L’any passat, tres investigadors de la Universitat de Klagenfurt van publicar un estudi sobre la relació entre el finançament de la televisió pública i els resultats d’audiència. Klagenfurt és una deliciosa ciutat alpina de poc més de cent mil habitants, al sud d’Àustria, i en el World University Rankings la seva universitat se situa al mateix nivell que l’Autònoma de Madrid, per exemple.

Val la pena que les persones interessades en la qüestió llegeixin l’estudi –aquest i altres, si pot ser–, tot i que les conclusions no poden ser més previsibles: a Europa, les radiotelevisions públiques amb més ingressos i pressupost per càpita assoleixen quotes d’audiència més elevades, més rellevància com a font d’informació i un alt nivell de confiança de la població en la independència dels mitjans públics respecte a les pressions polítiques.

Per tenir una idea de què vol dir “més audiència”, “més rellevància”… Els autors de l’estudi estimen la mitjana d’audiència de les radiotelevisions públiques europees en una quota del 30%, calculen que són la principal font d’informació per al 29% de la població i també que el 35% de la ciutadania creu en la seva independència editorial. Aquests percentatges pugen o baixen segons la latitud: més al nord, resultats més elevats; més al sud, resultats més magres.

Crec que és important tenir clar el paper de les radiotelevisions públiques a l’hora de valorar si són cares o barates i si tenen poca o molta audiència, però com que tots aquests conceptes són relatius i costa posar-se d’acord, l’estudi dels investigadors austríacs sembla força útil com a vara de mesurar a partir de criteris mínimament objectius.

Segons això, la situació a Catalunya és molt irregular. Aquí les radiotelevisions públiques se situen pels pèls en la mitjana europea d’audiència. La suma dels canals de televisió de TV3 i TVE frega el 27-28% de quota (no s’hi val a fer veure que TVE no existeix, sobretot perquè els catalans la financen amb uns 170 milions d’euros cada any, pel cap baix). En aquesta qüestió de l’audiència, per tant, els mitjans públics han de millorar.

Quant a ser la principal font d’informació, TV3 tota sola supera amb escreix la mitjana europea del 35% i, per tant, els resultats són més que acceptables. Són bons, es miri per on es miri, i en tot cas millors que la majoria de les radiotelevisions públiques del sud d’Europa.

Finalment, hi ha la qüestió de la independència. Aquí anem a cegues, perquè no hi ha indicadors que permetin saber regularment què opina la ciutadania. No cal ser gaire espavilat per deduir que, si no tenim indicadors, per alguna cosa serà. Per tant, una de les iniciatives que podríem tenir des d’un punt de vista de país valent, de democràcia avançada, i perquè opinadors i polítics puguin parlar amb fonament, és que el CEO o el CAC incloguin una pregunta sobre aquesta qüestió en els estudis que fan.

M’ha semblat oportú fer totes aquestes reflexions, a partir de la recerca dels investigadors de Klagenfurt, perquè darrerament el debat d’idees i opinions sobre TV3 i Catalunya Ràdio ha pujat d’intensitat –afortunadament–, com sempre que s’apropa una possible renovació del consell de govern de la CCMA. És a dir, a més de la renovació de noms, caldria que els nous responsables disposessin de més recursos si volem que la radiotelevisió pública pugui millorar, però també caldria que poguessin actuar amb criteris professionals i amb independència. Si no, potser no cal que esperem gaires canvis ni que el CEO o el CAC preguntin res més.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.