tancament de l’edició d’aquest reportatge no n’ha obtingut resposta. D’altra banda, fonts de Protecció Civil consultades comenten que no disposen d’aquesta informació, ja que “la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya no té competències en matèria de seguretat nuclear”. Això no obstant, consideren que “la seguretat nuclear és un component crític per a la seguretat a Catalunya atès que hi ha tres reactors nuclears en actiu d’un total de set a tot Espanya i que les zones d’afectació teòriques en cas d’emergència nuclear afectarien un volum de població molt superior al de la resta de les centrals nuclears”. En el cas de Vandellòs II, a més, destaquen que “inclou zones turístiques amb un alt volum de població flotant”.

Juncà opina que a la zona tenen “molt clar que, si passés res, el primer que es faria és un confinament”, però també remarca que “seria inevitable que molta gent agafés quatre coses i marxés perquè no els hem entrenat mai i tampoc n’hem parlat”. Confirma que el procediment funciona (després que durant el mandat anterior s’activés a nivell 0 a causa d’un incendi a les proximitats de la central d’Ascó), però argumenta que “va ser absolutament arcaic el fet d’haver-se de comunicar per fax amb la Subdelegació del Govern a Tarragona”. Gaseni, per la seva banda, proposa que s’actualitzi el procediment a través de la missatgeria instantània o que les comunicacions a la població es duguin a terme a través de l’app eBando, que des de fa alguns anys ha substituït la comunicació que es feia diàriament per megafonia als pobles.

Residus: el repte pendent

L’altre gran aspecte a tenir en compte de cara al futur nuclear és la gestió dels residus. S’estima que les restes de material per a la creació d’energia tenen una activitat de 100.000 anys (tres vegades més temps que el que porta l’Homo sapiens al planeta). Per fer front a aquesta qüestió, i també al procés de desmantellament de les plantes, l’Estat compta amb ENRESA, la sigla d’Empresa Nacional de Residus Radioactius, SA. Això no obstant, també hi ha assignatures pendents: “El pla de gestió de residus d’ENRESA està en tràmits per renovar-se i va caducar el 2010”, assenyala Montón. D’aquest ens depèn resoldre el debat sobre la ubicació dels residus nuclears i fer planera la transició cap a una energia més neta i potencialment menys perillosa per a la població. El pacte entre elèctriques i l’Administració preveu un tancament esglaonat del 2025 al 2035, tot i que empreses com Endesa insten a prolongar aquesta data. Més enllà d’això, el futur és incert.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.