El bienni 2020-2021 ha estat marcat i serà recordat, sense cap discussió, per la pandèmia de la Covid. Un esdeveniment de tal magnitud que ha mogut els fonaments de la humanitat, truncant milions de vides per la malaltia i tantes altres per les conseqüències econòmiques de tot plegat. Durant mesos la Covid ha estat com un núvol fosc de tempesta que ho ha tapat tot i que ha concentrat l’atenció dels mitjans, però al país –i al món– han continuat passant coses, i ara en veiem les conseqüències.

Els darrers anys han estat el de la sortida de l’armari, a la vida pública, de les persones trans. Després de la normalització i el reconeixement legal de les diverses orientacions sexoafectives (entre totes les cometes del món), els trans han aixecat la mà i han dit “som aquí, volem els nostres drets”.

Aquells que van ser avantguarda a les manifestacions de fa quaranta-quatre anys i que la societat va continuar marginant mentre integrava la normalitat gai, lesbiana (tot i que amb més dificultats) i bisexual (encara amb més prejudicis i incomprensió). Una onada d’empoderament nascuda a les xarxes (on, si no? tenen aquest poder de dir a les minories “no estàs sol, hi ha milers com tu”), ha crescut al carrer i ha entrat al debat públic amb l’elaboració de la llei trans espanyola contra la qual ha saltat tota la llopada de l’odi.

Mentre les persones trans parlaven entre elles i construïen un núvol de reivindicacions i problemes comuns, però també de consells i aprenentatge compartits claus per fer el cop a la taula que la història els devia, durant el bienni 2020-2021 ha continuant l’altre empoderament. El de l’odi a la diferència. Els del blanc i negre i la uniformitat. Els que tant salten contra l’estelada que desafia la sacrosanta unitat d’Espanya com borden que la violència de gènere no existeix, que només hi ha “la violència” i que “tots som iguals, però tu sempre aniràs per sota”.

I en un gir d’esdeveniments, a la internacional odiadora s’hi ha sumat una facció del moviment feminista per encetar una discussió grotesca sobre qui està més oprimit. Com si els drets d’uns fessin mal als altres. I en aquest blablabla carregat de tòpics (que si ideologia de gènere, que si lobby LGBT, que si “de què es queixen si ja ho tenen tot fet”) han adobat el terreny de qui passa de les paraules als fets. Del menysteniment de les reivindicacions a qui es creu amb la potestat d’increpar o agredir algú que veu pel carrer i no li agrada. Aquell que veu dues mans agafades i fa un comentari burleta als amics, però prou fort perquè les mans s’incomodin i es deixin anar. Que veu algú amb ploma i crida contra la seva existència.

Que s’acosta a uns nois que celebren la revetlla de Sant Joan i vés a saber què els passa pel cap en aquell moment, que li clava un cop de puny. Que es considera violentat perquè un noi fa una videotrucada a la porta de la discoteca que li claven una palissa de mort mentre li criden “marica de merda”.

I és clar que l’homofòbia i la transfòbia han existit sempre. Que no han marxat mai encara que en la superfície siguem tots molt moderns i molt tolerants i ja no es porti ningú a la presó per estimar qui vulgui ni mostrar-se com vulgui. Però encara queda molt i molt per consolidar aquests drets. Perquè per cada pas endavant que fa el col·lectiu LGTBI els privilegiats de sempre udolen i posen el crit al cel des de les tertúlies dels matinals, les columnes d’opinió o els caus d’ultradreta a les xarxes. Perquè cada cop que neguen el caràcter homòfob de l’assassinat a Samuel Luiz donen ales a la impunitat perquè un altre grup d’heterosexuals intenti tapar a cops la diferència.

Perquè quan El Nacional publica un article titulat “Per què han matat el Samuel a la Corunya? Res apunta a motius homòfobs” o Francisco Marhuenda diu “a Espanya no hi ha homofòbia”, el que fan és negar que l’homofòbia és estructural i diuen “calleu, deixeu de queixar-vos i accepteu que us mereixeu els cops”.

Perquè quan Elisa Beni diu que l’assassinat de Samuel no va ser un crim homòfob perquè “no havia sortit de l’armari ni a casa seva” banalitza de cap a peus què és un armari. Què suposa ser la decepció de la família i haver de comunicar que no és qui els pares s’esperaven. I que no ho serà mai. Aquest “ni a casa seva”, el “ni”, dóna per suposat que casa seva era l’espai més segur, i que si no ho sabien ells com ho podrien saber els agressors. Que no existeix la ploma? Que no s’ha utilitzat i s’utilitza l’insult “marica” contra tothom que s’aparti dels estàndards de masculinitat? O ignorància o mala fe, però sens dubte la veu de qui no ha hagut de patir mai per això.

La LGTB-fòbia no és nova. Ha estat sempre i trigarem dècades o segles a eliminar-la. Però pot ser latent o explícita, i darrerament qui han sortit de l’armari són els odiadors. Abanderats del privilegi que se senten forts perquè se’ls ha legitimat des dels mitjans. I és que com molts van avisar, darrere de l’odi als trans venia l’odi a tota la resta del col·lectiu LGTBI. I caldrà plantar-los cara.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.