Sembla que ens repetirem dos dies seguits amb el mateix tema. Tot i això, la suma d’agressions a persones LGTBIQ+ de les darreres setmanes, la quantitat incessable de dones assassinades per ser dones i ninyatos de dinou anys que se saben impunes, potser són motiu suficient per parlar del mateix tema dos, tres, quinze i tres-cents quaranta-set dies seguits.

Aquesta setmana, Lluc Isern feia un fil exposant els resultats de l’estudi al voltant de l’increment de la violència a les llars angleses quan jugava la selecció. Maria Rovira, Oye Sherman, feia una enquesta a Twitter preguntant a les dones si mai un home s’havia masturbat al seu costat. Més enllà del resultat de l’enquesta, les respostes són esfereïdores. I rere tot, la impunitat.

Que la masculinitat hegemònica mata i viola no és cap secret, i si encara li pica a algú, és important entendre-ho per ser capaces d’incidir, des de la nostra professió, no només per una societat que no maltracti les persones per ser com són, sinó també per permetre que la canalla creixi lliure construint identitats diverses sense por al món.

Més enllà de plantejar regulacions de cara a discursos masclistes, racistes i homòfobs per part d’influencers, youtubers o persones amb impacte mediàtic, tal com ja plantejava Sara Blàzquez en el seu darrer article d’opinió, és important revisar l’efecte de cobertures, titulars i narratives dels mitjans de comunicació. I quan parlem de mitjans de comunicació, parlem de periodistes i per tant, de persones.

Sovint es fa pesat haver de continuar recordant la responsabilitat que requereix la nostra professió i de vegades encara se’m fa estrany llegir segons quines barbaritats des del nul compromís amb aquest planeta, aquesta societat i la vida que ens envolta. Així que, assumint el risc d’esdevenir una (altra) feminista pesada i monotema, aquí estem una vegada més.

És esgotador obrir Twitter i llegir salvatjades del nivell de Naím, de la resta de youtubers incels donant-li suport o el desubicat d’Alejandro Sanz qüestionant l’assassinat de Samuel. Alhora, però, l’altaveu que s’ofereix a aquest col·lectiu és insuficientment proporcional al que es dóna a estratègies de deconstrucció així com noves identitats d’alliberament sexual i de gènere.

D’altra banda, hem de seguir suportant equiparacions sistèmiques del periodisme groc davant casos de violència patriarcal amb puntuals delictes o vulneracions de drets comeses per dones. Un dels exemples més clars: la programació de “Crims” del passat mes de març, amb la perspectiva de gènere d’una ameba que caracteritza el programa, sobre les dones que maten, en prime time a la televisió pública.

Arran d’això, aquesta darrera setmana hem hagut de llegir titulars com “El presunto agresor principal de Samuel estaba cegado por su novia”, una apreciació desastrosa que, si bé podem assumir que la crueltat no és exclusiva dels homes, no podem acceptar que es continuï alimentant aquesta figura d’instigadores, i per tant, la no responsabilitat dels actes comesos pels agressors.

Mentre obviem que els mitjans de comunicació són agents de socialització d’individus i que construeixen els imaginaris que habitem, serà impossible donar la volta a segons quins discursos hegemònics. De la mateixa manera, cal posar sobre la taula que la nostra professió no fa només titulars innocents sinó que crea tendències i perpetua sistemes d’opressió legitimant-los com a normatius.

Si un noi de dinou anys fa els comentaris que fa és, en gran part, perquè ha estat construït així i perquè se sent amb la legitimitat de fer-los i quedar impune, entre altres coses, perquè té un relat que l’empara i que és el que s’ha generat des dels mass media.

“Deixem de viralitzar heteruzos que representen el que ja sabem i viralitzem les maneres de combatre’ls”, deia en un tuit Júlia Barceló. I no, no es tracta d’invisibilitzar les agressions verbals i físiques, ni d’obviar aquesta masculinitat hegemònica que ens envolta.

Es tracta de deslegitimar la violència masclista, racista i homòfoba i fer visibles les respostes col·lectives i la diversitat, però sobretot, es tracta de construir un nou relat, una nova narrativa amb agenda pròpia que inclogui totes les persones i que permeti escenificar un nou imaginari com a vàlid i legítim. Amb tot, estic plenament convençuda que amb més responsabilitat periodística caldran menys tuits de laments.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.