És estiu, els vespres encara són llargs, fa calor. A la ràdio sentim notícies més alarmants del que hauríem imaginat fa un mes, probablement tenim amics o familiars fent quarantena, potser hem enviat fotos per WhatsApp d’una tirita en un braç evidenciant primera o segona dosi de l’esperada vacuna. Direm “per fi”, buscarem informació dels efectes secundaris, passaran de pressa, algú recordarà que amb la pauta completa també et pots contagiar, algú altre dirà que “sí, però més lleu”. Etcètera. Si tenim sort, en les setmanes vinents, farem vacances. Tancarem ordinadors, deixarem llistes de coses a mig acabar, desarem l’agenda unes setmanes. Procurarem desconnectar, direm, durant uns dies. Però ho farem?

En aquest article publicat al juny a Mèdia.cat, Enric Rodon parlava dels ionquis de la informació, i descrivia algunes escenes on qui més qui menys es podia sentir identificat: fer cas al telèfon a mitja conversa amb un amic, entrar a Twitter o Instagram sempre que anem amb transport públic i “un cert ennuvolament mental, una sensació d’estar per tot i no estar per res a la vegada”.

Potser és cert que cada vegada som més conscients que l’addicció al mòbil és una realitat que –potser– voldríem mirar de revertir i hem abandonat l’autoengany de defensar que el fet de ser periodistes ens obliga a estar connectats les 24 hores al dia amb l’actualitat. Però encara estem lluny de deixar de prioritzar notificacions de xarxes socials i últimes hores de diaris digitals que ens avisen en tot moment de dades de la pandèmia, de declaracions polítiques o d’un incendi devastador.

L’estiu passat (aquest potser encara és d’hora per haver-ho notat) força periodistes van anunciar a les xarxes socials que desapareixerien durant un mes.

Eren anuncis que s’entenien si venien de persones amb una activitat diària intensa, compartint contingut i opinants dels temes més rellevants del dia, però vistos amb certa perspectiva també semblaven un punt absurd. Cal avisar, sobretot si només era una pausa durant les setmanes de vacances, que es deixarà d’opinar a Twitter? Es tractava d’un avís per tranquil·litzar al món en general o més aviat al neguit individual de deixar de ser algú en aquest ecosistema estrany que són les xarxes socials?

Baixar el ritme d’activitat probablement vol dir perdre presència pública en un món difícil de definir com és Twitter, i recuperar certa visibilitat després vol temps. I també cal sumar-hi el factor dels algoritmes, que no premia mantenir un perfil de baixa activitat. Si bé podem acceptar que en el món del periodisme, les xarxes socials poden servir per descobrir articles i entrevistes interessants i conscienciar sobre alguns temes que sense l’altaveu de les xarxes potser caducarien massa ràpid, tampoc podem negar que les mateixes xarxes també són una trampa i que hi hem perdut massa temps fent scroll de manera absurda o fent veure que hem d’estar connectats 24/7.

A través de Twitter tenim a l’abast cada dia un munt d’entrevistes, reportatges i articles interessants. Però, el temps per llegir-los, el tenim? De vegades, advertim en una lectura en diagonal que el contingut ens agradarà, però ara no tenim temps de llegir-lo. Guardem l’enllaç en alguna aplicació per llegir-lo més tard, el posem en una nota al mòbil o hi fem un like amb l’esperança de tornar-hi més tard, quan tinguem temps. I després? Potser tanquem les apps i fem una altra cosa, o potser passem una estona més actualitzant contingut, revisant mails, mirant stories a Instragram. Potser el temps que hem dedicat a navegar sense gaire rumb entre aplicacions, el podíem haver dedicat a llegir aquell article que ens havia cridat l’atenció.

Més enllà del debat sobre les dades que cedim sense ni pestanyejar als gegants que controlen les principals aplicacions mòbils, potser el problema de la relació entre periodistes i xarxes és que ens hem contagiat massa d’un ritme accelerat que de fet no és real. El contingut no s’acabarà mai, sempre hi haurà alguna cosa nova, temes que no haurem llegit: la sensació de no arribar, amplificada per les xarxes socials.

Però realment no tenim temps? O no el tenim perquè dediquem massa estona a respondre WhatsApps, buscar el tuit més enginyós per compartir el contingut que ens ha interessat o aturem el que estem fent per revisar les reaccions al que hem penjat? No hi ha una sola resposta, però després tots sabem que si passem unes hores sense mirar el mòbil, no passa res. No desapareixem, el món no s’acaba i les xarxes segurament no ens enyoraran tant com pensem.

No sé si cal desaparèixer durant un mes, però si tenim la sort de poder fer vacances, potser podem proposar-nos llegir aquella entrevista llarga que ens sembla interessant en comptes de seguir actualitzant el Twitter, rescatar un reportatge que fa temps que ens havien enviat o no mirar el mòbil al primer segon que tenim lliure fent cua al supermercat, en tren o abans d’anar a dormir. És estiu, fa calor, el ritme sol baixar, i potser tot això pot servir d’excusa per guanyar una mica de temps sense que l’espiral de l’actualitat ens arrossegui scroll enllà.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.