El cas de l’assassinat homofòbic de Samuel ha fet aflorar amb força una realitat que es presentava com a superada: la LGBT-fòbia mediàtica latent de mà d’alguns opinadors, però també d’alguns enfocaments informatius que ha posat en evidència que no estem tan avançats com es repeteix insistentment en matèria de drets i llibertats de les persones LGBT.

Hi ha hagut opinadors i informadors –especialment a mitjans conservadors, però no només– que han minimitzat l’homofòbia de l’assassinat de Samuel amb argumentacions en aparença tècniques i asèptiques com ara que encara no se sap ben bé quin ha estat el mòbil i que s’ha de deixar a la policia investigar. Un argument que no els serveix per a descartar les altres possibles motivacions, però sí el d’homofòbia.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

Tot això encara és més greu en un marc en què les amigues de Samuel i testimonis de l’agressió asseguren que va ser homofòbia. És a dir, la presumpció que va ser homofòbia està fonamentada. Per això, més enllà d’allò que finalment s’aclarisca al respecte, aquesta insistència de molts opinadors i alguns mitjans en negar o minimitzar l’homofòbia és una mostra clara d’homofòbia latent. I dic latent perquè es produeix en el marc d’una societat que, per correcció política, no permet ser explícitament LGBT-fòbic, cosa que fa que aquells que ho són hagen d’usar mecanismes subtils, mitges veritats i argumentacions manipuladores.

I insistisc, això va més enllà del que finalment es demostre. Va de l’afany, més o menys descarat i insistent, d’alguns mitjans i opinadors de negar o minimitzar qualsevol vincle amb l’homofòbia que té en la majoria de les ocasions una intencionalitat clara: negar l’opressió específica de les persones LGBT. Es vol negar l’heteropatriarcat i invisibilitzar la violència que pateix el col·lectiu en el marc d’una societat individualista que vol culpabilitzar l’individu de tot el que li passa i evitar la responsabilitat social i la necessitat de canvi que implica qualsevol opressió.

Els mitjans espanyols venen la idea l’Estat espanyol, i de fet és l’autopercepció de molts dels seus ciutadans, com un  país on les llibertats per al col·lectiu LGBT estan plenament assolides. I, si bé són certs els avanços i que no estem en la pitjor de les situacions, aquesta autoimatge autocomplaent no deixa espai per a l’autocrítica i genera un context que tendeix a minimitzar o invisibilitzar la violència LGBT-fòbica i presentar-la com a casos aïllats que no són part d’una discriminació estructural. I el cas de Samuel ha trencat aquest relat.

Les fonts

Les fonts són claus en el periodisme. I qualsevol recomanació del tractament informatiu d’un col·lectiu discriminat –com ara l’LGTB– assenyala que no només se citen fonts policials o judicials per parlar de la violència que pateixen. Es tracta de no deixar la construcció del relat informatiu només als jutges o policies: perquè aquestes institucions encara arrosseguen inèrcies LGBT-fòbiques, però també perquè poden haver-hi visions oposades, alternatives o complementàries.

En el cas de Samuel, en moltes ocasions ha faltat el relat d’organitzacions LGBT o d’organitzacions expertes que fa anys que hi treballen: els observatoris contra la LGBT-fòbia. Si no tinc mal comptabilitzat a l’Estat espanyol hi ha a Catalunya, País Valencià, Madrid i Andalusia. I en aquest cas, insistesc, el relat de les amigues i testimonis és clau i apunta homofòbia, que en altres casos haurien estat valorades, però que en aquest cas s’han menystingut per molts mitjans.

L’activisme feminista ens ha fet veure en els darrers anys que existeixen versions oposades entre moviments socials i jutges o policies. I fins i tot que un moviment social pot fer visibles les inèrcies d’un sistema heteropatriarcal i d’una policia o una justícia poc sensibles, conscienciades o coneixedores de la violència que pateixen les dones. No és el primer cop que des d’aquest moviment social es qüestiona una sentència o una investigació.

“Les fonts d’informació no són objectives, i tampoc no ho són les opinions de les fonts oficials. Els mitjans tenen la responsabilitat de contrastar les informacions abans de publicar-les, encara que aquestes provinguen de fonts oficials”, diu el punt 4 de l’article de Mèdia.cat “Els mitjans poden ser còmplices de la discriminació o combatre-la”. És el camí que el moviment LGBT ha iniciat amb l’assassinat de Samuel per fer  visible la violència que pateix el col·lectiu.

Què és homofòbia?

Un altre dels arguments minimitzadors en el cas de Samuel és que “el motiu no importa”, sinó que el més greu és la brutalitat de l’assassinat. O un altre molt emprat: “ens pot passar a tots” o “no sabien que era gai” o fins i tot “no el coneixien” i per tant no podien saber-ho. Arguments que no solen procedir d’experts o activistes sinó de tertulians. Diguem-ho clarament, l’argument que ens pot passar a tots o el motiu no importa vol, de forma descarada, negar que les persones LGBT patim una discriminació específica.

A banda, també s’ha menystingut l’homofòbia perquè no era la motivació principal o suficient per tanta brutalitat. Es veu que l’agressor s’imagine que l’estan enregistrant sí que ho pot ser. La qüestió és que l’homofòbia no ha de ser el motiu principal per a estar-hi present, pot ser un motiu més. No cal que l’agressor conega a la persona o sàpiga del tot cert que l’agredit siga LGBT, pot ser sense més una pressuposició de l’agressor basada en estereotips, tampoc cal que siga el motiu inicial (pot ser sobrevinguda en una determinada situació).

També s’obvia un factor clau: no hi ha més agressions físiques o discriminacions perquè moltes persones LGTB quan perceben el risc, oculten la seua orientació. Com per exemple, fan set de cada deu persones LGBT que amaguen la seua condició a la feina. Tampoc s’ha valorat a les informacions que el que importa és la percepció de l’agressor LGBT-fòbic, no necessàriament perquè tinga una certesa sobre la seua orientació sexual o identitat de gènere sinó perquè la pressuposa: es poden produir agressions a homes cis heterosexuals senzillament perquè l’agressor li atribueix que és gai (probablement a partir de prejudicis).

D’altra banda, com ha passat amb els estereotips sobre la violència masclista –se suposava els agressors o les víctimes que havien de ser de classe baixa, barris marginals i sense gaire cultura– hi ha també estereotips sobre la violència LGBT-fòbica. Hom pressuposa que aquestes agressions les protagonitzen grups de neonazis o exaltats, que coneixen o han tingut contacte previ amb l’agredit i que ho fan a consciència i premeditació. I si no respon a aquest estereotip, no és LGBT-fòbia.

La violència LGBT-fòbica no és això, és una inèrcia del sistema que exclou, invisibilitza, menysprea, ridiculitza, agredeix i mata.

Una realitat que passa dia a dia, en la quotidianitat i que comporta diferents graus d’intensitat i por per part de les persones LGTB que poden amagar la seua condició per evitar exposar-se a discriminació. Espere que el tractament informatiu d’aquest cas siga un punt d’inflexió i autocrítica per al periodisme de com no s’ha de tractar la LGBT-fòbia als mitjans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.