21 de juliol de 2001. Vidres trencats, gasos lacrimògens, porres i bales. Aquest dimarts es compleixen vint anys de l’assalt policial de l’escola Diaz de Gènova, a Itàlia, on es concentraven activistes vinguts d’arreu del món per protestar contra la cimera altermundialista que acollia la ciutat. 

El govern italià va desfermar als carrers una violència indiscriminada, que va sorprendre els dos mil activistes catalans que s’hi havien desplaçat. 

Un d’ells, el periodista Jesús Rodríguez (Santa Coloma de Gramenet, 1974), actual editor de la Directa. Aquella experiència el va marcar. Davant la por a la mort, els fets de Gènova van sacsejar la seva innocència. Avui s’asseu a una sala de la Comunal, al barri de Sants, per a rememorar-los.

Quina és la imatge que més recordes del teu pas per Gènova?

Una de les imatges que tinc més gravades a la memòria que, tot i que no és d’una especial violència, és molt significativa: una tanqueta de la policia italiana que circulava per Gènova i un dels agents, per l’escotilla superior, portava un mocador vermell i blau mentre cantava una cançó. Era un dels himnes emblemàtics del moviment feixista de l’època de Mussolini. Aquella expressió tan clara d’adhesió al feixisme, em va impactar i em va posar en alerta, just abans que es produïssin els esdeveniments més durs. Ens va traslladar a un escenari totalment diferent amb el que havíem viscut fins aleshores a Catalunya. Era inconcebible per mi, per exemple, que hi hagués agents de la policia enfrontant-se amb càrrecs electes com el mateix alcalde de Gènova. Allò fou la imatge viva de l’enfrontament entre les dues Itàlies, la feixista i l’antifeixista.

En els darrers mesos hem vist a l’Estat espanyol diferents episodis semblants, amb militars i policies lloant el franquisme. Què ocorre a dins els diferents cossos de seguretat dels estats?

L’italià i l’espanyol són casos diferents. La periodista Alba Sidera explica que els fonaments de la República Italiana són profundament antifeixistes, fruit de la derrota de Mussolini en la Segona Guerra Mundial. Per això a Itàlia el missatge més institucional sempre ha abraçat la terminologia de l’antifeixisme desacomplexadament, sense tenir dubtes. En canvi, a l’Estat espanyol els sectors vinculats al franquisme, com que han estat els vencedors, no havien tingut necessitat de manifestar-se i només s’han mostrat amb els seus posicionaments més durs quan han vist qüestionat el tauler del joc que ells havien dibuixat anys enrere. 

Jesús Rodríguez a la redacció de 'La Directa'. Foto: Sergi Moyano.

Jesús Rodríguez a la redacció de ‘La Directa’. Foto: Sergi Moyano.

La Itàlia de fa vint anys fou l’avantsala de l’auge actual de l’extrema dreta a tot arreu?

Ara mateix es pot dir que hi ha una internacional de l’extrema dreta coordinada per arribar als parlaments i a les institucions. El Berlusconi de fa vint anys va sembrar les bases més culturals del que posteriorment han utilitzat els partits d’extrema dreta per articular el seu discurs i la seva força. A través de les televisions que controla, Berlusconi ha anat introduint determinats missatges aconseguint que en les tertúlies de màxima audiència tinguin una presència permanent qüestions com la seguretat o la idea d’amenaça de la “immigració il·legal”. Aquesta hegemonia cultural mediàtica a Itàlia ha catalitzat l’aparició de personatges com Salvini i la seva facilitat d’aconseguir un gran poder institucional. Tot aquest relat s’ha anat bastint i consolidant a Itàlia i, posteriorment, a l’Estat espanyol. Cal no oblidar que el fil mediàtic que uneix Espanya i Itàlia en l’espai comunicatiu és Mediaset.

El fet d’haver cobert informativament els fets de Gènova, com t’ha influït a l’hora d’exercir el periodisme en altres episodis semblants?

