No és tan complicat, ni penso que Alberto Garzón fes en cap moment res que no fos entenedor. Tot i que a la ramaderia roman una solució ambiental útil per a molts territoris, el seu format intensivista no ho és ni ho serà mai enlloc. El consum de carn als nivells que sostenim a hores d’ara és impossible sense un model ramader industrialitzat que no sigui només una tortura per als animals –més enllà del fet de matar-los per al consum humà– sinó també un despropòsit mediambiental altament contaminant.

Poques coses exemplifiquen millor la ruptura metabòlica de què parlà un vell de Trèveris que tancar deu mil porcs a una fàbrica com si fossin lli o metall.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2021

La tesi, una prou mesurada, és que una ramaderia sostenible ens exigeix consumir menys carn perquè no pot sostenir un consum com l’actual. Com qualsevol talking point mig progressista a l’Estat espanyol, però, ha estat capaç de fer bullir el nucli de la dreta estatal. Els hereus de l’imperi generador dels reis catòlics s’han organitzat de nou davant l’amenaça a la integritat de l’ésser espanyol, consubstancial, com és ben sabut, amb la ingesta de xai de llet –m’agradaria de debò estar exagerant, però, si volen patir amb mi, consultin el timeline del mític tuitaire buenista, seguidor de Gustavo Bueno, Santiago Armesilla–.

La discussió sobre espanyolitat i consum de carn, o la que situa la ingesta de carn com un marcador de civilització, sigui el que sigui el que això significa, és tan ridícula que no demana més de deu línies de context. L’evident relació entre menjar un tros de carn i certs rituals de la masculinitat tradicional amb què combreguen tants individus d’espais conservadors explica molt millor les reaccions dels darrers dies que cap qüestió nacional –com si a fora d’Espanya no es mengés, per desgràcia, tanta o més carn–.

D’aquesta tendència és més engrescador, però, observar com la dreta espanyola està perfectament integrada en tendències de discurs internacionals a les que arriben sempre els últims i que els tornen absolutament subalterns culturalment.

Al voltant del hashtag #YoComoCarne, que està ara mateix gairebé més ple de respostes fent burla que de legítima dissidència alimentària, des de reaccionaris anònims a figures destacades de la dreta política han decidit compartir el seu consum carni contra les imposicions del ministeri de consum.

Un parell de tangents, si em permeten: en primer lloc, si volien demostrar la validesa de la carn com a producte versàtil capaç de sustentar una dieta com a peça central podrien haver pujat quelcom diferent d’una milanesa amb patates. I en segon, personalment fa anys que no menjo carn, però la recordava substancialment menys repulsiva que els plats de l’exministre Zoido, per posar un exemple.

A l’abril, als Estats Units es va engegar una polèmica similar.

El pla de sostenibilitat del president Biden recollia que no és recomanable consumir més de quatre lliures, sigui el que sigui això en una mesura de pes real, de carn vermella l’any. Com a resposta, l’entorn republicà a xarxes socials va començar a pujar imatges de filets, costelles i altres plats per, com diuen allà, “own the libs“. Una piulada de l’ultra d’Arkansas Matt Couch es va fer especialment viral, amb una peça de carn de dos quilos acompanyada d’espàrrecs embolcallats en bacó. De la mateixa manera, durant la campanya del Brexit, un polític local britànic va piular el que avui dia roman l’estàndard internacional de la carn fastigosa: una peça de carn cuita amb un color beix de tot menys natural amb la que volia reivindicar la sobirania nacional del Regne Units.

El hashtag #YoComoCarne demostra un cop més la facilitat amb què penetra en xarxes, i també en mitjans tradicionals, un dels nuclis discursius del conservadorisme realment existent: que continuï la festa. Davant les dades de les desmesurades emissions que provoca la producció de carn vermella, davant les crides de científics i organitzacions a reduir-ne el consum, com davant tantes altres coses, la batalla conservadora es resumeix en una fugida endavant, que funciona precisament perquè valora hàbits, en aquest cas de consum, insostenibles a mitjà termini i que necessàriament haurien de canviar dintre de qualsevol reforma estructural del mode de producció.

La dreta s’ofereix com a opció de lifestyle. Com aquell humorista ultradretà que es va fer d’esquerres perquè el seu oncle progre explicava millors acudits.

No deixa de ser curiosa, però, la manca d’originalitat de les seves tendències comunicatives. La dependència cultural dels Estats Units és un mal que patim tots, però l’estat major de les guerres culturals de l’Estat espanyol sembla incapaç d’imaginar estratègies discursives pròpies més enllà de remixes d’articles de Breitbart i guions descartats de Tucker Carlson. Perdre constantment contra els refregits d’Steve Bannon seria –és, de fet– encara més humiliant.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Enric Garcia

    Hi ha dos debats però.
    El primer, sobre el consum excessiu de carn i la forma d’optindra-la és un. Clarament nefast.
    El segon, les dades sobre la contaminació produïda per el bèstia vacú és del tot inexacte.