La XIII legislatura a Catalunya ha començat amb molta prudència i grans propòsits. Acostuma a passar quan s’inicia una nova etapa, sobretot si l’anterior ha vingut marcada per l’eclosió de la pandèmia i una erràtica acció de govern a la qual ha contribuït la voràgine repressiva de l’Estat.

Entre els bons propòsits, destaca el debat entorn la necessitat que els mitjans revisin la seva governança. Especialment TV3, a qui la migrança financera i la incapacitat per renovar formats, l’han castigat a una davallada d’espectadors  molt similar a la que experimenta Catalunya Ràdio, superada per RAC1 com a antena més seguida per catalans i catalanes. La preocupació per aquest fet no és nova, però evidencia que estem davant d’una direcció captiva d’inèrcies polítiques i una graella de continguts amb poca cintura per incorporar nous llenguatges emergents.

Així que, aprofitant l’avinentesa, m’atreveixo a assenyalar quatre eixos que, a vol d’ocell, potser haurien d’iniciar un gir en la manera amb què s’orienten:

L’oposició acusa TV3 de ser una màquina de propaganda a favor del Procés i els partits que el representen. No hi ha cap dada que acrediti aquest tesi, més enllà de voler estigmatitzar la cadena i adobar el terreny per a una eventual intervenció dels seus òrgans.

TV3 és tant o més plural que la resta de cadenes públiques, però això no evita que els espais d’opinió estiguin trufats d’un aire partidista que, de tan indissimulats, donen la raó als seus detractors. Comissaris polítics disfressats de tertulians i omissions a veus dissidents provoquen que, en lloc d’un mitjà públic, sovint es comporti com un instrument al servei de les forces que controlen el govern i, per extensió, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

El recent documental sobre el 132è president de la Generalitat, per jove que sigui, és una exaltació barroera i innecessària d’aquesta pulsió absurda dels partits per acaparar el prime time.

A TV3 no hi ha cap espai destinat estrictament al debat. Pitjor encara: aparentment ho sembla, però a efectes pràctics, assistim a un repàs desigual, descontrolat i desordenat de problemes que mereixerien un tractament a fons. I en molts moments, la veu cantant no la duen els experts sinó un retaule de totòlegs que es perpetuen entre la televisió i la ràdio.

A Pilar Rahola o l'”Economista de colors” ningú no els rebat les seves ocurrències, mentre que les diferents sobretaules acaben reunint un compendi de comentaris que, per molt bona voluntat, no deixen de ser superficials. ¿Per quan un debat sobre els efectes del canvi climàtic, els interrogants que hi ha entorn de la pandèmia, el consum agroecològic o altres qüestions per les quals caldria un programa articulat on pensadors i pràctiques de concepcions diverses confrontessin els seus models? Ni existeix ni se l’espera.

Pocs espectadors els dirà res Sputnik, Plàstic, Oh, Bongònia o Arsenal. Eren programes que durant la dècada dels vuitanta van ser l’aparador de les noves creacions artístiques que irrompien al territori. Adreçades a un públic afamat de cultura, servia per estimular el jovent a prendre la iniciativa i oferir els seus treballs. A l’actual graella, en prou feines trobem finestres que parlin dels circuits, plataformes i espais a través dels quals les noves generacions comparteix el llenguatge amb què modulen la seva identitat.

Tenir un engranatge mediàtic que mira de reüll aquesta realitat per la qual transiten els valors hegemònics del segle XXI i que tan importants són per saber d’on venim com interpretar què ens espera, és un error colossal. L’art, en el sentit més transversal del terme, hauria d’impregnar la graella amb espais atractius i solvents, fent digna la tesi que el coneixement no està renyit amb el bon entreteniment.

Segurament és una polèmica recorrent i salpebrada de tòpics, però TV3 no pot ser la televisió autonòmica d’una societat que ha amortitzat l’autonomia. Si té el mandat de representar la realitat, tot el que sigui assimilar-nos a l’univers espanyol sobre la base de la proximitat i les esferes de poder, contrasta amb l’existència d’un demos que busca imaginaris propis en un territori culturalment delimitat.

Persistir en què, més enllà del mapa del temps, la dieta informativa ha de secundar l’esquema administratiu que es considera superat, fa que veiem més a prop la ciutat de Madrid que Perpinyà i la Cibeles que les falles de València. Aquesta mirada, sumada a l’ús del castellà en programes i espais publicitaris, diu poc d’una cadena que, si tingués vocació nacional, trauria al 3 del davant per ser la televisió número 1 de Catalunya.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.