No tant pel fet ser periodista sinó pel fet ser persona. Tota la gent que vam ser a Gènova, aquells fets ens van marcar la vida. Perquè per primera vegada vam comprovar que a Europa la línia vermella del risc d’un manifestant no estava a resultar detingut o lesionat sinó a poder perdre la vida. I això suposa un abans i un després a l’hora d’entendre els drets i les llibertats per tota aquella gent que surt al carrer per transformar la societat on viu. Els fets de Gènova van agreujar els riscos que els periodistes enfrontem quan exercim la nostra feina. Companys nostres fa vint anys ens explicaven que periodistes i manifestants només podien ser assassinats en països d’Amèrica Llatina i pensàvem que això a Europa ja no tornaria a passar. Doncs va ocórrer a Gènova i en altres moments al llarg d’aquestes dècades. Dels fets de Gènova en vam aprendre molt: fins on el capitalisme és capaç d’arribar per defensar els privilegis de l’statu quo. A partir de tot allò, podem confirmar que protecció de la llibertat de premsa, que és una obligació constitucional, està en permanent vulneració a molts països europeus com Espanya.

Es pot relacionar, salvant les distàncies i els contextos, el que va passar a Gènova amb els episodis recents que hem vist a Catalunya com el referèndum de l’1-O?

Els fets de Gènova s’assemblen força al que va passar a Catalunya el primer d’octubre de 2017. La cimera de Gènova era una qüestió d’Estat, el qual va posar tota la seva força al servei d’un determinat objectiu, costés el que costés. Hi va haver centenars de persones ferides i una persona morta, amb un impacte emocional i psicològic brutals per la població. Per tant, les dimensions, la intensitat i la gènesi d’aquella operació s’assembla a la de l’1-O. Tendim a pensar que quan en una manifestació hi ha càrregues o una actuació que podem considerar abusiva, és un excés, un error o que a un policia se li ha anat de les mans. No són errors, són actuacions planificades i que precisament busquen el desenllaç que es produeix.

El periodista Jesús Rodríguez. Foto: Sergi Moyano.

El periodista Jesús Rodríguez. Foto: Sergi Moyano.

Hi ha una tendència global en els mitjans de comunicació a la pornografia dels disturbis. Què cal fer per a evitar-ho?

La qüestió fonamental és si volem explicar realment què passa al darrere d’aquestes tensions socials o si, per contra, el que volem és simplement mostrar aldarulls, foc i barricades. Hi ha una tendència a generar molta circulació de clics a les pàgines web i darrere de tot plegat s’amaga la mercantilització de la informació. Allò que més importa és l’impacte de la imatge i un bombardeig d’inputs que difícilment ajuden a traslladar a l’espectador la complexitat i l’anàlisi dels esdeveniments informatius. Sovint els empresaris propietaris dels mitjans de comunicació no els interessa que hi hagi un esperit crític de la societat envers el poder i, clar, aquestes protestes els qüestionen directament. Per tant, s’informa dels aldarulls, però no del raonament, les causes i de l’explicació del perquè la gent protesta.

Cada cop és més complicat cobrir una manifestació?

La història és cíclica pel que fa al respecte envers els periodistes a l’hora d’exercir la seva feina. En els últims quinze anys la tendència ha estat d’empitjorament, s’ha endurit el control de l’espai públic i això ha afectat també la llibertat de premsa. Els cossos policials han normalitzat que allò que ells anomenen l’ordre públic senzillament és “la calle es mía” [en referència a la frase pronunciada pel ministre franquista Manuel Fraga]. Ells escombren els carrers com els hi dóna la gana, utilitzant metodologies cada cop més lesives i violentes que com hem vist en els últims temps han afectat fins i tot òrgans vitals de manifestants. És difícil trobar avui dia un periodista que es dediqui a la cobertura d’aquests esdeveniments i no hagi estat atacat o agredit per part dels cossos policials.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.